Mònica, memòria i record d’una lluitadora

 

21 desembre 2016
La Mònica durant el  1r de Maig de 2016 a l'Ateneu Popular Salvadora Catà /Toni Ferragut
La Mònica durant el 1r de maig de 2016 a l'Ateneu Popular Salvadora Catà de Girona /Toni Ferragut

El dia 5 de desembre vam rebre una noticia colpidora. La companya Mònica Alonso s'havia suïcidat. Una notícia terrible que va sacsejar tot el seu amplíssim entorn de companyes. Des d’aleshores s’han succeït homenatges i actes sentits i emotius, com aquest darrer dissabte que les seves companyes van preparar una cercavila que va recórrer els carrers de Banyoles per reivindicar- la.

Des de l’ARIET hem procurat enfilar un per un els relats de les seves companyes, perquè ens ajudin a mostrar totes les facetes polièdriques de la Mònica. Perquè la Mònica va ser una persona amb una militància activa i molt polifacètica: membre del moviment okupa de Girona, membre de l’Estel Roig, militant del Casal Independentista del Pla de l’Estany, militant d’Endavant, del col•lectiu feminista les Heretges, del Gimnàs Popular del Pla de l’Estany i, sobretot, en aquests darrers anys, tal com deia ella amb orgull, membre de la PAH. Amb aquest inacabable fil militant hem procurat reflectir la seva inestimable aportació política i personal. Perquè cal recordar i analitzar. I perquè avui la Mònica forma part de la nostra història, que decididament hem d’escriure nosaltres, per evitar que ens l’esborrin.

Ferran Parra, membre del moviment okupa gironí dels 2000

La Fleca, les Casernes, els Químics, les Tines i la Proa són els noms dels diferents Centres Socials que es van okupar al voltant de l'any 2000 a Girona. Recordant-te, Mònica, m'han vingut un altre cop a la ment moltes de les escenes viscudes durant aquells intensos anys. Van ser dies plens d'encerts, i també d'errors.

Amb moltes hores d'assemblees, encartellades nocturnes, xerrades curioses, intenses manis i, també, és clar, de birres a la cafeta. Una època que molts vam viure què és estar a la cresta de l'onada, aconseguint victòries carregats d'il·lusions, ràbia i tendresa; o resistint les derrotes des del suport mutu. Uns anys que vam compartir amb tu, Mònica. Un temps que ens fa aparèixer un somriure a la boca, i ens retorna l'orgull d'haver plantat cara, amb tota la força de la joventut. Una lluita en què ens vam conèixer, créixer i estimar. En definitiva, una lluita que ens recorda a tu. Fins a la victòria sempre, Mònica.

Imma Noguerola, militant d'Endavant

Pensar en la Mònica, i escriure sobre la seva militància a Endavant, i a l’Esquerra Independentista en general, és com voler donar forma a una immensitat que no t’acabes. La seva militància a Endavant era una militància pensada, raonada, i autoqüestionada. Aquest darrer any ha suposat un qüestionament constant no només del paper d’Endavant sinó de l’Esquerra Independentista com a moviment, un no entendre per què es traspassaven el que per ella eren línies vermelles, i ha estat, a la vegada, un reafirmar-se que malgrat tot, el caliu organitzatiu, la confiança en les companyes d’Endavant, de moment li pesaven més i permetien anar avançant.Militar amb la Mònica volia dir caos a moments, riure sense parar, discussions, molta energia positiva, molt caliu humà, alegria, i estar disposada que fes aflorar contradiccions un dia rere l’altre. Era un recordar, de forma contundent i pedagògica, que calia deixar-nos de tantes reunions i sortir al carrer. I ho recordava incansablement, als espais locals i als espais nacionals. Era escoltar com ens deia que se sentia sola enmig de l’aposta de construir la Unitat Popular, que sovint se’ns feia gran, i no en sabíem prou.Era un aprenentatge en el feminisme, un assumir canvis de perspectiva molt interessants entre converses i debats llarguíssims. Era, en última instància, una companya com no n’he conegut cap abans, a totes i fins al final.


La Mònica entrenant al Gimnàs Popular Estel Roig de Banyoles /Carles Palacio

Col·lectiu feminista les Heretges

Eres pura tempesta. Ens reuníem a la cafeta del Casal, apostoflades al sofà. Sopars de traje o entrepà i assemblees de set hores. Eren els inicis i moltes de nosaltres militàvem per primer cop, no era el teu cas. El dilluns era diumenge i així dimarts començàvem la setmana empoderades com ningú. 

Tu sempre arribaves tard, amb el caminar ràpid i sense deixar d'esbufegar. Saludaves a tothom, t'agafaves una cervesa i ens embolcallaves en els teus aires de tempesta. 

Petits monòlegs de descoberta, dubtes, lluita, ràbia i riure continguts, alhora. Com un petit big bang que esperava els dilluns amb candeletes. 

Després, entre rialles descarades, ens demanaves que no et deixéssim parlar més, que distorsionaves. I sí, ho feies, com ho fèiem totes. Però d'aquí és d'on partíem, del nostre dia a dia com a dones en un sistema patriarcal, de la ràbia i la impotència més quotidianes. I així, mica en mica, esdeveníem 

És per això que parlem de tu. Parlem de tu perquè ens feies tocar de peus a terra, no abaixar ni un minut la guàrdia, qüestionant-nos una vegada rere una altra si ho estàvem fent bé, si no podíem fer més. 

Parlem de tu perquè ens sabies responsables, també, de la nostra pròpia opressió, desposseint-nos d'aquell sofà tan còmode que era el victimisme.

Parlem de tu perquè la teva tan arrelada consciència de gènere i classe, ens hi obliguen, simplement. 

Parlem de tu perquè eres tempesta, eres força, eres revolta, eres victòria i durem el teu nom gravat al puny i al cor, per sempre més.

Albert Homs Massanes, militant del Casal Popular Independentista del Pla de l'Estany

Moltes vam conèixer la Mònica un vespre de tardor de fa sis anys, a l'assemblea en què el Casal va començar a caminar. Recordem com van ser d'importants la seva experiència, energia i alegria en aquelles primeres passes, com d'important va ser la seva implicació en molts projectes populars que han nascut en aquest sis anys a la comarca.
Al costat de la tristesa, sentim també una enorme admiració pel que ella era i va significar.

Un argentí va deixar dit “Sobre todo, sean siempre capaces de sentir en lo más hondo cualquier injusticia cometida contra cualquiera en cualquier parte del mundo”. La Mònica tenia aquesta qualitat de sentir com a seu el sofriment de les altres. Tenia aquella forma tan característica d'indignar-se davant les injustícies. I, sobretot, tenia aquella determinació tan preciosa d'organitzar-se i lluitar.

De vida només n'hi ha una, i la Mònica va ser tan generosa que en va donar una part a les altres, a la societat, a la idea que és possible que tota persona tingui una vida digna.
Avui la Mònica és una nova estrella en la constel·lació de persones que amb el seu exemple il·luminen el nostre camí de lluita cap a un futur brillant.
La Mònica era una amiga, una companya, una lluitadora. Així la recordarem. T'admirem i t'estimem.

Pau Costa, militant de l'esquerra independentista

Els moviments polítics passen moments en què cal resistir per no morir, altres en què cal créixer i aprendre a gestionar l’expansió i altres que són difícils de definir per que són una mescla de tot plegat. Les persones que militen en aquests moviments sovint són incapaces de mantenir-se fermes en totes aquestes etapes. Realment pocs, molt pocs, aguanten l’embat de la militància més enllà de les circumstàncies, sens dubte la Mònica era una d’aquestes persones.

L’Estel Roig, amb la Mònica al capdavant, era una trinxera en un moment molt complicat per l’esquerra anticapitalista i ha sigut la llavor de la qual n’ha nascut tot el que tenim ara mateix a Banyoles.

El moment actual és un d’aquest on caldrà combinar tant la capacitat de resistència, per no ser absorbits per la lògica del capital, com la necessitat de fer-nos grans per poder mirar als ulls l’enemic i poder combatre de tu a tu.

Figures com la de la Mònica son tan grans perquè sintetitzen tant la capacitat de resistir com la voluntat de guanyar.
Sense la Mònica perdem força, però se’ns obre l’oportunitat de fer-la immortal amb els nostres actes. I si ella és immortal, nosaltres som invencibles.


La Mònica entrenant al Gimàs Popular Estel Roig de Banyoles /Carles Palacio

Gimnàs Popular Estel Roig

Amb la guàrdia alta i la mirada fixa, impassible i segura, mirant als ulls del teu rival de joc. Així és com et recordem les persones que hem compartit l’espai del Gimnàs Popular amb tu. Un espai que t’estimaves molt. Colpejaves amb les mans i t'asserenava el cap. Com va dir aquell altre gran lluitador que també va defensar els seus ideals dins i fora dels gimnasos: “Picar com una abella i volar com una papallona”. 

En aquest espai sempre va aportar la seva energia i la seva força, també els seus inconfusibles somriures sonors. Tenia l’objectiu de fer l’esport accessible a tothom, esport amb contingut i missatge. Esport popular, per canviar la societat. Des de la seva visió d’educadora, valorava molt l’acció de transmetre valors a través de l’esport i l’oci, com fem aquí. Sempre va defensar els esports de contacte com a eina d’autodefensa i empoderament per a totes. 

Com a Gimnàs Popular fins ara ens identificàvem amb el nom de la comarca que ens acull, el Pla de l’Estany, vàrem voler trobar un logotip que signifiqués i representés tots els valors. Aquests dies amb tants records en els nostres caps i cors, hi ha hagut unanimitat per escollir el nou nom i logotip del Gimnàs Popular. Tots els valors i objectius amb els quals va néixer aquest, i amb els que encara avui ens segueixen representant, es veuen més que identificats en l’Estel Roig que ens evoca inevitablement el record de la Mònica. 

Benet Salellas, advocat de la Mònica i diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya

La Mònica ha estat una dona compromesa, lluitadora, valenta, inquieta, pensadora, ferma, coherent, convençuda i amb l’entusiasme de convèncer la resta, de vida intensa, una dona lliure, que ha viscut sense por, una revolucionària en temps de massa renúncies, una companya de les imprescindibles, com les d’aquella cançó de Silvio Rodríguez.

La Mònica també ha estat mestra, perquè sempre ha cregut en el futur i en l’educació per transformar el nostre món, per ajudar a créixer a tothom i per construir persones lliures, fent de l’educació un acte d’amor; i cal dir que en la seva escola hi hem après molt i ens hem estimat molt. I d’això la Mònica n'has estat llavor, llavor plantada col·lectivament, llavor que ja ha fructificat en projectes, en esperances i en somnis compartits que seguirem tirant endavant, que prenem amb la responsabilitat de portar-los fins al final, fins aquest socialisme que serà el seu millor homenatge.

Perquè volem combatre el sistema que causa aquesta angoixa que destrossa persones, aquesta angoixa que va esgotar-la en aquests últims temps, aquesta angoixa ens l'ha arrencada de les mans.

La Mònica durant una manifestació de la PAH Banyoles el 2015 /Carles Palacio
La Mònica durant una manifestació de la PAH Banyoles el 2015 /Carles Palacio

Bambi Conteh, militant de la PAH Banyoles

Per mi la Mònica ha estat com una germana. Haver-la conegut em fa molt feliç. La vaig conèixer a la PAH, i ens va ajudar  molt a aprendre a lluitar i empoderar-nos. La Mònica ha treballat molt i molt per nosaltres, i mai no podrem agrair-ho.

Cada dijous tenia la il·lusió de venir a Cal Drac i fer-li una abraçada; i avui ha estat horrorós entrar a l'assemblea i que no hi fos. El darrer dia que vaig veure-la va ser al centre cívic i vaig preguntar-li si estava bé perquè no feia gaire bona cara, però la Mònica va somriure, com ella feia sempre, i va dir que sí, que molt no, però que sí; i vam estar molta estona xerrant i abraçant-nos. Quan em van dir que era morta, no m'ho podia creure, no podia ser,  pensava que tothom estava equivocat... Però quan arriba el dia ningú no pot fer-hi res. Hem d'aguantar i mirar de ser feliços pensant en la Mònica.

Paraules de Mònica Alonso durant la campanya Dació per Mònica

“El que jo vull dir a la gent és que no tingui por, perquè ells no tenen raó. Potser sí que en el seu moment vam firmar coses que no havíem d'haver firmat, però totes sabem què estàvem vivint, potser ens vam deixar menjar l'olla... De tot això n'aprendrem molt, però hem de tenir clar que som el poble, que som classe treballadora i que tenim uns drets. Tenim dret a un habitatge, a la sanitat, a l'educació i a l'energia. Ells sabien perfectament què estaven fent, i sé que deu haver-hi molta gent atrapada en aquesta situació. Fa vergonya, o fa cosa, o és el que hi ha... i saps que, al cap i a la fi, ningú no t'ha posat una pistola perquè fessis una firma.

Jo sempre ho he viscut com un problema personal, m'ha costat moltíssim, i he d'agrair-ho a les companyes que tinc al costat, que m'han donat la força per poder acabar fent això: polititzar-ho. Perquè nosaltres som el poble i ells són la classe dominant i l'única cosa que fan és pensar en maneres d'aixafar-nos i prendre'ns la força. Però no ho aconseguiran, perquè un cop tornem a tocar de peus a terra després d'enfonsar-nos, quan ens aixequem, ens aixequem més fortes que mai. I això, Banc Popular: que tornarem i guanyarem, no ho dubteu.”