Cent dies d’unitat popular

El diputat Benet Salellas analitza el debat intern a la CUP arran de les negociacions amb Junts pel Sí per arribar a un acord d'investidura

26 gener 2016
Benet Salellas, membre diputat per la CUP al Parlament de Catalunya /Toni Ferragut
Benet Salellas, membre de l'assemblea de la CUP de Girona /Toni Ferragut

Aquestes setmanes s’ha escrit molt sobre l’acord que ha permès la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, sobre la interpretació dels termes del pacte i sobre l’encert tàctic i estratègic del front institucional obert després de les eleccions del 27-S amb la CUP-CC. Jo també ho he fet. L’objecte d’aquestes línies és un altre, el de compartir algunes reflexions de com hem viscut aquests cent dies d’unitat popular i d’encetar un debat sobre la nostra pròpia cultura política.

"El debat ben fet ens reforça, la lluita interna per blocs, ens fa molt i molt petits"

L’assemblearisme.- Mai he estat en un espai polític que no funcioni com a assemblea. Alguns de nosaltres hem crescut políticament amb l’assemblea pràcticament com un dogma de lluita, com a espai d’horitzontalitat, de democràcia, de debat i d’aprenentatge. A mi sempre m’ha agradat el rerefons de la seva arrel d’origen francès derivada d’ensemble (estar junts). Una assemblea, per tant, té un bagatge d’unitat i de col·lectivitat que n’és l’essència i alhora el motor. A l’assemblea no hi ha poder entre els que la componen, l’assemblea com a espai comunitari és qui té tot el poder. Per això en aquest temple autoconstruït no hi ha relacions de submissió que hi càpiguen ni actituds que vulguin vèncer o derrotar els presents, no hi ha lloc ni per la guerra de posicions ni per la tècnica del corró ni per la duresa de la desqualificació. Dit d’una altra manera, a l’assemblea no hi ha traïció, hi ha diferències, hi ha matisos, hi ha dubtes, hi ha debat i aquest és el seu tresor. Per això a l’assemblea no es vota, es consensua.

El consens.- Ha estat molt escàs en aquests cent dies d’unitat popular. Hem engolit sense meditar-ho un debat maniqueista que posava els pèls de punta. La complexitat política no cabia dins d’una pancarta i aquest cop no hem aconseguit estripar la baralla. Valoro moltíssim l’esforç de la nostra gent per mantenir el nivell, per resistir un embat mediàtic inconegut, per participar en tantes i tantes hores de locals, territorials i nacionals. Això també és un mèrit de la unitat popular i com a experiència política ja no ens la prendrà ningú. Ara bé, la recerca del consens ha estat minsa. S’ha assumit una lògica del conflicte intern que en lloc de buscar els punts comuns ha posat èmfasi en la diferència, en una comprensió política cada vegada més present en l’esquerra alternativa d’aquest país i que fagocita el propi concepte d’unitat popular. Em neguiteja veure com apliquem internament dinàmiques de fronts, entre “els del sí” i “els del no” i com s’hi buida tot l’arsenal; sense que els nostres contraris de veritat (de classe i nacionals) pateixin la més mínima esgarrinxada. El debat ben fet ens reforça, la lluita interna per blocs, ens fa molt i molt petits. No hi ha a la CUP gent més independentista que anticapitalista ni tampoc gent més anticapitalista que independentista. Per això alguns, aquests dies, demanàvem consens, consens com a resultat de la discussió abraonada i convincent però com a sutura a la ferida oberta que s’anava estenent entre dues idees per mi totalment indissociables.

"Sense el carrer mobilitzat, des de la minoria parlamentària i amb un relat propi en construcció, combatre el pressingcup tenia un cert component naïf"

Empatia.- L’obtenció de consens demana escoltar i exigeix situar-se al lloc de l’altre, tenir una mínima empatia no només política sinó també, en ocasions, de caire personal. Per mi l’empatia és revolucionària. Aquests cent dies he recollit gent plorant de les cantonades. I n’he recollit a cabassos. Gent que m’estimo per molts anys de militàncies compartides molt abans de la CUP, gent que potser no m’estimo però que respecto com a companyes de projecte. Aquí s’ha patit molt moltíssim. Jo mateix vaig esfondrar-me –per empatia- en el darrer Consell Polític en veure la desolació d’una part de l’organització. La nostra gent ho ha passat molt malament i això així no es pot tornar a repetir. Nosaltres que ens omplim la boca que l’única estructura d’estat és la nostra gent, nosaltres que insistim que volem fer les coses de manera diferent, hem de ser pioners a cuidar-nos, a mimar-nos, i a respectar-nos com a element bàsic de fraternitat entre nosaltres.

Consciència de classe i de conflicte.- Precisament perquè no disposem de mitjans de producció ni tampoc dels mitjans de comunicació la nostra gent ha de disposar d'eines per entendre el conflicte social que hem plantejat. En aquests cent dies hem mantingut un autèntic pols al poder local establert, reconegut en persona pel propi Mas. Construir un conflicte d'aquesta magnitud exigia estar preparats per un embat de reacció des de l'hegemonia política i econòmica de dimensions gegantines. Sense el carrer mobilitzat, des de la minoria parlamentària i amb un relat propi en construcció, combatre el pressingcup tenia un cert component naïf. Només des de la consciència de qui som, què tenim i què volem en termes de capgirar el repartiment de la riquesa i el poder a casa nostra podíem afrontar amb una certa serenitat el conflicte profund que estàvem desenvolupant que, evidentment, no podia ser retransmès amb neutralitat pels mitjans del règim. Ser minoria -que és diferent de voler ser minoria- en els nostres entorns socials -imprescindiblement plurals políticament- amb totes les incomoditats que comporta és una posició que hem sabut viure històricament. Aquesta vegada, en canvi, hi ha esquemes que ens han trontollat a tots.

Consciència d’organització.- Potser l'única garantia perquè la nostra acció sigui ferma passa per ser conscients que darrere hi ha una organització forta i unida, una xarxa blindada de persones amb màxima confiança, en la qual ningú és imprescindible però tothom es fa necessari. Una CUP que quan cal sap tancar-se com un puny demana que entenguem que faci qui faci les coses les farà bé i les farà d'acord amb allò decidit col·lectivament; que malgrat el desacord, si la majoria es decanta per una posició, vol dir que aquesta posició és la correcta. Mai més ens podem permetre que una decisió concreta comporti tanta gent que posi en quarantena el seu compromís amb el projecte polític en funció del sentit d'una votació. Aquí ningú val més que ningú, ni hi ha qui sàpiga més que els altres, per tant s'ha de donar confiança a tot el que passa, pressuposant-ne prèviament un debat sincer, honest, obert i que ha tingut en compte totes les variables; generant confiança en un repartiment de tasques que ha de tenir control democràtic de tothom però que exigeix que no tots ens dediquem a fer el mateix. No és fàcil, ho sé, però aquesta organització nostra ha de valdre la pena ser viscuda.

"Sovint tinc la impressió que tenim interioritzada una separació entre la Catalunya metropolitana i la resta que respon a un esquema desenvolupat per la sociovergència durant trenta anys amb tots els seus falsos tòpics"

«O ara o mai».- L'histerisme emocional independentista ha de poder ser controlat. El nostre independentisme és racional i polític. No som nacionalistes, som independentistes. Durant aquests mesos se’ns ha obligat a resoldre determinats debats en termes d’excepcionalitat i d’ara o mai i s’ha utilitzat un cert xantatge emocional contra nosaltres, culpabilitzant-nos d’una obstaculització a la independència que no només era falsa sinó que estava faltada de cap tipus d’anàlisi racional. Hem d’aprendre a relaxar-nos, com a independentistes no podem deixar arrossegar-nos per espirals com el que hem viscut darrerament i hem de fer una important reflexió al respecte.

L’obrerisme acomplexat.- També sóc crític amb determinades mirades exposades aquests dies. Evidentment la nostra acció política ve de les classes populars i té les classes populars com a únic objectiu. Sovint tinc la impressió que tenim interioritzada una separació entre la Catalunya metropolitana i la resta que respon a un esquema desenvolupat per la sociovergència durant trenta anys amb tots els seus falsos tòpics. Els que no som de Nou Barris també som classes populars i per tant el nostre relat ha de desbordar una simplificació sobre la classe obrera que no ens serveix políticament perquè no respon a la realitat i perquè conté un nivell de paternalisme incipient que no podem validar. Aquest país és molt més complex, ric i plural, a Nou Barris i a tot arreu. També hi ha PAH a Girona –de fet n’hi ha dues-, la CUP hi ha treballat fins a l’extenuació i no podem pressuposar que el que opinen en funció d’un determinat apriorisme; convidem-los a treballar amb nosaltres –si és que no ho fan ja- i introduïm-los als nostres processos de decisió.

Acabo. Aquesta és la meva aportació a l’autocrítica absolutament imprescindible i necessària, però ho dic: la CUP em flipa. La gent de la CUP em sorprèn positivament a cada assemblea que vaig i a cada acte en què participo. Hi ha hagut en aquestes setmanes moments de solidaritat i suport absolutament meravellosos. Estem acumulant en el projecte de la CUP energies, expectatives i il·lusions que feia molt temps que no es veien. Ara tenim la responsabilitat de fer-ho rutllar de veritat; reenfocant també la nostra feina als carrers i les mobilitzacions, traient-la de l’exclusivitat que ha viscut el tema parlamentari durant aquests mesos, generant autèntics espais de debat i lluita que vagin molt més enllà de les institucions... i amanit d’un optimisme desenfrenat després d’aquests cent primers dies d’unitat popular.