‘Teníem 20 kg d’explosiu plàstic per atemptar contra Franco i el vam haver de fer esclatar abans’

En aquesta ocasió entrevistem Octavio Alberola, una peça clau en la lluita antifranquista de la dècada dels 60 i 70. La seva participació destacada en el grup armat Defensa Interior el va portar a dirigir l’atemptat que més a prop va estar d'acabar amb Franco.

6 juliol 2017
Octavio Alberola, militant revolucionari i lluitador antifranquista /Toni Ferragut
Octavio Alberola, militant revolucionari i lluitador antifranquista /Toni Ferragut

Octavio Alberola té 89 anys i viu a Perpinyà amb la seva companya, Ariane Gransac, també militant del moviment llibertari i autora del llibre Prisions de femmes i coautora, amb Alberola, d'El anarquismo español y la acción revolucionaria. L’actual residència d’Octavio és el resultat d’un primerenc exili a Mèxic després de la guerra civil i el trasllat posterior a França a la dècada dels 60, per incorporar-se a la clandestinitat i contribuir a organitzar Defensa Interior (DI). El moviment llibertari a l’exili va crear aquest grup armat en un moment en què l’anarquisme continuava essent l’enemic públic número u del règim. Era una època convulsa, marcada per la mort de Quico Sabaté i el final de l’activitat dels maquis. El PCE feia temps que s’havia allunyat de les armes i s’infiltrava als sindicats verticals i, mentrestant, Defensa Interior debutava l'any 62 amb dues bombes a la Rectoria General Castrense de Madrid i una jove ETA celebrava a Baioana la Primera Assemblea i començava a caminar.

Recentment, l'Octavio ha participat en el documental, dirigit per Gonzalo Mateos, En la brecha: anarquistas contra Franco, que s'estrenarà properament.  Tot i que l’Octavio insisteix humilment que caiem en errors quan es personalitza la lluita i defuig protagonismes, seria desmerèixer la memòria combativa no destacar-ne la seva aportació militant. Un home d’acció que ho va deixar tot a Mèxic per incorporar-se a les files clandestines del moviment llibertari, tot i que ell treu ferro a la seva participació en l’activitat armada: " la lluita no és redueix a una pistola"– ens diu vehementment, mentre aporta reflexions serioses i crítiques. 

‘El govern de la República a l’exili havia caigut en una rutina de condemnar el franquisme tan sols de paraula’

Octavio, et vas haver d’exiliar amb els teus pares quan vas acabar la guerra, què recordes d’aquell temps?

Era tan sols un nen, tenia 11 anys i quasi no en tinc records. El que puc dir de la guerra i del començament de l’exili és pel que m’han explicat els meus pares, els meus companys i el que he llegit dels llibres d’història. De totes maneres, hi ha una influència clara: l’impacte que van tenir en mi la guerra civil i la lluita revolucionària, i quan vaig créixer això em va motivar a continuar la lluita.

De totes maneres vas tenir una infància moguda, vau viure a diferents llocs i la teva educació sempre va anar de bracet amb la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia.

Sí, és clar, el meu pare era professor racionalista de les escoles de la CNT. Jo vaig néixer a Menorca perquè el meu pare era professor de l’escola lliure i racionalista d’Alaior. Després vam anar a Barcelona, Manresa i després a Fraga. A totes les ciutats vaig anar a l’escola racionalista. Sempre la meva escolaritat ha estat relacionada amb l’escola racionalista, excepte a Mèxic, on vaig acabar els estudis en el col·legi Cervantes, que de fet el va muntar el meu pare, i tot i que va tractar de portar la pedagogia racionalista ho havia de fer amb els límits que imposava l’ensenyança obligatòria de Mèxic.

Amb aquesta influència familiar i l’escola racionalista, era evident que havia de sortir-ne un anarquista.

[Riu] Podem dir que vaig ser educat sense influències religioses, aprenent les coses a partir de la curiositat i a través de l’experiència.

I és a Mèxic on comences a militar i a organitzar-te en grups llibertaris.

Si, allà és on creixo. De totes maneres a Jalapa no hi havia llibertaris, a banda dels meus pares, però sí que tenia un grup d’amics i companys d’escola amb inquietuds i amb alguns d’ells vaig coincidir a la facultat d’enginyeria. Allà vam començar a organitzar-nos i a publicar un diari, que es deia Alba roja, i vam crear les Joventuts Llibertàries Mexicanes, que va agrupar sobretot el grup de refugiats de l’Estat espanyol. Amb aquest grup de seguida vam tenir la primera experiència repressiva, quan la policia ens va detenir enganxant cartells que denunciaven la falsedat del govern mexicà, que es deia que era l’hereu de la revolució mexicana però realment havia traït els objectius de la revolució de 1910. Vam estar tancats en una presó en secret i després d’un mes ens van deixar en llibertat.

Com van reaccionar els refugiats de l’Estat espanyol?

L’acció en sí i el fet que ens empresonessin no va agradar gens. Ja que les autoritats mexicanes pressionaven als refugiats perquè no és posessin amb la política mexicana. Això em va fer començar a obrir els ulls i entendre que molts refugiats havien abandonat aquells ideals pels quals havien lluitat a l’Estat espanyol. A Mèxic simplement s’havien dedicat a refer les seves vides i només volien tranquil·litat.

Però vosaltres no us vau aturar...

A partir d’aquí em vaig començar a interessar encara més pel que passava a l’Estat espanyol. Hi havia condemnes a mort i afusellaments, companys que creaven comitès, Facerias, Sabater i altres maquis que fustigaven el règim.

També vau col·laborar amb el moviment 26 de Juliol de Fidel Castro, oi?

Sí, al 56 va arribar a Mèxic, amb Raúl i altres que havien intentat assaltar la caserna de Moncada al 52 i que després van ser amnistiats per Batista. Ens van demanar ajuda per organitzar actes, perquè a ells, en tant que eren cubans enemics de Batista, els era complicat organitzar actes, perquè el govern de Mèxic mantenia relacions diplomàtiques amb el govern de Cuba. Nosaltres estàvem en millor disposició per organitzar actes perquè parlàvem com a refugiats de l’Estat espanyol i Mèxic no reconeixia Franco. Durant uns anys vam tenir molta vinculació.

Quina vinculació vas tenir amb la revolució cubana un cop Fidel va arribar al poder?

Al principi de suport i fins i tot quan vam crear el Movimiento Espanyol al 59 –un col·lectiu que pretenia agrupar els joves refugiats espanyols- vam rebre instrucció guerrillera, perquè Fidel ens havia promès que si ells guanyaven ens ajudarien. Igual que els havien ajudat a ells els veneçolans que van lluitar contra el dictador de Pérez Giménez i que quan van triomfar van ajudar els castristes amb diners i armes. En canvi, Fidel no va complir el que havíem acordat. És veritat que els primers mesos van tenir molts problemes interns, però un cop arribats als 60, quan vam organitzar la lluita antifranquista a través del grup armat Defensa Interior, vam concertar una entrevista a Mèxic amb Fidel per demanar el que ens havien promès, però no va ser possible. Diuen que els comunistes s’hi van oposar.

‘L’emissor i el detonador per fer esclatar la càrrega contra Franco ens els va subministrar Madariaga, que aleshores es trobava a la direcció d’ETA’

Com és que vas decidir deixar Mèxic i vas anar a França?

El govern de la República a l'exili es trobava a Mèxic, però no feien res. Estaven instal·lats en una rutina de condemnar el franquisme de paraula, però res més. A mi el que em molestava és que es deia que s’havia de lluitar, que a Espanya hi havia molts presos polítics, i que no actuéssim. Per això em vaig motivar amb altres companys que estaven a Mèxic a reactulitzar la lluita antifranquista armada i traslladar-nos a França i crear el DI. Això em va fer trencar la meva vida familiar i laboral a Mèxic i traslladar-me a França per incorporar-me a la clandestinitat. Però per mi era un deure, ja que sempre havia mantingut aquesta posició. 

Octavio Alberola, va ser un dels fundadors del grup Defensa Interior en la clandestinitat /Toni Ferragut
Octavio Alberola va ser un dels fundadors del grup Defensa Interior en la clandestinitat /Toni Ferragut

Podem dir que hi ha una correlació temporal entre el maquis i el DI?

És una continuïtat no orgànica. EL DI es constitueix formalment al congrés de Llemotges del 61 i el va aprovar unànimement el moviment llibertari (CNT, FAI i FJLI). En canvi, els maquis eren autònoms de les organitzacions i sovint van haver-hi tensions entre els sectors immobilistes i els guerrillers. Aquestes tensions sobretot s’expliquen pel xantatge que mantenien les autoritats franceses a les organitzacions a l’exili. Se les deixava ser legals a condició que no creessin conflicte amb Franco i és clar, era ben bé el que feien els maquis, i per això faltava sovint el recolzament formal de la CNT.

Vau incloure en el nou grup els maquis que havien estat lluitant?

Sí, però desgraciadament ja havien passat molts anys. Vam començar a actuar al 62. Sabater i Facerias eren morts. Quedaven Massana, Joaquina Dorado... però aquesta gent, pobres, ja havien fet tot el que havien pogut. Ja tenien una certa edat i no estaven en condicions. Vaig tenir una reunió amb Massana perquè molts militants del DI creien que podia participar-hi. Però jo m’adonava que ja no estava en condicions. Ell ens deia que per reconstruir el maquis necessitaria almenys un any. I és que és normal, ell ja s’havia quedat a l’exili, havia trencat i físicament tampoc estava per córrer per la muntanya, pobre.

El DI va tenir una durada molt curta.

Sí, cal tenir en compte que a banda de la repressió de l’Estat espanyol, l’Estat francès va detenir un centenar de joves anarquistes per tal de pressionar les organitzacions i aturar l’activitat armada a Espanya. El sector immobilista del moviment llibertari es va afanyar a finalitzar l’activitat del grup.

Però vau tenir temps per intentar atemptar contra Franco unes quantes vegades. Com va ser l’atemptat que havíeu preparat a Donostia?

El fet es que sabíem que Franco anava a Donostia cada any, però no sabíem segur quin dia hi arribava, només aproximadament. El problema és que la càrrega explosiva que havíem de posar a la carretera on ell havia de passar, lògicament havíem d’activar-la un parell de dies abans, perquè si no la guàrdia civil ho hagués tingut tot acordonat. 

El material, l’emissor i el detonador, ens els va passar Julen Madariaga, que aleshores es trobava a la direcció d’ETA. De totes maneres ells ni tan sols sabien que era un atemptat contra Franco. Uns quans militants van acampar al Monte Urgull, que era un lloc perfecte per veure la carretera que anava cap al Palau d’Ayete. Llavors va començar a escampar-se el rumor que aquest any Franco no vindria. L’equip es va començar a impacientar, hi havia 20 quilos d'explosiu plàstic que podien provocar morts civils i es tractava d’atemptar contra Franco, no que morís altra gent. Per tant vam prendre la decisió de fer-lo explotar després que passés una comitiva oficial que venia del palau d’Ayete.

‘Jacinto Guerrero va col·laborar més tard amb Interior, en la guerra bruta contra ETA’

Així que el vau fer explotar sense Franco.

Sí, i va arribar l’endemà. A sobre es va permetre el luxe de desfilar amb cotxe descapotable.

Us devíeu estirar els cabells ...

I tant! Però és cert que des d’un bon principi sabíem que anàvem mancats d’informació. 

I amb ETA vau col·laborar més?

No, tan sols aquesta vegada que ens van donar l’emissor, i nosaltres que uns mesos abans els havíem donat metralletes i pistoles. Era el principi de la seva activitat armada i estaven bastant orfes. El PNB no els ajudava.

Però aquest no va ser l’únic atemptat que vau intentar contra Franco.

No, també va haver-hi el del Pont dels Francesos a Madrid. Però en fi, el problema fonamental amb Franco era on, quan i com, és a dir, saber quan el tipus estaria en un lloc. Jo, per exemple, el 57 vaig viatjar a Espanya –abans que es creés el DI– per explorar la possibilitat de col·locar un artefacte en un parador nacional a Santillana del Mar, on Franco passava part de les vacances. Un mes abans que arribés Franco sempre el tancaven al públic. Jo vaig poder entrar fins i tot a l’habitació on dormia Franco. Havíem pensat de posar explosius un mes abans a la teulada. Però no teníem mitjans tècnics suficients.

I sobretot no teníeu informació privilegiada, no?

No, sabíem el que podia saber tothom. Per exemple, l’altre intent d’atemptar a Madrid va ser simplement instal·lar un equip a la capital per esperar que arribés algun ambaixador. Ens havíem fixat que cada vegada que arribava un ambaixador, Franco el rebia amb la seva comitiva i anava des del Pardo al Palau d’Orient. Per tant, esperàvem que arribés un ambaixador per poder atemptar durant el recorregut, posar la càrrega explosiva una setmana abans i esperar que Franco es mogués. Però és clar, ja veus que tota la informació era precària. En aquest cas no va sortir bé perquè al final l’ambaixador esperat no va arribar i en aquest cas van detenir dos companys arran de la delació d’un infiltrat, Jacinto Guerrero.

Com es va infiltrar?

Als 60 ell havia arribat a França com a representat de les Joventuts Llibertàries de Madrid. Després de l’intent d’atemptat al Pont dels Francesos a Madrid, tot i les detencions –que van suposar l’afusellament dels dos companys, Francisco Granados i Joaquín Delgado- no vam tenir indicis posteriors que havia estat Guerrero qui havia passat els noms a la policia. En aquell moment tenia tota la confiança del comitè nacional de la CNT. A més, arran de les detencions, va haver-hi un període molt convuls. A França ens van detenir també a molts de nosaltres, Esleas –secretari general de la CNT– al congrés de Tolosa de Llenguadoc va posar fi al DI i no vam poder aclarir res de res fins anys després.


Alberola coordinà dos atemptats contra Franco /TF

Com el vau descobrir, finalment?

Al 81 vam veure anunciat en un mitjà francès que Guerrero representava la mútua de la policia espanyola en un congrés de mutualitats policials, i el tipus encara se les donava d’antifranquista! Veure’n un que s’ha considerat anarquista participant en la transició, encara. Però amb la policia? Això no! Després es va anar estirant el fil i els d’ETA també van treure’n coses i el van identificar, fins que ha quedat tot al descobert. Quan aquí ens van detenir a França el 73 a ell no el van detenir tot i que estava a llista. Després també va acabar col·laborant amb la policia francesa. Sempre anava canviant de jaqueta. 

És viu, encara?

Sembla que sí, però desaparegut altre cop. Va col·laborar amb lluita antiterrorista a Interior fins el darrer període de Felipe González. Pocs mesos abans de perdre la presidència, González va nomenar com a secretària del Ministeri d’Interior a la magistrada Margarita Robles –actual portaveu del grup socialista al Congrés- que se suposava que era bastant d’esquerres i amb fama d’honesta. Aquesta magistrada tenia l’encàrrec de fer neteja arran dels GAL i ella va ser la que el va fer fora. I, de fet, es veu que es van adonar que era un agent doble, ja que també treballava pels interessos francesos. Ell s’havia encarregat fins aleshores de fer les negociacions -amb diners pel mig- amb les autoritats franceses per l’entrega de membres d’ETA. Això m’ho va confirmar personalment la magistrada Robles.

I, tornant al DI, suposo que no vas estar gaire d’acord en suspendre l’activitat.

No, jo creia, juntament amb molts altres, que s’havia de continuar fustigant el règim, i vam continuar les accions amb el Grup Primer de Maig. Hi vaig estar fins el 68, ja que aquell any em van detenir a Bèlgica acusant-nos a mi i a la meva companya de voler segrestar un diplomàtic espanyol. Em vaig perdre el Maig del 68 perquè vaig estar cinc mesos a la presó i després em van deixar anar, però estava controlat i havia d’anar a firmar a comissaria regularment. Això va ser el que em va obligar a apartar-me de l’acció. 

Però després et vas implicar amb els GARI arran de la detenció i condemna a mort de Puig Antich.

Bé sí, però tan sols a l’hora d’aportar experiència, diguéssim. Em van venir a buscar el 1974 per ajudar-los a preparar un segrest.

'El problema es estructural i és el sistema, hem de fer un salt i anar més enllà de la reivindicació de millores i capgirar el sistema capitalista'

Del director de la sucursal parisenca del Banc de Bilbao?

Sí, es tractava de denunciar la complicitat amb el règim franquista i demanar l’alliberament dels presos polítics. De fet, aquesta era una de les raons per les quals volien comptar amb mi. Ells argumentaven que, si els detenien, que jo hi fos d’alguna manera els protegia. Ja que ells acabaven de començar i jo ja portava un bagatge i se’m coneixia públicament per la meva lluita antifranquista. Pensa que a les autoritats franceses els era molt més còmode imputar el segrest com un segrest normal. En canvi, si jo hi era, no podien vendre a l’opinió pública que es tractava d’un simple segrest, i s’hauria d’assumir que era una acció política antifranquista, que era ben vista per bona part de la població.

Tenia sentit en aquell moment continuar la lluita armada?

Sí. A veure, jo m’hi vaig involucrar perquè en aquell moment estava justificat i és per això que participava en accions violentes i armades. Teníem l’argument que l’Estat espanyol era una dictadura genocida i nosaltres havíem d’assenyalar les altres democràcies com a còmplices. Per tant podíem justificar moralment la nostra acció i a més les nostres actuacions eren contra les institucions i no contra les persones (exceptuant Franco, és clar). Així també aconseguíem trencar el silenci dels mitjans i remoure l’opinió pública. Un cop feta la transició crec que ja no tenia gaire sentit continuar la lluita armada, ja que es podia organitzar l’oposició directament des dels sindicats, els ateneus i crear mitjans de comunicació propis. 

Per tant, creus que avui en dia la lluita armada no es un mitjà idoni.

Jo crec que, avui en dia, la violència revolucionària ha de ser simbòlica. Pensa que els anarquistes sempre hem estat contra les institucions, no contra els altres éssers humans. A més des d’un plantejament tàctic cal tenir en compte que la violència ha de ser compresa per la resta de la població. Per això insisteixo que les accions il·legals han de ser comprensibles per les persones, i el que les porta a terme ha d’estar disposat a donar la cara. Nosaltres, quan ens detenien a França o Bèlgica no teníem gaire por de ser detinguts, perquè estàvem lluitant contra una dictadura. Sabíem que hi havia una bona part de la població que sempre estaria al nostre costat. Si la gent et pren com un terrorista, no té gaire sentit.

Què penses sobre l’anarquisme insurreccionalista que ha anat arrelant aquestes darreres dues dècades?  

La insurrecció ha de ser popular, no pot ser una insurrecció elitista. Té sentit quan en un determinat espai/temps, forces i tenses la situació i, finalment, li dones la volta, perquè en aquell lloc l’acumulació de forces és favorable. Però vol dir que tens un altre model a oferir, que immediatament substitueix l’anterior. En tenim exemples, com Astúries el 34 o Barcelona el 36. Però ha d’haver-hi una part important del poble treballador que hi estigui disposada. Jo crec que últimament una part de l’anarquisme enalteix massa les formes i s’emborratxa amb les paraules. No per dir insurrecció o revolució aquestes succeiran.


Octavio Alberola, encara avui exiliat a França, insisteix que cal denunciar la repressió /Toni Ferragut

A més, els anarquistes mai no han volgut transmetre terror. No és per terror que caurà la burgesia. I sempre s’ha fet molta exaltació de la lluita armada i demés, com si la lluita estigués reduïda en una pistola. Hem d’associar l’anarquisme al canvi social, no amb les armes, que és el que a l’estat li interessa per apartar-nos de la gent.

El que és cert, però, és que en aquests darrers anys han anat caient cops repressius en entorns insurreccionalistes, la majoria de les vegades sense ni tan sols haver-se produït cap acció.

És cert, i tot i que crec que aquesta tàctica no ens porta res de bo, cal denunciar els cops repressius i solidaritzar-nos-hi. Per sobre de tot són companys.

Llavors apostaries més per la lluita sindical?

Pel que fa els sindicats... a veure, cal posar en valor que mantenen un cert grau d’insatisfacció social, però les reivindicacions cal acceptar que ara mateix són molt reformistes i s’ha perdut el component revolucionari. Pensa que, si només reclames millores salarials per millorar els condicionaments materials, sense al mateix temps fer una crítica al treball assalariat i incidir en un discurs revolucionari, el que aconseguiràs és un treballador totalment adaptat a l’empresa i que fins i tot defensarà el model capitalista si aconsegueix cobrar bé.

Mira França al 68, 10 milions de treballadors en vaga. La burgesia i els sindicats fan una reunió i de la nit al dia es fa un augment del 30% del salari. Es van aturar les vagues. Ara passen els anys i ens despistem i tornem a tenir feines de merda. De veritat que el problema és estructural i és el sistema, hem de fer un salt i anar més enllà de la reivindicació de millores i capgirar el sistema capitalista.