Amb mil peus al carrer i un peu a les institucions, cap a una ciutat i un país diferents

13 novembre 2014
Florencio de la Torre / Toni Ferragut
Florencio de la Torre / Toni Ferragut

El sistema econòmic que tenim es basa en l’acumulació de riquesa: el 20% de la població del planeta té el 80% de la riquesa. Però també ha produït una acumulació de poder: pocs prenen decisions que afecten milions d’habitants.

La irrupció de la crisi econòmica ha accelerat aquest repartiment pervers. Les diferències entre rics i pobres augmenten i sobretot als països del sud d’Europa, on els recursos productius són menors. Un altre efecte d’aquestes diferències és l’aparició de casos de corrupció per tot arreu. Sembla ser que l’axioma «el poder corromp» es compleix amb una exactitud exasperant.

Durant aquests últims anys hem assumit aquesta manera de funcionar: cal crear riquesa i després ja es repartirà. El que és llest per tenir un negoci milionari té tot el dret d’enriquir-se. Jo vaig a votar cada quatre anys i que em deixin en pau, ja s’ho faran… El resultat el tenim al nostre voltant.

També a la nostra ciutat ha funcionat aquest sistema d’acumulació de riquesa i de poder: hi ha barris on el nivell econòmic ha augmentat moltíssim i d’altres on s’han acumulat els nouvinguts i els sectors més desafavorits. I en relació amb el repartiment del poder, la política s’ha reduït a votar a les eleccions i la participació ciutadana ha estat mínima. L’associació de veïns del barri on jo visc era pràcticament inexistent fins fa sis anys, d’ençà s’ha revifat bastant.

Ara hem de trencar aquest cercle viciós d’acumulació de riquesa i poder. I si Julio Anguita els anys 90 proposava com a solució «programa, programa, programa», com a marc d’unió de totes les forces polítiques d’esquerres, crec que ara és necessari plantejar-se «participació, participació i participació». Això és imprescindible per tal que el poder de decisió deixi d’estar en mans d’una minoria, i en conseqüència la riquesa també.

Els que hem estat molt poc involucrats en política en aquests últims anys hem de reconèixer que ens hem equivocat en renunciar a la nostra part de poder. Ara hem après que si deixem massa poder a algú, és molt probable que arribi un moment que se senti impune i es corrompi. A més a més, quan renunciem al nostre poder ens anem acomodant a una inèrcia de passivitat que, d’alguna manera, està feta de la mateixa pasta que la corrupció. Per altra banda també hem de reconèixer que en aquesta renúncia al poder «ciutadà» hi ha hagut un acord tàcit amb els partits polítics institucionals, que en definitiva han gestionat tot el poder «institucional» amb molt poc control per part de la ciutadania.

Per això necessitem un canvi en la forma de fer política. Per això parlem de «vella política» i «nova política». Per això aquest canvi requereix una actitud més participativa per part de la ciutadania i una estratègia de més mobilització per part dels partits i grups polítics. El treball conjunt de la ciutadania i les associacions polítiques és imprescindible: la ciutadania és la base, l’actor que surt a l’escenari i els partits han de fer propostes d’iniciatives d’estructuració i d’acció que organitzin tota la gent que està en marxa.

Amb aquesta idea l’assemblea de Girona del Procés Constituent ha llançat una proposta de confluència unitària, rupturista, municipalista per a la ciutat de Girona.

Confluència de ciutadans, entitats i partits. Els ciutadans perquè són els actors i receptors de tota l’activitat política, les entitats per les seves anàlisis i propostes i els partits per les seves estratègies globals a l’hora d’afrontar les problemàtiques particulars.

Unitària, en el sentit d’acordada. Acords que han de partir d’allò que compartim tot respectant-nos on diferim. Cadascú amb la seva aportació, que serà diferent dependent d’on ve, però que es posa damunt la taula comuna en igualtat de condicions. Unitària no és uniformitzada, això vol dir que s’ha de mantenir la identitat i activitat dels diferents grups, entitats i partits com a contrapoders de les institucions, i inclús de les pròpies assemblees de candidatures.

Rupturista, en el sentit de «nova política», que trenqui amb la «vella política». Que la seva orientació sigui per a una justícia social i econòmica, i el seu funcionament es basi en els Drets Humans. Que la seva metodologia es basi en la participació ciutadana àmplia i democràtica i no en el funcionament institucional, o de petites elits.

Municipalista, ja que l’espai físic d’actuació de la proposta és la ciutat de Girona en dos nivells:

  • Accions directes a la ciutat, a través d’entitats, del carrer, etc.
  • Accions a les institucions de la ciutat: orientades a la confluència de propostes polítiques en la forma més eficaç que puguem assolir: candidatura unitària, acords programàtics, compromisos sectorials, espais operatius de coordinació i seguiment…

Creiem que els tres eixos definitoris (confluència, unitària i rupturista) són essencials i imprescindibles. Per això vàrem plantejar aquesta proposta com un full en blanc en el qual només hi havia un títol i que s’havia d’emplenar de contingut. Vàrem valorar dues maneres de fer-ho:

  1. Convocar una assemblea ciutadana oberta.
  2. Parlar primer amb els partits polítics i, si hi havia acord de mínims, convocar l’assemblea ciutadana oberta de la primera opció.

Vàrem optar pel segon procediment entenent que, si algun dels dos partits (CUP i ICV) amb més representació a la ciutat i més sintonia amb el plantejament polític no hi estaven d’acord, el procés de confluència s’hauria de replantejar. S’han fet unes quatre reunions amb representants dels partits d’esquerres de la ciutat i algunes entitats (PAH, Iaioflautes, etc). Ens vam proposar com a mètode de treball establir uns punts d’acord mínims sobre el Model de Ciutat i de possible candidatura (per si fos el cas). Aquest seria l’esquema bàsic que es presentaria a una assemblea ciutadana i que constituiria l’espai de confluència.

Després d’aquestes reunions anem constatant algunes dificultats principalment relacionades amb la idea de candidatura única i la valoració de postures polítiques en el passat. Per contra, sí que veiem un interès general a establir un espai de treball que pugui concretar accions unitàries orientades a la consecució dels nostres objectius comuns. Aquesta disposició entre totes les entitats es correspon amb la comunicació i participació en multitud d’actes i accions al carrer.

La situació social actual, que he descrit al principi, em reafirma en la importància de prendre mesures urgents i sobretot contundents: replantejament de certes formes de propietat privada, repartiment de riquesa i de feina, el consum, la despesa d’energia i de recursos, el tracte a les persones segons les seves especificitats… Mesures radicals, que necessiten que cadascú i cada grup siguem capaços de renunciar a allò secundari per posar més força en el que consensuem que és primordial. Hem d’arribar a una unitat en allò que és essencial.

Finalment crec que si no arribem a estar d’acord amb aquest «peu» a les institucions hem de continuar amb els «mil peus» al carrer. Continuar? Potser, més aviat, afavorir o provocar o donar suport… perquè encara no som mil, encara hi ha molts ciutadans que estan escarxofats al sofà mirant la TV o discutint al bar, i no hi haurà una ruptura verdadera fins que no assumim la nostra part de responsabilitat, de participació, de mobilització.

Ja hem delegat prou, ara som protagonistes!

Florencio de la Torre
Assemblea del Gironès del Procés Constituent