Carles Fontserè, l’enfonsament d’un mite

La celebració de l'Any Fontserè ha encès la polèmica sobre el pensament del polifacètic artista, que va col·laborar amb el nazisme durant la Segona Guerra Mundial sense penedir-se'n mai. Els actes d'homenatge organitzats pel Departament de Cultura permetran incrementar el valor de les obres d'art adquirides per mecenes propers al conseller Santi Vila.

IMG_8693©PereFuster
Rudolf Rahn, responsable de la propaganda nazi a la França ocupada. Apunt al natural realitzat per Carles Fontserè / PF

Henry Ettinghausen és un home de tracte exquisit. Ens rep afectuosament a la Pera, on viu des fa 15 anys amb la seva dona. Abans, quan treballava a la Universitat de Southampton, només hi venia a estiuejar. Després de jubilar-se, el matrimoni va instal.lar-se definitivament al Baix Empordà. Ettinghausen parla un català correctíssim, mastega lentament les paraules i escolta amb atenció el seu interlocutor. Als 76 anys, conserva tota la curiositat de la primera joventut. Costa creure que aquest especialista en Quevedo de tarannà conciliador provoqués, ell tot sol, una de les polèmiques més sonades de l'estiu i fes saltar les alarmes del Departament de Cultura.

El 10 d’agost Ettinghausen va publicar un article a Núvol sobre Carles Fontserè, el cartellista més emblemàtic de la Guerra Civil, del qual enguany se celebra el centenari. Ettinghausen es limitava a recordar allò que el mateix Fontserè havia dit en unes memòries publicades l’any 1999: que sentia simpatia pel nazisme, que durant la Segona Guerra Mundial havia treballat en un setmanari antisemita i que mentre els refugiats republicans morien com mosques en els camps de concentració francesos i alemanys, ell menjava en els millors restaurants de París i visitava els prostíbuls de Montmatre. I el que es pitjor: que no se n’havia penedit mai.

L’article es va compartir milers de vegades a les xarxes socials i va causar un impacte fortíssim en el món de la cultura. Les rèpliques no es van fer esperar i van ser especialment virulentes. Agustí Colomines va insinuar que Ettinghausen no entenia el català i que tan sols pretenia “linxar” el polifacètic artista. Bernat Puigtobella, l’editor de Núvol, va rebre un correu d’un “conegut periodista cultural” que l’advertia que si Fontserè fos viu li hauria "trencat la cara". "Era un home lliure i és inadmissible que ningú gosi convertir-lo en una caricatura", va exclamar Assumpció Maresma, editora de Vilaweb. Ettinghausen, que no té comptes de Facebook ni de Twitter, es va veure desbordat per l’enrenou que ell mateix havia causat i va passar uns quants dies responent els comentaris que es publicaven a Núvol. “Francament, no m’ho esperava”, diu obrint molt els ulls.

Que el passat col·laboracionista d’un artista estimat generi polèmica no és estrany. El que causa estupor és que la polèmica arribi 17 anys després d’una confessió pública que va merèixer el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig. Ningú va llegir el llibre, aleshores? Com és possible que els mitjans de comunicació ignoressin un fet tan rellevant? Ettinghausen explica que, si ha callat fins ara, ha estat per respecte a la vídua de Fontserè, Terry Broch, que va morir el passat mes d’abril. La seva intenció no és qüestionar els actes d’homenatge organitzats pel Departament de Cultura, sinó recordar que l’artista, com qualsevol ser humà, va cometre relliscades morals que es contraposen a una trajectòria artística brillant.

Però tornem al 1999. Quan Fontserè va publicar el segon volum de memòries, ningú va dir, amb honestedat i claredat, què contenia el llibre. És com si periodistes i crítics literaris s’haguessin posat d’acord per protegir l’artista. En les ressenyes que es van publicar hi sovintegen adjectius com “incòmode”, “excèntric”, “sincer” o “polèmic”, però en cap cas es defineix Fontserè com el que realment era: un filo-nazi que havia gaudit de l’ocupació i que, cinquanta anys després, seguia exculpant el règim de Hitler dels crims comesos entre 1936 i 1945. L’odi ferotge, i segurament justificat, que sentia envers el jacobinisme francès el va portar a abraçar el nazisme, fins al punt de defensar-ne el “projecte europeu” i de minimitzar-ne els crims. El món cultural, complagut amb el caràcter magnètic de Fontserè, va aixecar un mur de silenci al seu voltant que no s’ha trencat fins ara, quan un catedràtic jubilat de la Pera ha repetit el que l’artista va dir.

Henry Ettinghausen, catedràtic d'estudis hispànics /Èlia Bakar
Henry Ettinghausen, catedràtic d'estudis hispànics /Èlia Bakar

Fontserè va col·laborar amb el III Reich i va defensar el "projecte europeu" del nazisme fins la seva mort

Col·laboracionista impenitent

La “revelació” d’Ettinghausen ha fet saltar pels aires la imatge pública de Fontserè. Si fins ara el coneixíem com un artista compromès amb llibertat i amb els ideals de la II República, ara descobrim un personatge complex mogut per interessos menys nobles. Llegint les memòries a la llum del que comenta Ettinghausen, ens trobem amb un artista d’una intel·ligència esmoladíssima, però sense conviccions fermes. Fontserè no va ser mai un “refugiat de tercera”, sinó que va utilitzar el seu talent per trobar un lloc confortable a la ratera francesa dels anys quaranta. En el fons, menyspreava les persones refugiades que morien lentament als camps de concentració o que van continuar la guerra contra el feixisme que havia començat l’any 1936. Cínic, fins i tot es reia de Primo Levi, a qui considerava una persona “subordinada”, perquè no va vèncer la culpa que sentia després de sobreviure a Auschwitz.

La millor prova de la volubilitat moral de Fontserè són els dibuixos que va realitzar per la revista La Gerbe, d’inspiració feixista i antisemita. Va treballar-hi entre 1940 i 1941 juntament amb el seu amic Antoni Clavé. Durant aquest temps, va il·lustrar desenes d’articles que exalçaven el III Reich i la guerra contra les forces aliades. Gràcies a La Gerbe, Fontserè va accedir als ambients més selectes de París, freqüentats per oficials nazis, dels quals lloava la sensibilitat i la cortesia. Posteriorment, va posar el seu talent al servei de l’ambaixada alemanya i fins i tot va treballar com a proveïdor de la Wehrmacht, subministrant productes que aconseguia al mercat negre. A l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany, on es troba dipositada la documentació de l'artista, es conserven alguns dels treballs realitzats durant aquest període, com un retrat de Rudolf Rahn, l'enviat de Joseph Goebbels a la França ocupada per dirigir la propaganda nazi.

Fontserè no es va penedir mai d’aquestes accions i les va defensar públicament fins que va morir, l’any 2007. A les memòries, es riu del soldats que es van incorporar a l’exèrcit aliat després de fugir del franquisme i compara la resistència clandestina d’anarquistes i comunistes amb els falangistes que es van aixecar contra el govern del Front Popular. En contra de totes les evidències històriques, sosté que la Guerra Civil i la II Guerra Mundial no tenen res a veure i que el nazisme era una ideologia compatible amb els valors de la República espanyola. Fontserè creia que Hitler s'havia "equivocat de bàndol" durant la Guerra Civil i atribuïa les atrocitats comeses pel III Reich a l'evolució de la guerra, que havia convertit Alemanya en un "animal ferit".

El relat i les opinions de Fontserè xoquen frontalment amb l’experiència de milers de persones refugiades que van caure a les urpes del feixisme. Només cal pensar en els 9.000 republicans que van ser deportats a Mauthausen, entre els quals es trobaven intel·lectuals de gran talla moral, com Joaquim Amat-Piniella, que va escriure la monumental novel·la K. L. Reich, i que mai ha rebut un homenatge tan important com el que se li dedica enguany a Fontserè. A les memòries, l’artista de Porqueres descriu amb tota mena de detalls les accions violentes de la Resistència francesa, però ignora l’infern dels camps de concentració nazis. I, si en parla, és per culpar-ne les víctimes, al·legant que l’antifeixisme, en aquella època, “necessitava màrtirs”.

L’any 1980, poc després de tornar de l’exili, Fontserè va organitzar una exposició de l’escultor José de Creeft a la Fundació Joan Miró. Aprofitant el seu encant i la seva xarxa de contactes, va aconseguir que diverses personalitats s’involucressin en l’esdeveniment, com el cònsol general a Nova York o el president de l’agència Europa Press. El periodista Carles Sentís, que va escriure la crònica de l’esdeveniment, es desfeia en elogis envers l’artista català. “Es un ´relaciones públicas´ para causas casi siempre desinteresadas”, resumia a La Vanguardia. Si concebem Fontserè com un relacions públiques que es feia estimar per tothom, i no com un idealista compromès amb la justícia social, potser ens resultarà més fàcil comprendre per quina raó el seu nazisme impenitent va passar desapercebut durant tant de temps.

Cartell pel setmanari La Gerbe realitzat per Carles Fontserè l'any 1940 / PF
Cartell pel setmanari col·laboracionista La Gerbe realitzat per Carles Fontserè l'any 1940 / PF

L'Any Fontserè s'ha finançat amb el Pla Nacional de Fotografia, que té una dotació de 460.000 euros

Un favor pels col·leccionistes

Qüestionar el pensament polític de Fontserè no hauria de ser tan difícil en un país que es pretén lliure. Podem censurar la trajectòria política d’un artista sense desmerèixer-ne l’obra. El Departament de Cultura, tanmateix, no sembla gaire disposat a assumir les relliscades de Fontserè. Els actes d’homenatge que se celebren enguany tenen un enfocament molt publicitari, fins al punt que s’ha dissenyat una “marca Fontserè”, destinada a presentar l’artista arreu del món. Aquesta marca disposa d’una tipografia pròpia i d’uns colors corporatius que identificaran totes les accions que es realitzin en el marc del centenari. La biografia publicada al web no diu absolutament res del passat col·laboracionista de Fontserè i inclús presenta La Gerbe com un “setmanari d’art i literatura”.

Per entendre les raons d’aquesta omissió i el perquè d’un homenatge com el d’enguany, cal parlar del llegat de Fontserè. L’any 1994 l’artista va firmar un acord amb la Generalitat a través del qual es comprometia a cedir una part de la seva obra a canvi d’una pensió vitalícia. L’acord incloïa prop de 50.000 fotografies, cartells de la Guerra Civil, litografies, dibuixos i documentació personal, entre altres. El centenari organitzat pel Departament de Cultura es nodreix d’aquest intercanvi i incideix en el treball excepcional realitzat per Fontserè com a fotoperiodista en ciutats d’arreu del món.

L’obra de Fontserè, tanmateix, s’estén molt més enllà d’aquesta col·lecció pública. Al llarg de la vida, l’artista no va parar de dibuixar, pintar, retratar i escriure. Era un home d’una creativitat desbordant, que es va mantenir actiu fins ben entrada la vellesa. Els tres volums de memòries, per exemple, els va escriure passats els vuitanta anys. Moltes de les seves obres van anar a parar a mans de mecenes que el protegien, com Lluís Coromina, propietari d’un petit imperi que inclou l’empresa que subministra aigua a Banyoles i la companyia de transports TEISA. Coromina és una persona molt propera al conseller Santi Vila, que n’admira la tasca filantròpica.

Per Coromina, els actes d’homenatge d’enguany representen una autèntica benedicció. Gràcies a les nombroses activitats organitzades pel Departament de Cultura, el nom de Carles Fontserè cotitzarà a l’alça a les subhastes i a les galeries d’art, de manera que la col·lecció privada de l’empresari en sortirà beneficiada. El Departament ha convertit el Pla Nacional de Fotografia, que compta amb un pressupost de 460.000 euros i que en principi havia de servir per protegir el patrimoni fotogràfic català, en un trampolí per encimbellar l’obra de Fontserè. Per tal que el nom de l'artista quedi imprès a la memòria dels col·leccionistes, fins i tot es podria organitzar una exposició a Nova York, capital mundial de l’art.

La persona que organitza l’Any Fontserè és Ricard Planas, crític d’art i fundador de la revista Bonart. Planas dirigia la Fundació Lluís Coromina fins que Santi Vila el va nomenar assessor del Departament de Cultura, a raó de 60.000 euros anuals. En una conversa telefònica, Planas es mostra dolgut per la polèmica sobre el passat de Fontserè i considera que aquest és un debat “tancat”, que no calia reobrir precisament ara. Assegura que aquesta qüestió es tractarà en un documental i en diverses conferències i que la controvèrsia és innecessària. Planas defensa amb bons arguments l’obra de Fontserè i en destaca especialment les fotografies i els cartells de la Guerra Civil. L'exposició que s'està realitzant al Centre Cultural de Terrassa, segons ens diu, és especialment recomanable. Així i tot, el crític d'art reconeix amb tota sinceritat que el centenari representa, en certa manera, un favor envers els col·leccionistes privats, entre els quals s’hi inclou el seu antic patró: “Els que van ajudar Fontserè mentre era viu comprant-li obres, ara seran recompensats”, explica.

La millor manera d’acabar aquest reportatge és donant-li la paraula a Carles Fontserè, que no s’amagava de res i exposava amb absoluta claredat les seves idees. De la mateixa manera que defensava sense embuts el “projecte europeu” del nazisme, no es mossegava la llengua a l’hora de parlar de com funciona el mercat de l’art. En les seves memòries, que recomanem llegir per fer-se una idea més precisa de la complexitat i el talent del personatge, va deixar escrites les següents paraules: “La mort de l’artista és el negoci més lucratiu del marxant. L’obra no venuda, o la que el marxant d’art guarda en dipòsit sense haver-la pagat, esdevé, de fet, propietat seva i amb el temps és objecte d’una profitosa especulació.”