3 anys de presó per manifestar-se davant el Parlament: Una justícia democràtica o una democràcia justiciera?

19 març 2015

Miquel Toll, membre del Grup Antirepressiu i periodista de l’ARIET

Encara avui estic esgarrifat per la sentència del Tribunal Suprem que imposa 3 anys de presó a vuit companyes que van participar a la multitudinària protesta “Aturem el parlament” organitzada sota el paraigües del moviment 15-M.

Encara em costa discernir què és més greu. Que la Generalitat de Catalunya es personi en un recurs contra la sentència, colze a colze amb el sindicat ultradretà Manos Limpias. O que l’alt Tribunal decideixi imposar una pena de presó, partint d’una absolució prèvia i sense dignar-se ni tan sols a repetir judici. O que es personifiqui un suposat delicte col·lectiu en vuit persones en concret -és a dir, que encara funcionem a base de caps de turc. O saber que les persones imputades ho van ser fruit d’una persecució de la Brigada Político Criminal –perdoneu, vull dir de la Divisió d’Informació dels mossos d’esquadra, que té un màster en emmerdar militants que fan feina.

Queda clar, doncs, que aquestes persones han rebut un càstig exemplar. I això reafirma la idea d’una justícia totalment esbiaixada, que avantposa la cacera de bruixes i la venjança política al debat públic i el dret de manifestació. Andrés Ibáñez, el ponent que va redactar la primera proposta de sentència, que no acceptava els recursos i avalava l’absolució de l’Audiencia Nacional, encara deu estar astorat de veure el tomb venjatiu que ha pres la Sala Penal del Tribunal Suprem, que ahir va acabar d’apuntalar un model de justícia clarament repressiu.

I la pregunta per tot plegat podria ser: en quina mena de sistema democràtic vivim que permet que constantment els conflictes socials esdevinguin fets imputables i es resolguin penalment als tribunals? Sembla que podem atribuir-ho a l’al·lèrgia democràtica que crea dos móns a part, separats per abismes infranquejables: les institucions i el poble. Suposo que el conseller Homs, i la majoria de diputades electes, s’esgarrifen només de pensar en haver de donar explicacions sobre les seves decisions a les persones que representen. Quin oxímoron, no?

No voler entendre que, simbòlicament, milers de persones rodejant el Parlament de Catalunya, era un clam de la ciutadania per esdevenir protagonista política és, si més no, preocupant. Han traduït la seva por visceral a sentir que se’ls mouen les cadires en un càstig exemplar, passant per alt la lliçó que els oferia el conte. Res de ponts entre Administració i Parlament amb la ciutadania, perquè de fet la ciutadania tan sols és necessària cada quatre anys per atorgar xecs en blanc. I qui rep xecs en blanc, no cal que doni explicacions, perquè la ciutadania no té dret a rescindir la delegació. Plantejament i anàlisi política del burgès que blinda el seu statu quo.

Així que Homs i companyia celebren la decisió. La decisió que el Parlament continuï essent una institució tancada, aliena a la voluntat de les ciutadanes i que decideix pel poble sense el poble. No hi ha cap indici de reflexió que seria convenient establir mecanismes de participació directa. Sembla que “Aturem el Parlament” no va ser un reflex del descontentament popular legítim, sinó una simple mostra de salvatgia.

Per tant, totes contentes, celebrem que vuit joves militants passaran els propers anys a la presó per ajudar a fer evident la injustícia d’aquest sistema democràtic que es defensa amb tics totalitaris. Definitivament, que poc democràtics que són a Caracas.