Cultura, barbàrie

Maria Mercè Roca, portaveu d'ERC-MES a l'Ajuntament de Girona, reflexiona sobre la decisió del Ministeri d'Hisenda de reclamar el 21% de l'IVA de les subvencions a les entitats culturals

30 novembre 2017

 

Toni Ferragut
Toni Ferragut

Acabem de saber la decisió del Ministerio de Hacienda espanyol de reclamar el 21% de l’IVA de les subvenciones públiques a entitats culturals, amb caràcter retroactiu, del 2012 al 2016. Per als qui no n’estigueu al corrent, un breu apunt: fins avui s’havia considerat que les subvencions a projectes culturals que atorgaven les administracions públiques estaven exemptes d’IVA. Tot i això, des de fa alguns mesos l'Agencia Tributaria ha començat a reclamar l’IVA dels últims 4 anys a algunes institucions culturals (quan escric aquestes línies no he sabut trobar a la premsa notícia de cap entitat cultural espanyola a qui es reclami aquest IVA. Totes són de Catalunya. Casualitat? Mala fe? Venjança? Procés, en general? Chi lo sa). I justament aquestes reclamacions es fan quan el Congrés dels Diputats acaba d’aprovar la Llei de Contractes Públics, que recull l’exempció en Cultura: la Llei interpreta, d’acord a una directriu europea històrica, que les subvencions culturals no estan subjectes a IVA.

Haver de pagar aquests diners que Hisenda reclama és un cop mortal per a aquestes empreses, públiques i privades, que fan cultura. No és cap broma; estem parlant de milions d’euros. El sector cultural és extremadament sensible, i hi plou sobre mullat. I si la cultura és sempre necessària per construir una societat de ciutadans lliures i crítics ara, més que necessària, és imprescindible. De fet els dies que vivim, els que ens esperen, o fem cultura, o som morts. Últimament, cada vegada que vaig a un acte cultural –i per sort no te’ls acabes, perquè si una cosa tenim és que culturalment el país és divers, transversal, imaginatiu, vivíssim- cada vegada, dic, tinc més clar que avui la cultura té més importància que mai i que és l’únic antídot que tenim a mà contra la barbàrie, la ignorància, l’odi que respiren l’Estat espanyol i els seus partits sequaços. Ells hi posen violència, nosaltres hi posem creació i cultura. Quina cultura? Tota. Totes les manifestacions culturals tenen sentit i utilitat: Cultura és l’exposició de figures de Patrícia Maseda, fetes amb paper, que he vist a les Bernardes de Salt, i Cultura és La roda, l’últim curt dirigit per Mateu Ciurana, rodat a Sant Andreu Salou, un meravellós escenari de silenci i quietud. I Cultura és el Càntut de Cassà de la Selva, que recupera les cançons d’abans, i és el Cyrano de Lluís Homar, i Cultura és en Roger Mas i els seus deu músics en escena, i Cultura és la presentació d’una novel·la a la 22 i un trio de jazz femení al Sunset per homenatjar l’Aurora Bertrana.

Un vespre, en un poble molt petit, la regidora de cultura em va preguntar si em semblava que havia de suspendre la presentació d’un poemari en senyal de respecte als consellers empresonats i li vaig dir que no, que precisament el respecte cap a ells era seguir fent cultura, seguir creant, tot i saber que són mals temps per als creadors. Un dia hem de parlar seriosament de les condicions en què treballen i viuen els nostres creadors. Segur que molts dels polítics que s’omplen la boca dient que “la cultura és importantíssima, és un motor econòmic (sic) de la ciutat, nosaltres recolzem (un altre sic gramatical) la cultura, volem la ciutat sigui culta (tercer sic) i bla bla bla bla” no tenen ni idea dels diners que ingressa a final de mes un escriptor, un músic, una actriu, una il·lustradora, un pallasso, una traductora... I valdria la pena que ho sabessin, perquè si els creadors no se’n surten, si no tenen espais per pensar, per crear, per donar-se a conèixer ¿com ho farem? Si els creadors malviuen, si s’estronca el fil que els uneix amb el públic, amb els grans i petits consumidors de cultura, els nous i els de sempre, els que s’ho empassen àvidament tot i els que són més primmirats... ¿com ho farem per aconseguir un equilibri social en termes d’equitat en la construcció de la ciutadania? Si els creadors, les persones que encapçalen els festivals, les sales estables, els programadors, es veuen forçats a tirar la tovallola i tanquen o deixen de programar –déu no ho voldrà-, ¿com i amb què aprendrem a ser crítics amb el nostre entorn, com ens qüestionarem les coses? ¿Com i amb què podrem suplir la funció de cohesió social i d’aprofundiment en la democràcia i en la participació de la ciutadania en la cosa pública que té la cultura? I encara, si el país deixa de cop de fer cultura, o no en fa tanta, ¿com podrem continuar la gran assignatura pendent que és la recerca de nous públics? Parlo de la gent jove i dels nouvinguts i, en general, de totes les persones que són no-públic. El públic nou s’ha de buscar, i anar progressivament i lenta incorporant-lo a la vida cultural. Però cal voler de veritat que vinguin i trencar la barrera invisible i infranquejable que impedeix a molta gent l’accés real als productes culturals i artístics: si no ens acostem a aquests exclosos culturals la cultura pot ser una nova i perversa forma d’exclusió. I cal, sobretot, deixar d’avaluar la cultura en xifres, en criteris d’eficiència econòmica o en criteris estètics. El retorn social de la cultura s’ha d’avaluar a partir de l’impacte en la vida i el benestar d’una col·lectivitat i en la millora de la situació d’una comunitat i en la contribució a la correcció de les desigualtats estrictament culturals, causa i efecte de les desigualtats econòmiques socials i educatives. És evident que aquest tipus d’avaluació és més complex que la simple suma d’entrades venudes a un espectacle...

Hi ha, però, algunes bones pràctiques culturals que cal estendre. Per exemple, la mancomunació de la cultura. Hi ha el costum i coneixem la bondat de mancomunar serveis; hem de començar a veure els avantatges del mancomunar cultura. Els ajuntaments, siguin de la mida que siguin, malgrat el dèficit de finançament que tenen, fan cultura. A les comarques de Girona (222 municipis, per culpa del 155 tornem a ser 221, perquè Medinyà ha perdut la municipalitat), hi ha 2000 agents culturals (qualsevol persona, institució o entitat o empresa, organització o fundació pública o privada que intervé en qualsevol estadi de la cadena de producció del fet cultural). Tot aquest capital s’ha de conèixer, treballar junt, fer que l’administració els ajudi però no els tuteli. La mancomunació cultural reclama estructures bàsiques i flexibles, voluntat de cooperació, de cessió de poder. I el que són els pobles en una comarca són els barris en una ciutat, i cal començar també a experimentar formes que la cultura es faci, surti i arribi de veritat a tots els barris.

Faig servir des de fa molts anys un punt de llibre que és una imatge treta del maig del 68: una noia jove que llança un llibre enlaire i un eslògan que diu “La beauté est dans la rue”. Sí, la bellesa és al carrer; la força és a la cultura.