Corrupció a Aigües de Girona: s’obre un nou front judicial contra Carles Puigdemont

L'any 2014 l'Ajuntament de Girona va adquirir la col·lecció Santos Torroella. Va ser una de les decisions més polèmiques de Carles Puigdemont com alcalde. L'Ajuntament va afrontar una despesa de 3,9 milions d'euros amb els ingressos provinents de la privatització del servei d'aigua. Quatre anys després la Fiscalia Anticorrupció investiga l'operació.

19 juny 2018
Desenes de periodistes preparades per enregistrar l’entrada de la Guàrdia Civil a l'Ajuntament de Girona /Toni Ferragut
Desenes de periodistes preparades per enregistrar l’entrada de la Guàrdia Civil a l'Ajuntament de Girona /Toni Ferragut

Nova visita de la Guàrdia Civil a l’Ajuntament de Girona. I ja en són unes quantes. El 13 de juny el fiscal José Grinda s’hi va presentar acompanyat per sis agents per demanar documentació relacionada amb el fons Santos Torroella, una col·lecció d’art adquirida l’any 2014, quan Carles Puigdemont era alcalde. El fiscal sospita que en aquesta operació es podrien haver comès els delictes de malversació de fons públics, apropiació indeguda, prevaricació i falsedat documental.

Quan la comitiva va arribar a la plaça del Vi, desenes de càmeres estaven preparades per enregistrar l’entrada de la Guàrdia Civil al consistori. Fins i tot Telemadrid hi havia enviat un equip de periodistes. La persona que havia fet córrer la veu, fos qui fos, s'havia encarregat que no hi faltés ningú. Com en altres ocasions, l’operació coincidia amb una sentència que afectava els interessos de l’Estat, en aquest cas la condemna a cinc anys de presó contra Iñaki Urdangarín. L’alcaldessa Marta Madrenas va denunciar el "xou mediàtic" i va explicar que el fiscal s’havia presentat a l’Ajuntament per demanar documents que es podien haver sol·licitat de forma telemàtica.

Que el ministeri fiscal actua mogut per interessos espuris salta a la vista. I més quan qui investiga és un individu tan fosc com José Grinda, sobre el qual pesen dues acusacions de pederàstia. Però també és cert que l’adquisició del fons Santos Torroella és una de les decisions més controvertides de Carles Puigdemont. El fons està compost per un miler d’obres, la majoria de les quals d’escàs valor artístic, tot i que inclou algunes peces de Miró, Dalí i Picasso. La taxació encarregada per l’Ajuntament va establir que la col·lecció valia 3,9 milions d’euros, però altres estudis van fixar un preu inferior als 2 milions.

Adquirir el fons era una de les prioritats de Puigdemont quan va accedir a l’alcaldia. El problema és que no disposava de prou suport polític per tirar endavant la iniciativa. Convergència governava en minoria i la resta de grups es mostraven reticents a l’hora d’avalar un projecte que hipotecava la ciutat en un moment de molta conflictivitat social. Per entendre el que va succeir el 2014, cal tenir present que Puigdemont encara no era un líder independentista perseguit per la justícia, sinó un polític emergent perfectament integrat en l’estructura de Convergència. L’alcalde va posar la maquinària del partit en funcionament i va aconseguir trencar la disciplina del grup municipal de la CUP-Reagrupament. La compra de la col·lecció es va aprovar de forma agònica, amb una abstenció imprevista del regidor Carles Bonaventura i el vot de qualitat de l’alcalde. Mentre se celebrava la votació, desenes de persones protestaven darrera una pancarta que clamava "Menys art elitista i més polítiques socials".

Per justificar una despesa tan impopular, Puigdemont va explicar que els quadres es pagarien amb el cànon de l’aigua. Era una manera de dir que la compra no tindria cap impacte en el pressupost municipal ni en la butxaca de la ciutadania. Puigdemont presentava el cànon com un mecanisme inofensiu per ampliar el patrimoni de la ciutat. El cert, però, és que el cànon no era altra cosa que un crèdit de 3,7 milions d’euros que es concedia a l’Ajuntament a canvi de mantenir un servei públic en mans privades. El crèdit s’amortitzaria, amb interessos, a través de la factura de l’aigua.

Seu d'AGISSA al carrer Ciutadans de Girona /Toni Ferragut
Seu d'AGISSA al carrer Ciutadans de Girona /Toni Ferragut

En el moment de comprar la col·lecció ja se sabia que alguna cosa fallava a Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (AGISSA), una empresa mixta participada en un 20% pels ajuntaments i en un 80% per Girona SA. Una auditoria encarregada a l’empresa Effial hi havia detectat nombroses irregularitats. Quatre anys després s’hi ha descobert un niu de corrupció. Gràcies a una denúncia de la CUP s’ha pogut conèixer un engranatge perfectament greixat a través del qual el soci privat saqueja els comptes de l’entitat. Un informe de l’Agència Tributària revelava l’any passat que els gestors d’AGISSA han aprofitat la desídia o la complicitat dels càrrecs públics per viure a cos de rei durant més de vint-i-cinc anys.

Puigdemont no va fer cas dels senyals d’alarma i va optar per prorrogar la concessió d’AGISSA. A canvi, obtenia els diners necessaris per comprar la col·lecció. Va ser una decisió arriscada que podria tenir greus conseqüències judicials i polítiques. Malgrat que els principals responsables del frau són els administradors de Girona SA, la Fiscalia ha posat la lupa sobre l’expresident de la Generalitat. Actualment la investigació es troba sota secret de sumari, però les preguntes que es deu fer el fiscal són força òbvies: fins a quin punt Carles Puigdemont era conscient de què es coïa a AGISSA? L’import que va rebre l’Ajuntament pel cànon de l’aigua va condicionar d’alguna manera el preu que es va pagar per la col·lecció?

L’enrenou judicial al voltant del cas AGISSA ha deixat en un segon pla un assumpte igualment important: qui s’ha beneficiat de l’operació Santos Torroella? El matrimoni format per Rafel Santos Torroella i Maite Bermejo va morir sense descendència i la col·lecció va anar a parar a mans de tres nebots establerts a Madrid: Jose Ignacio Pérez Bermejo, Rafael Pérez Bermejo i Cristina Pérez-Modrego Bermejo. Es tracta de persones molt ben situades dins la societat madrilenya. El pare era el metge Severino Pérez Modrego, que es va casar en segones núpcies amb Pilar Navarro, mare de Juan Vilallonga. Els tres germans es van criar amb l’expresident de Telefònica, l’amic íntim de José Maria Aznar. Malgrat haver-se venut la col·lecció familiar, els germans no han perdut l’interès per l’art. L’any 2016, per exemple, José Ignacio Pérez Bermejo es convertia en col·laborador del galerista Artur Ramon. I qui és Artur Ramon? Doncs casualment la mateixa persona que va fixar el preu que havia de pagar l’Ajuntament de Girona per la col·lecció.