De l’antifranquisme al neofeixisme: aventures i desventures d’un comediant anomenat Albert Boadella

2 maig 2018
Encadenament per la llibertat d'expressió a la Meridiana el 1977 /Cedida
Encadenament per la llibertat d'expressió a la Meridiana el 1977 /Cedida

"En el año 78 vine a esta casa, que entonces no estaba tan crecida, para hacer todo lo contrario de lo que vengo a hacer ahora. Venía a denunciar España por falta de libertad de expresión, puesto que había sido encarcelado. Porque existía una ley que permitía a los militares juzgar a un civil por injurias al ejército. Fui juzgado por esta ley por una obra que se llamaba La Torna sobre una ejecución que hubo en el año 74. Como vi que la petición fiscal era alta, decidí escapar de la cárcel y pasé al exilio. Una de las primeras cosas que hice fue venir aquí a denunciar esta falta de libertad de expresión. Hoy vengo orgullosamente por todo lo contrario. Orgullosamente, porque vengo de una nación que ahora es un ejemplo de libertad, de democracia. Un ejemplo mundial."

Paraules d’Albert Boadella. El 22 de març l’exdirector de Els Joglars visita el Parlament Europeu acompanyat de diversos membres de la plataforma Tabàrnia. En un auditori ple a vessar de persones que li riuen les gràcies, el dramaturg es mofa de l’independentisme i exposa les tesis més reaccionaries del nacionalisme espanyol. El discurs el podria firmar fins i tot la Falange. Boadella rebutja qualsevol temptativa de diàleg amb els 2 milions de persones que van votar partits independentistes en les últimes eleccions autonòmiques: "¿Diálogo? ¿Con quien? No hay que dialogar. El estado no puede rebajarse a dialogar con delincuentes." Des del seu punt de vista l’independentisme és "un delirio", "un virus", "una epidemia que requiere terapias de choque: la cárcel". "Hay dos generaciones contaminadas en el odio hacia todo lo español", assegura el dramaturg.

El gir ideològic és espectacular. Si durant la transició Boadella era el símbol dels valors democràtics, quaranta anys després s’ha convertit en el portaveu del neofeixisme. El seu discurs és calcat al de Ciutadans. "Una de las formas de acabar con lo que sucede en Cataluña es cerrar TV3 y todas las televisiones de la Generalitat", diu Boadella. Per defensar la seva posició, menteix de la forma més desvergonyida: "¿Como es posible que hoy en Cataluña no se pueda aprender el español en la escuela?". La seva proposta política és un oxímoron: "El estado debe imponer la democracia". Com s’explica aquesta transformació? Quina classe de mecanisme psicològic ha permès aquest viatge al cor de l’autoritarisme?

Les persones que van tractar Boadella durant la transició recorden que, ja aleshores, les seves conviccions no eren gaire fermes. El compromís era feble, fruit de les circumstàncies i sobretot de la relació amb la resta de membres de Els Joglars. La persecució política per la representació de La Torna, una obra inspirada en Heinz Chez, un pres comú que va ser executat el mateix dia que Salvador Puig Antich, divideix la companyia i posa en evidència la naturalesa voluble de Boadella.

La Torna havia despertat el fantasma del dictador, mort dos anys endarrere, i Els Joglars s’enfrontaven a un Consell de Guerra per injúries a l’Exèrcit. Mentre actors i actrius es bolcaven en una intensa campanya per la llibertat d’expressió, Boadella amagava al cap sota l’ala i buscava la manera de fer-se perdonar pels militars. L’estratègia de defensa era increïblement mesquina. A través d’un advocat proper al règim franquista, Federico Valenciano, que havia participat activament en la repressió de postguerra, Boadella es desentenia de l’obra i traslladava la responsabilitat als seus companys, Ferran Rañé, Elisa Crehuet, Myriam de Maeztu, Gabi Renom, Andreu Solsona i Arnau Vilardebò, que se n'havien declarat coautors. En els escrits de defensa el dramaturg negava haver assistit a les representacions conflictives, prometia desmuntar l’espectacle que havia fet enfadar l’Autoritat Militar, reconeixia que l’obra era desafortunada i culpava la resta de membres de Els Joglars de les suposades injúries.

Pintada a casa d'Albert Boadella a Jafre /Toni Ferragut
Pintada a casa d'Albert Boadella a Jafre /Toni Ferragut

La campanya per la llibertat d’expressió, la més important que hi ha hagut a l’Estat espanyol en els últims 40 anys, molestava Boadella. Les assemblees multitudinàries, els concerts, les manifestacions, les mostres de suport internacional... Tot això interferia en l’estratègia de la defensa. Per una vegada, Boadella no volia enrenou, sinó silenci, discreció, compostura. Després d’escapar-se de la presó, on havia estat tancat a l’espera del Consell de Guerra, va fer-se fonedís. Mentre els seus companys assumien els costos personals del compromís polític, ell boicotejava la campanya antirepresiva. No hi volia tenir res a veure. "Saps per què estan a la presó aquells imbècils?", li va etzibar a Ferran Rañé quan es van trobar a l’exili.

Tal com va fer al Parlament Europeu, a Boadella li agrada presentar-se com un heroi que va lluitar per la llibertat d'expressió. De seguida que li posen una càmera al davant, infla el pit i es vanta del seu passat antifranquista. Però això és tan sols una projecció de la seva ment fantasiosa. Si La Torna ha esdevingut una obra emblemàtica del teatre català no ha estat gràcies a ell, sinó gràcies a la lluita de la resta de membres de Els Joglars. Si la companyia hagués adoptat l'estratègia de Boadella, La Torna hauria passat a la història sense pena ni glòria. "Una de les característiques de l'Albert és que és un covard. Un covard d'aquells a qui els agrada tirar una pedra fent veure que l'ha tirada un altre. Ell fa brometes d'aquestes que tampoc el comprometen, com anar a ballar Waterloo", diu Andreu Solsona.

Si durant la transició Boadella feia mans i mànigues per repartir responsabilitats en la creació de La Torna, als anys 90, quan l'Exèrcit ja havia perdut la capacitat de jutjar civils, canvia radicalment de discurs i s'atribueix tot el mèrit artístic. Sense consultar-ho amb ningú, s'apropia de l'obra i munta un nou espectacle amb finalitats comercials: La torna de la Torna. Els antics membres de Els Joglars s'enfaden de mala manera. "Agafa l'obra, la registra com a pròpia i fa una adaptació pel Romea. A mi si m'arriba a venir el Boadella i em diu: 'Em deixeu fer-la?' Jo li hagués dit: 'Fes el que vulguis'. Però que faci això sense dir res... Home, nen, no! No hi ha dret!", diu Arnau Vilardebò. El conflicte per l'autoria de La Torna va acabar als tribunals que, "albergando serias dudas fácticas y jurídicas", van donar la raó al dramaturg.

"Davant les càmeres és capaç de dir cinquanta-mil mentides"

Si en el caràcter de Boadella hi ha alguna cosa sòlida, ferma i constant, aquesta és la necessitat de cridar l'atenció. No hi ha res que el molesti tant com passar desapercebut. Fins i tot en les circumstàncies més banals i quotidianes s'ha de fer notar. "Ell té la necessitat de ser el centre d'atenció i d'escandalitzar a la gent. 'Què ha fet, l'Albert?' Això li encanta", diu Solsona. L'egocentrisme, aquest defecte tan estès en l'àmbit teatral i que en el cas de Boadella agafa proporcions descomunals, probablement explica el trasllat a Madrid. Boadella necessita aplaudiments, vinguin d'on vinguin. "Quan a Catalunya, no perquè hi hagués boicot, no agraden els seus espectacles, comença a dir que li estan fent boicot. I llavors se'n va a Madrid a fer carrera. De seguida el van entrevistar a l'ABC, li van fer la cort... Ell s'estava buscant la plaça i la va aconseguir. Al final va aconseguir dirigir els teatres del Canal amb l'Esperanza Aguirre", explica Vilardebò. La virulència del seu anticatalanisme és, en certa manera, fruit d’aquesta necessitat gairebé patològica de cridar l'atenció: "Si diu una cosa mitjanament coherent, no escandalitza a ningú. L'ha de dir grossa perquè l'endemà sigui un titular. En aquest terreny ell se sent molt còmode. Ha adoptat aquest paper d'anticatalanisme", diu Solsona.

Per sortir als diaris, Boadella és capaç de fer qualsevol cosa. Això ho saben molt bé a Jafre, el poble empordanès on viu des de fa més de 30 anys i on suposadament l'assetgen per la seva ideologia. "En persona és normal, com qualsevol altre, però davant les càmeres és capaç de dir cinquanta-mil mentides", diu un dels veïns, que ho exemplifica de la següent manera: "Una vegada, per la tele, li van preguntar si era del Barça o del Madrid. Ell va dir: 'Jo sóc del Jafre. Sóc soci-protector del Jafre'. Soci-protector, va dir. Jo llavors era president del club i cada any l'havia de perseguir perquè em pagués les quotes". "Al principi li encantava Jafre, en deia meravelles. El restaurant, el paisatge... Ara tot són problemes", diu una altra veïna.

Fa un parell d’anys algú va tallar tres xiprers que Boadella havia plantat a l’exterior de la seva finca. La primera notícia va aparèixer en el digital d'ultradreta Libertad Digital. L’alcaldessa de Jafre, Núria Berga, desconeix la identitat de les persones que van cometre la gamberrada i diu que segurament són gent de fora del poble. Al local social, en canvi, s’hi escolta una teoria molt diferent. Segons diuen, Boadella hauria contractar un jardiner perquè li tallés els xiprers. Després, veient l’enrenou mediàtic, se n’hauria sentit culpable i ho hauria confessat a l’Ajuntament. "Està confirmat", diu amb rotunditat la cambrera del local social. Sigui com sigui, Boadella ja n’ha tret rendiment escènic. Va presentar-se com a víctima d’una persecució política i, al lloc on hi havia els arbres, hi va posar un cartell que diu "El fossar dels xiprers". Tant si les amenaces són reals com si són imaginàries, és probable que Boadella visqui amb por, atès que a casa hi té armes de foc i no està aficionat a la caça.

El Fossar dels Xiprers, on hi havia els tres arbres tallats /Toni Ferragut
El Fossar dels Xiprers, on hi havia els tres arbres tallats /Toni Ferragut

Les persones que el coneixen asseguren que, per desmuntar Boadella, n’hi ha prou amb ignorar-lo. No hi ha res que li faci més ràbia. Parlar d’ell, ni que sigui per posar de manifest les seves incoherències, l’enforteix. Solsona ho resumeix amb una metàfora zoològica: "Als porcs, tu els hi tires merda, i s'engreixen. L'Albert també és això. Només que parlis d'ell, l'engreixes. Si no parlen d'ell, pateix." La teoria deu ser certa. El problema és que, gràcies a la virulència del seu anticatalanisme, Boadella ha trobat la manera de captar sempre l’atenció de la premsa. Els mitjans espanyolistes adoren aquest personatge bufonesc que es presenta al mateix temps com a resistent unionista i com a víctima de l’independentisme. Cal assumir-ho: el president de Tabàrnia seguirà ocupant portades durant molt de temps. "En una pel·lícula, el dolent és el que té més crèdit. I ell està disposat a ser el dolent de la pel·lícula", diu Solsona.