Barraques: de la primera a la darrera copa

Des dels anys setanta, Isidre Pallàs ha participat en desenes de projectes i de moviments socials de les comarques gironines. Okupa al Barri Vell, mànager de Sopa de Cabra, col·laborador de El Dimoni de Santa Eugènia, activista propalestí... La vida de Pallàs està plena de sorpreses i és un testimoni excepcional dels canvis que s'han produït en les últimes dècades. En aquest article, Pallàs explica com ha evolucionat la tradició de les barraques i recorda la tensió permanent entre el control institucional i la voluntat d'autogestió dels col·lectius que hi participen.

2 novembre 2016
Les Barraques a La Copa/ Carles Palacio
Les Barraques a La Copa/ Carles Palacio

Si una cosa s'ha conservat des de la nit del temps, aquesta nit que enfonsa les arrels en les camises blaves de la Falange i en les sotanes negres dels capellans, és el sorteig de les barraques de les Fires de Girona. S'ha fet sempre, des d'Ignasi de Ribot -l'alcalde del feixisme-, fins a l'alzinera Madrenas, passant per la Pagans i els sempiterns Nadal i Puigdemont. Aquest sorteig és el garant del control municipal sobre la vida associativa de la ciutat, el que possibilita, o no, el finançament dels col·lectius socials.

Anys enrere, les barraques, escampades i aïllades, es muntaven entre les atraccions, les tómboles i les parades dels firaires. Els espais residuals de la Devesa que l'Ajuntament no havia pogut col·locar als firaires es destinaven a les entitats.

"Llavors les barraques eren autoconstruïdes i autogestionades. Cada una fixava els seus propis preus i els horaris d'obertura i tancament"

Tot va començar als anys 70

Amb l'eclosió democràtica, les festes majors van viure una revifalla. L'anhel de llibertat i diversió va transformar els programes i les comissions de festes a la majoria de pobles. Els veïns van sortir al carrer per apropiar-se de la festa. Els ajuntaments d'arreu van recolzar aquesta onada, reforçant els pressupostos i obrint la participació. A Girona també va ser així.

Va ser llavors que es va muntar un envelat de pagament al mig de la plaça Catalunya. Només va durar dos anys. El xivarri al mig de la ciutat, ni que fos per festa major, era excessiu per la societat gironina. I l'envelat se'n va anar sota les vies del tren, en un aparcament prop del mercat del bestiar. Les barraques es van traslladar de la Devesa, al voltant de l'envelat. L'entrada a l'envelat era de pagament i només a altes hores de la nit s'obrien les portes i es podia entrar de franc. Cada any els joves reclamaven amb més força que l'entrada fos gratuïta. Hi havia allaus humanes que esfondraven les portes i la resistència dels porters. Tot plegat va durar dos o tres anys, fins que l'Ajuntament va renunciar a cobrar entrada.

Llavors les barraques eren autoconstruïdes i autogestionades. Cada una fixava els seus propis preus i els horaris d'obertura i tancament. Compraven les begudes als distribuïdors que volien i triaven quina marca de cervesa, de vi o de refrescs venien i a quin preu ho feien. La varietat de productes era immensa, ja que depenia de la voluntat dels col·lectius. Però a més hi havia paradetes en les quals els precaris de l'època venien castanyes, pastissos o licors, sense cap problema. Hi havia un pacte no escrit que impedia a la policia accedir al recinte. Els problemes d'ordre públic també s'autogestionaven. Els més joves feien les primeres escaramusses amb la festa i l'alcohol, aprenien vivint.

"Joan Pluma va imposar quotes als col·lectius per finançar els concerts. Es tractava, de fet, d'un lloguer encobert."

Amb el canvi de segle, canvi de cicle

Però ja entrats els anys noranta, coincidint amb la remodelació de l'entrada a Girona des de Figueres, la construcció del pont de Fontajau i la variant de Sant Daniel, l'emplaçament de les barraques va canviar. Es van instal·lar a l'espai de la Copa, on abans hi havia el mercat de bestiar, i l'envelat es va convertir en un escenari de mida colossal.

L'esperit lliure i autogestionat dels 80 va anar desapareixent de la mà de l'inefable regidor de cultura del moment, Joan Pluma, que amb la lleugeresa del seu nom va volar del PSC a Convergència. Ell va ser l'artífex del model actual. Va imposar quotes als col·lectius per finançar els concerts. Es tractava, de fet, d'un lloguer encobert. També va imposar les empreses distribuïdores, de manera que l'oferta es va reduir dràsticament. Va contractar vigilància privada i la policia va entrar per primera vegada al recinte de la festa. Els joves que fins llavors es buscaven la vida en parades pirata van desaparèixer i la festa va perdre el seu caràcter popular. Les multes per vendre alcohol a menors es van intensificar, criminalitzant les associacions. Tot això sense que els col·lectius poguessin decidir i ni tan sols influir en l'organització de la festa i en la programació dels concerts.

Pinxos i tapes a l'Ateneu Popular Salvadora Catà. Activitats previes a la Mosquejada/ Carles Palacio
Pinxos i tapes a l'Ateneu Popular Salvadora Catà. Activitats prèvies a la Mosquejada/ Carles Palacio

"Les Fires Alternatives mai han pogut fer ombra a la programació oficial, però sí que han estat un cigró a la sabata de l'Ajuntament i una llum en el desert cultural-alternatiu gironí"

Les que no s'ho empassen

L'any 2.000 un grapat d'associacions va qüestionar aquest model basat en els diners, l'alcohol i el control total per part de l'Ajuntament. Van intentar negociar amb el consistori, però aquest es va tancar en banda. Articles i notícies als diaris van topar amb el menyspreu i l'arrogància de l'administració Nadal. Diverses ONG i alguns col·lectius van abandonar les barraques, però no va passar res. Aquest conflicte és l'embrió de les Fires Populars, que ja fa 17 anys que duren. Malgrat que mai han pogut fer ombra a la programació oficial, sí que han estat un cigró a la sabata de l'Ajuntament i una llum en el desert cultural-alternatiu gironí. Enguany ha aparegut una nova proposta, La Mosquejada, una iniciativa independent que sorgeix de diversos espais okupats per reclamar unes fires participatives i autogestionades, fora del control institucional.

Les barraques se segueixen sortejant. Sempre és important que alguns col·lectius es quedin fora per recordar-los qui mana, qui té la paella pel mànec, qui remena les cireres en aquesta ciutat que ha canviat les sotanes negres i les camises blaves pel colors de les cases del riu i els selfies dels turistes. Com al Gattopardo, ho han canviat tot perquè res no canviï. Manen les quatre famílies de sempre.