República o barbàrie

Sílvia Rispau analitza la situació política que viu el país després de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola i de les eleccions del 21-D: "Estem en el més crucial dels moments crucials, hem de mirar-nos sense concessions al mirall i decidir si estem disposades a tornar a fer servir conseqüentment els instruments que ens han permès avançar o si seguirem esperant les dreceres i les consignes que, de fet, no han existit mai"

29 gener 2018
Sílvia Rispau /Carles Palacio
Sílvia Rispau /Carles Palacio

'La vaga general del 8N va ser com un gran fi de festa, que il·lustrava amb tota claredat l'enorme distància entre un poble empoderat, decidit i capaç i una direcció política erràtica'

Des del setembre cap aquí, en aquest camí col·lectiu cap a la República, hi ha hagut uns quants moments crucials que han decidit el futur mateix de la lluita. Un, abans de l’1 d’octubre, quan l’empantanegament del “procés” va quedar liquidat per la mobilització espontània de resposta a les accions policíaques del 20 de setembre, la incorporació de la resistència no violenta com un instrument de masses i la creació dels CDR. No ho oblidem: sense aquests ingredients l’1 d’octubre potser hagués estat una mobilització simbòlica massiva -com somniaven en veu alta els comuns per allargar còmodament la seva equidistància estèril- però no pas el que va ser, un referèndum d’autodeterminació participadíssim, representatiu i decisori.

El segon és posterior a l’1Oct i respon a la capacitat per fer efectiu el resultat del referèndum i, diguem-ho clar, en això ens vam quedar a mitges. La força incontenible de la vaga general del 3 d’octubre i tota la pressió del carrer van acabar essent capaces d’arrossegar el govern de la Generalitat i el Parlament fins a proclamar nominalment la República, però, ai las, no pas a fer ni un sol gest per implementar-la. Ben al contrari, van acatar de dalt a baix el cop d’estat del 155, renunciant als instruments autonòmics per exercir la sobirania –parcials però reals- amb què comptaven, menyspreant tot el capital acumulat als carrers i sotmetent-se a la repressió, via fugir a l’exili o via lliurar-se voluntàriament a la (in)Justícia espanyola. Tot un abisme entre els mots i els fets. Lamentablement, la vaga general del 8N va ser com un gran fi de festa, que il·lustrava amb tota claredat l'enorme distància entre un poble empoderat, decidit i capaç i una direcció política erràtica.

I el tercer, que ara que es conjuga en present és el més crucial dels moments crucials. República o repressió generalitzada. República o retrocedir molt més enllà de la casella de sortida de l’1 d’octubre i haver de tornar a defensar coses tan òbvies i que semblaven tan consolidades com la limitada autonomia de la Generalitat en el marc estatutari, els models propis de mitjans de comunicació públics i d’ensenyament, la supervivència de la llengua... República o la desmoralització política que segueix totes les derrotes i que tants anys, sovint generacions senceres d'activistes, costa de recuperar. República o el règim franquista, caduc, autoritari i corrupte del 78, per dècades. República... o barbàrie.

En aquest moment tan excepcional costa escriure sense deixar constància d’un parell de coses. Una: tota la solidaritat, tota la comprensió i tot el suport a les persones empresonades, amenaçades, exiliades i perseguides –cosa que, és clar, no implica haver de compartir les seves polítiques ni les que es fan en nom seu. I dues: l’Estat espanyol, amb la seva demofòbia constitutiva, és l'únic responsable de la repressió i de tots els retrocessos en els drets i llibertats que patim -cosa que no amaga que per això mateix res del que ha passat no deixava de ser perfectament esperable: l’Estat és, efectivament, una presó de pobles que intentarà mantenir els forrellats tancats per tots els mitjans (on “tots” vol dir tots els que calculin que es poden permetre, que no són “tots” en sentit absolut). Però no és repetint-ho com un mantra que avançarem, perquè la qüestió important és sobre nosaltres: què hem de fer i què no, i és en això que ens juguem el futur, avançar cap a la República o, tornem-hi, anar de cap a la barbàrie.

'La llibertat dels presos i la fi de la repressió només vindran de la victòria de la República'

Podem garbellar la història buscant exemples –no, no som originals en les nostres desgràcies col·lectives- per mostrar quantes derrotes històriques no han depès de la correlació de forces entre el moviment i el seu oponent, en aquest cas l’Estat espanyol, sinó de la traïció o la incapacitat –ara és irrellevant- de les seves direccions, però només cal que mirem tan a prop com a Grècia per veure la impossibilitat palmària de Tsipras/Syritza per donar resposta al poble valent i tenaçment mobilitzat contra l’austericidi de la Unió Europea.

En aquest punt, crec que és essencial que tota l'esquerra política i social implicada en la construcció de la República comencem per fer una autocrítica severa. Perquè si bé moltes hem dit i repetit que el camp per guanyar la República no era l'institucional sinó el de la mobilització des de baix –com hem verificat als carrers en tots els moments- i menys encara el d'unes eleccions tan òbviament il·legítimes com les del 21D, ens hem quedat, com el Govern amb la República, poc més que en el terreny de les paraules. I, com que l’autocrítica és autocrítica, com a prova en primera persona,  aquest meu article a l'ARIET de fa quatre dies, encara en l'estela de l'eufòria del gran fi de festa del 8N. De dir-ho, ho deia; però amb quina lleugeresa tan exasperant n’obviava les conseqüències més enllà de les paraules dels poetes! Quines accions hem dut a terme, o si més no, quines propostes concretes i directes hem fet per disputar conseqüentment la direcció del moviment per la República? Com hem intentat imposar i fer realitat els plans de lluita per implementar la República, tan clars i de sentit comú i realitzables com són? Em temo que, ras i curt, no ho hem fet de cap manera.

Podem seguir posant llaços i pintant el que sigui de groc i només podrem dir que fer-ho és un gest digne i just, entre altres coses perquè el retrocés en els drets i llibertats ha estat tan salvatge que quasi qualsevol cosa s'ha convertit en una arma. Però cada vegada és més obvi que l’ordre dels factors determina el producte i que la llibertat dels presos i la fi de la repressió només vindran de la victòria de la República. Acotar el cap, mostrar que som les més correctes, educades i observants de les lleis i les formes, pot ser que ens dugui a guanyar algun cel, més aviat incert, però segur que no ens durà la República. És quan hem desobeït i resistit amb tota la valentia que hem decantat opinions públiques i hem permès que es  generi des d’arreu un moviment internacional de solidaritat des de baix. Són aquestes, les que fan com nosaltres arreu del món i a l’Estat espanyol, qui forçarà el reconeixement de la República i qui farà que la repressió de l'Estat no s'ho pugui permetre “tot”-que ningú hi pateixi, perquè igual que hi serem nosaltres, hi seran elles. Però quina República volem que ens reconeguin mentre només siguem capaces de construir amb paraules que tots els fets contradiuen?

Estem en el més crucial dels moments crucials, hem de mirar-nos sense concessions al mirall i decidir si estem disposades a tornar a fer servir conseqüentment els instruments que ens han permès avançar o si seguirem esperant les dreceres i les consignes que, de fet, no han existit mai. No partim del no res, hem après a usar eines que ni sabíem que teníem i hem calibrat la nostra capacitat quan estem juntes, organitzades i decidides a realitzar els objectius. Potser ara sí que ha arribat el moment de posar tot el poder en els CDR, perquè, ens agradi o no, ja no queda ni temps ni espai per ajornar més la disjuntiva entre República i barbàrie.