Confluència, ruptura i tan tranquil·les! Apunts en contra d’una candidatura municipal a Girona amb ICV

BENET SALELLAS
Benet Salellas. Advocat. /Toni Ferragut

Tres prèvies

Una. Les línies que segueixen són escrites amb ganes de contribuir al debat de forma positiva i constructiva, amb ganes d’intentar afrontar les decisions que hem de prendre amb arguments i no només amb posts al Facebook, des de la més que possible equivocació en tot o en part del que diré, però convençut que hem de poder despullar-nos sense tabús i també sense absoluts i que l’esquerra necessita de molta crítica.

Dues. Sobretot vull que quedi clar d’entrada el meu respecte més absolut per a les militants de base d’ICV-EUiA amb moltes de les quals comparteixo literalment espais de lluita i de treball, de qui sé que discrepen de la seva direcció i que per tant entendran la majoria d’apunts que exposaré.

Tercera. El moment del text respon a la pressió exercida per ICV Girona i altres organitzacions de la ciutat, algunes més reals que d’altres, per construir una candidatura unitària a les properes eleccions municipals. Doncs bé explicaré per què no puc estar a favor de treballar per a una candidatura de confluència amb ICV a Girona.

El tripartit municipal

ICV ha governat vuit anys a la nostra ciutat. I que jo sàpiga no he vist ni una sola autocrítica dels regidors Joan Olóriz, Núria Terés i Enric Pardo de quan van ocupar les trones municipals. Durant vuit anys, van contribuir al model de ciutat sociata que tant hem criticat i van empassar-se sense cap mena de dificultat l’atado y bien atado d’en Joaquim Nadal. En aquesta legislatura hem presenciat els seus exabruptes esquerranosos, quan estaven a l’oposició amb una CUP que els trepitjava els talons, però insisteixo que seguim sense cap esmena ni comentari als vuit anys de gestió anteriors al servei dels Boira, la ciutat de postal i la gironacomcal.

La gestió (que no política perquè crec que de política en van fer molt poca) va ser, com ens tenen acostumats els ecosocialistes, una operació de maquillatge de l’injust sistema capitalista. Cap política de ruptura, cap decisió desafiadora, cap construcció de contrapoder. Vaja, com la resta de l’esquerra oficial des de la transició del 1978 però més eco i més acolorida. I no només això, sinó amb decisions que no esperaríem d’algú d’esquerres de debò. Per posar només uns exemples: la política de residus desenvolupada per l’Enric Pardo ampliant la incineradora, la seva criminalització de les protestes sindicals dels treballadors de la neteja i la seva negativa a ajudar i donar suport als joves de La Ferralla en nom de la legalitat més absurda.

El tripartit nacional

Si valorem la feina feta per ICV en el tripartit a la Generalitat, resulta igualment decebedora, frustrant i una nova oportunitat perduda. A Medi Ambient no es va aturar ni Bracons ni la MAT, en política d’aigua es van fer operacions molt opaques des de l’Agència Catalana de l’Aigua, en Habitatge es van fer enrere amb les expropiacions de pisos buits perquè la Caixa -amb qui tenen un important deute- els va cridar a l’ordre- i a Interior va convertir-se novament en continuïtat política de la consellera Tura, amb una altíssima repressió als moviments socials.

I a Girona, concretament, no podrem oblidar fins que no hi hagi autocrítica i disculpa per part dels seus responsables el procés contra la Núria Pòrtulas, entregant a les clavegueres de l’Estat una jove gironina i defensant amb les dents la repugnant tasca de policia políticosocial de la Unitat d’Investigació de Mossos d’Esquadra. Avui el Ministeri de Justícia espanyol ha indemnitzat la Núria per aquell procés, l’Estat ha reconegut d’alguna manera el seu error. Per contra, d’ICV encara no hem sentit mai ni mu i els responsables polítics d’aquell afer, Joan Boada i Joan Saura, que verbalitzaren tot tipus de monstruositats sobre la companya Pòrtulas, continuen formant part sense vergonya de la direcció nacional i de l’executiva local d’aquesta formació.

La vella política i la nova política.

Des de la CUP, igual que des de molts altres espais -com per exemple el 15M- s’ha posat l’accent en la necessitat de canviar les formes de participació política per tal de garantir una democràcia més real. Augmentant els mecanismes de participació interns dels moviments polítics i els mecanismes de control per als nostres portaveus a les institucions, generant límits de mandats, límits de salaris públics perquè equivalguin als del carrer, assemblearisme i molta transparència, autofinançament per evitar els crèdits amb els bancs (i les hipoteques polítiques que això suposa, també per a ICV), etc. Es tracta de recuperar la política i de no delegar-la a ningú i, a més, de generar mecanismes per evitar la professionalització i per tant la corrupció dels portaveus de l’esquerra.

A més la necessitat d’organitzar-nos bé i de treballar a fons, pel moment que vivim, ens demana un esforç important i mai suficient per ser oberts en la forma d’entendre els instruments de lluita i agitació. Hem de defugir l’ortodòxia i hem de treballar des d’espais que siguin plurals, que siguin oberts i que permetin l’activisme des de múltiples formes i compromisos, des de coordinadores, des de plataformes, des d’espais com Capgirem Girona. I amb tot això, en el moment que en tinguem ganes, podem construir un espai de treball institucional com una candidatura, però que com que vindrà del carrer, sabrà mantenir sempre el seu caràcter popular i podrà vacunar-se de l’assimilació pel sistema.

ICV no ha fet els deures en aquest sentit, més aviat al contrari. En el tema de les eleccions municipals ja ha proclamat la seva candidata a l’alcaldia i costa molt de veure que hagi fet cap pas en el sentit exposat. Quan coneixem encara que sigui de lluny els espais que controla ICV, com per exemple el sindicat CCOO, veiem com la política de despatxos, d’intrigues i de «control per dalt» perverteixen les eines de què els moviments populars ens havíem dotat històricament per construir una ecoburocràcia totalment inofensiva per a l’oligarquia imperant a Girona i a la resta del país.

Ruptura

El juny passat Girona va tenir l’honor de ser la primera ciutat dels PPCC de ser visitada pel nou rei Felip VI. Per a tal efemèride va improvisar-se un acte unitari entre d’altres amb ICV, alguns representants de la qual ens van sorprendre llegint el manifest a l’escenari i cantant amb fervor l’Estaca en el moment final de l’acte. Però quan després de les fotos maques vam acostar-nos en manifestació al lloc on es trobava Felip VI, vaig mirar al voltant i hi havia gent però ja no quedava ningú d’ICV. Així quan van arribar la BRIMO i ens van tallar el pas al mateix lloc de sempre encapsulats cridant contra el borbó davant les mirades menyspreants de l’oligarquia gironina que acudia a l’acte no hi havia pas risc que cap ecosocialista rebés un bon cop de porra… la seva revolució havia acabat abans, al costat dels gronxadors de la plaça Miquel de Palol.

Que ningú em malinterpreti. No és una qüestió testosterònica la que exigeixo a les nostres companyes -sóc el primer que em poso a plorar en una càrrega policial- però sí que demano una mica de fermesa, resolució i capacitat de desafiament a la nostra esquerra, una certa confrontació. I això crec que ens porta al cap del camí de bona part de les meves diferències amb ICV. No hi ha voluntat de ruptura de la seva direcció. No n’hi ha perquè s’han acomodat a aquest sistema i el seu paper és d’aportar el maquillatge roig al sistema democràtic electoral. Perquè així ho van pactar a la Transició de 1978 i per això no convenç quan ens plagien el lema de la nostra campanya i diuen que volen la independència per canviar-ho tot, quan no són ni tan sols capaços d’assumir un doble sí a la pregunta del referèndum.

La candidatura unitària de l’esquerra gironina ha d’existir, sí. Hi ha d’haver confluència, molta i amb la màxima obertura i des de baix. S’ha de construir en base a diversos punts que puguin aglutinar tanta gent i tantes organitzacions com sigui possible, però sempre, sempre, sempre, hi ha d’haver voluntat de ruptura, perquè per ecogestionar els interessos del capital a les institucions, no fa falta que fem tant d’enrenou. Algun dirigent de Podemos ha dit que «no volen ser la UCI de cap partit polític». Jo ho compartiria en relació a ICV.

I tan tranquil·les

I això que he dit fins aquí no ha de ser cap catàstrofe, perquè en tots aquells moments, espais i consignes en què puguem coincidir amb ICV farem un trosset del camí junts i per tant el que he dit no ha de sonar a cap trencament de l’esquerra. Però crec que hem de ser honestes i no podem tapar les vergonyes de ningú amb la bandera de la «unitat». També entenc que no podem enganyar i que si volem una candidatura de ruptura no pot incloure ICV, perquè molta gent que el que ens demana és canviar-ho tot no confiarà mai en una llista on hi hagi els escollits per Joan Boada. De fet, jo mateix no hi confiaria.