De l’heroïna a Airbnb: tres dècades d’assetjament immobiliari al Barri Vell de Girona

Ha estat el debat de l'any a Girona. Des que van aparèixer les primeres pancartes contra els pisos turístics als balcons del Barri Vell, tothom hi ha dit la seva. El veïnat es queixa que el turisme massiu destrueix el teixit social del barri. I l'Ajuntament respon amb acusacions de 'turismofòbia'. A continuació analitzem el fenomen amb perspectiva històrica.

15 desembre 2017
Una de les immobiliàries del Barri Vell dedicades a pisos turístics  /Carles Palacio
Una de les immobiliàries del Barri Vell dedicades a pisos turístics /Carles Palacio

Aquesta història comença el 1983. Aquell any es van produir dos fets que marcarien de forma decisiva el futur de Girona: l’aprovació del Pla Especial del Barri Vell i la rehabilitació de les cases de l’Onyar. El pla urbanístic implicava l’expulsió de centenars de veïnes i les obres al riu proporcionaven a la ciutat una postal perfecta per atraure turistes. Expulsar i atraure: dos moviments en aparença contradictoris que expliquen la majoria de transformacions que s’han produït al Barri Vell en els últims trenta anys.

A les acaballes del franquisme el Barri Vell era molt humil. L’aspecte que oferia el barri des del pont de les Peixateries Velles, el més emblemàtic de la ciutat, no tenia res a veure amb l’alegre composició cromàtica popularitzada per les guies turístiques. Als balcons, grisos i embrutits, sempre hi havia roba estesa. Les bosses d’escombraries saltaven des de les finestres fins al riu, que se les enduia cada vegada que hi havia una crescuda. L’Onyar també evacuava els excrements dels habitatges que no estaven connectats a la xarxa de clavegueres.

Malgrat la pobresa i la brutícia, les veïnes recorden amb nostàlgia aquella època. Mentre que ara prosperen les botigues de records i els negocis per a ciclistes professionals, llavors florien peixateries, carnisseries, forns de pa i altres comerços convencionals. Joan Paredes, president de l’associació Burg de Sant Pere i veí de tota la vida, enyora especialment l’animació al carrer: "la gent sortia a fer la xerrada a la tarda. Les dones cosien o feien punt. Hi havia molta vida social. És ara que no n’hi ha".

Amb el pla urbanístic l’Ajuntament es proposava expulsar les veïnes més pobres i posar ordre a un sector que s’havia desenvolupat sense cap control durant el franquisme. La primera gran actuació derivada del pla va ser pintar les cases de l’Onyar. Actualment sembla haver-hi un consens unànime sobre la bellesa de l’Onyar al seu pas per Girona, però aleshores les obres van fer córrer rius de tinta. Moltes persones van posar el crit al cel quan van veure les cases pintades amb colors llampants que no tenien res a veure amb la tradicional discreció gironina. "De tot aquest projecte de rehabilitació, la idea d’espectacularitat que es repeteix tan sovint en els papers municipals ha estat una mala consellera. Perquè espectacularitat sona a cosa postissa, a disfressa teatral", va escriure l’historiador Josep Clarà al diari El Punt.

No era només un problema estètic, sinó també de participació ciutadana. L’Ajuntament va actuar amb molta prepotència, sense consultar mai el veïnat, que es va veure sorprès per unes obres que es van executar apressadament durant els mesos d’estiu, per por que una riuada s’endugués les bastides. En una carta publicada a El Punt, un veí expressava la seva indignació: "més enllà del mal gust, hi ha unes males maneres de comportar-se amb els veïns. De resultes de les obres efectuades tenim vidres trencats, estenedors tallats i teules xafades. I això des de fa mesos. La solució serà fer una denúncia al jutjat de guàrdia?".

Les cases de l'Onyar a Girona /Carles Palacio
Les cases de l'Onyar a Girona /Carles Palacio

“Ni heroïna ni policia”

La rehabilitació de les cases de l’Onyar inaugura una etapa d’intensa especulació immobiliària. Durant els anys vuitanta, centenars de persones abandonen el Barri Vell, de grat o per força. La pitjor part se la va endur la zona compresa entre l’església de Sant Feliu i la plaça de Sant Pere, que aleshores es coneixia amb el nom de Barri Xino. Allà es van aterrar diversos edificis. "Al River [Cafè] hi vivien gitanos. Al final van marxar tots. Van començar a fotre les cases a terra i van haver de marxar. Molts se’n van anar cap a Vila-Roja, d’altres cap a Germans Sàbat. N’hi ha un o dos que encara viuen per aquí. Eren gent molt maca. Jo encara els tinc d’amics", explica Joan Paredes.

Les prostitutes que havien envellit al Barri Xino, que havien conegut l’esplendor dels anys seixanta i la decadència dels setanta, van ser expulsades sense contemplacions. Va ser un esdeveniment traumàtic, perquè les prostitutes eren molt estimades i mai no portaven problemes. "Quan sortien al carrer i es relacionaven amb la gent del barri, eren senyores. Eren molt educades i molt correctes. Feien vida aquí, compraven aquí. Donaven molta vida al barri", recorda Paredes. "Qualsevol descripció del Barri Xino de Girona en remarca la brutícia, la degradació, la sordidesa i la misèria. Paradoxalment, però les prostitutes que es movien en aquest escenari indecorós són evocades per la majoria de clients i veïns entrevistats amb estimació i nostàlgia", escriu el periodista Gerard Bagué al llibre La Girona pecadora.

L’Ajuntament només va trobar un obstacle per transformar el Barri Vell: la joventut. El desembre de 1985, una trentena de joves esbotzen la porta d’una casa senyorial abandonada al carrer Portal Nou. Durant els mesos següents hi organitzen concerts, activitats culturals i dinars populars. És un fet insòlit. Mai abans s’havia vist una cosa similar a Girona. Inspirades pel moviment squatt, les joves oposen una tímida resistència a l’hegemonia de Joaquim Nadal. Malauradament, els falta experiència i suport social. Abans d’abandonar el projecte, esgotades pels talls d’aigua ordenats des de l’Ajuntament, escriuen en una paret una consigna que resumeix les seves inquietuds: "ni heroïna ni policia".

La droga causava estralls al Barri Vell des de principis dels anys vuitanta. Moltes persones passaven dels porros a les punxades sense adonar-se del risc que corrien. Quan descobrien el poder del cavall ja era massa tard per fer marxa enrere. En dos mesos esdevenien drogaddictes. "En el meu entorn els efectes van ser brutals. La meitat dels meus amics es van enganxar. Al meu barri, el Pont Major, que era un ambient obrer, la gent treballava i amb això pagaven el vici. Però com que els diners no arribaven, començaven a atracar. Primer petits atracaments al carrer, amb ganivets. Després als supermercats, als bancs, a les farmàcies. Ho atracaven tot", recorda Isidre Pallàs, una de les persones que van okupar la casa del Portal Nou.

L’heroïna es va convertir en un aliat indispensable dels poders econòmics que especulaven al Barri Vell. N’hi havia prou amb reduir la pressió policial per rebentar la convivència. La criminalitat vinculada a la droga va facilitar el tancament de comerços i l’expulsió de les veïnes més recalcitrants. "Tot es va fer malbé quan va començar a entrar la droga. Només venien quatre desgraciats a robar i a punxar-se", recorda Joan Paredes. "Hi havia gent que tenia contractes indefinits, que no volia marxar, que havia viscut sempre al barri. Els havien de fer fora. Alguns amb problemes i d’altres amb diners", diu Isidre Pallàs.

Un dels pisos del Carrer de la Barca amb la pancarta de "+Barri -Pisos turístics" /Carles Palacio
Un dels pisos del Carrer de la Barca amb la pancarta de '+Barri -Pisos turístics' /Carles Palacio

“O pagàvem 800 euros o ens en anàvem al carrer”

Les últimes prostitutes són expulsades a principis dels anys noranta. Comença una nova etapa. El 1991, diversos centres d’estudis es fusionen per constituir la Universitat de Girona. El Barri Vell s’omple ràpidament de pisos d’estudiants. Diversos factors converteixen la ciutat en un destí turístic de primer ordre. Una tradició decadent vinculada al franquisme es transforma en un espectacle d’art contemporani: Temps de Flors. S’inauguren diversos equipaments culturals capaços d’atreure turistes d’arreu del món, com el Museu d’Història dels Jueus o el Museu del Cinema. Fins i tot la processó de Setmana Santa esdevé un reclam turístic. El 5 de desembre de 2002, un avió aterra a l’aeroport de Vilobí d’Onyar provinent de Frankfurt. Els passatgers han pagat 14,5 euros per recórrer mil quilòmetres en línia recta. Ryanair s’introdueix al mercat espanyol començant per Girona.

I així, discretament, la ciutat torna a incubar el virus de l’especulació. A la plaça de Sant Pere les alarmes salten quan un inversor rus compra una pensió ocupada per persones amb pocs recursos econòmics. La seva intenció és transformar l’edifici en apartaments de luxe. “Era una pensió de tota la vida. La parella que la portava sempre col·laborava amb nosaltres. Ens ajudaven a organitzar el sopar del barri. Era un element important i de sobte el vam perdre”, explica la Ruth, una activista de la plataforma + Barri - Pisos turístics, creada a principis d’any per frenar la proliferació d’aquest tipus d’habitatges.

La inquietud és comprensible. Segons una investigació del Diari de Girona, els pisos turístics s’han multiplicat per quatre en només tres anys. Si el 2014 només n’hi havia un centenar, ara ja n’hi ha més de quatre-cents, la majoria dels quals concentrats al Barri Vell. Un de cada deu habitatges del barri es destina al lloguer turístic. Com que les llicències s’obtenen amb molta facilitat, l’oferta s’orienta de forma natural cap a les solucions més rendibles, trastocant el mercat immobiliari de tota la ciutat. Un estudi encarregat per l’Ajuntament a la cooperativa d’arquitectes Lacol adverteix sense embuts que l’increment de preus “té el potencial d’esdevenir un problema estructural que acabi afectant la totalitat del mercat de l’habitatge a la ciutat”.

El cas d'en Víctor és força representatiu. Viu des de fa quatre anys amb la seva parella al Cul de la Lleona. El pis és un pinyol: 40 m2, dues habitacions i cuina americana. No té balcó ni plaça de pàrquing. “Pagàvem 400 euros al mes, sempre puntuals. Quan hi havia un problema ens en fèiem càrrec”. En el moment de prorrogar el contracte, la propietària va exigir-los un increment del 100%. “O pagàvem 800 euros o ens n'anàvem al carrer. Suposo que havia vist els preus dels apartaments turístics i volia demanar el mateix”. Després d’una negociació duríssima, la parella va aconseguir reduir aquestes pretensions fins als 200 euros. “La propera vegada que s’espatlli un endoll, farem venir la propietària”, adverteix en Víctor.

Joan Paredes descriu el fenomen com un malaltia que s’estén silenciosament pel barri. Els comerços baixen les persianes, les famílies desapareixen. És com si el Barri Vell es convertís en una terminal d’aeroport, on la vida està atrapada per la provisionalitat. “Abans tot això estava ple d’estudiants. Ara ja no n’hi ha cap. Només veus gent amb maletes amunt i avall tot el dia. Els estudiants eren una mica gamberrots, però almenys feien vida al barri”. El fantasma dels anys vuitanta torna a planar sobre el Barri Vell. Però aquesta vegada ja no calen xeringues per expulsar el veïnat. N’hi ha prou amb l'economia col·laborativa. “Ens van fent fora. Els que estaven aquí, els que van venir després i ara ens toca a nosaltres”, es lamenta la Ruth.

 

Rehabilitació d'una de les cases a la pujada de St Fèlix /Carles Palacio
Rehabilitació d'una de les cases a la pujada de St Fèlix /Carles Palacio

A banda d'autoritzar pisos turístics, l'Ajuntament també concedeix permisos d'obres a grans corporacions i famílies notables de Girona, com la família Casals o la família Rubau. La rambla de la Llibertat, la pujada de Sant Domènec, el carrer dels Ciutadans, el carrer Argenteria... Els espais més emblemàtics de la ciutat s'estan rehabilitant a una velocitat vertiginosa. El problema és que aquests treballs, necessaris en un barri molt deteriorat, s'executen de forma desordenada, atenent únicament als interessos del capital privat. Mentre que els apartaments turístics s'enduen totes les inversions, els habitatges més humils s'han d'apuntalar per evitar que s'ensorrin. Els números 30 i 32 de la Rambla de la Llibertat són un bon exemple d'aquest desequilibri. S'hi accedeix per una única porta, que es divideix posteriorment en dues escales diferents. Una de les escales ha estat completament reformada per ubicar-hi almenys un apartament turístic, mentre que l'altra es troba en un lamentable estat d'abandó.

A la primera assemblea de la plataforma + Barri - Pisos turístics, multitudinària, hi van assistir diversos càrrecs públics. Van escoltar moltes queixes i van conèixer testimonis de persones que estaven a punt de perdre el seu allotjament. Fins i tot l’exregidor Joan Pluma, que va participar en el procés endegat als anys vuitanta, va queixar-se del monocultiu turístic. Tot i això, la resposta oficial del consistori va ser acusar les veïnes de "turismofòbia", un terme fins llavors desconegut. En un article publicat al Diari de Girona, l’alcaldessa Marta Madrenas va qualificar el debat de “càndid”, “poc elaborat” i amb “manca de rigorositat”.

Aquesta resposta, cruelment insensible a les preocupacions del veïnat, no hauria de sorprendre gaire, tenint en compte els vincles de l’equip de govern amb el sector immobiliari. L’exalcalde Carles Puigdemont és amic íntim de Miquel Casals, propietari de desenes d’immobles, entre els quals diversos pisos turístics al Barri Vell. I Marta Madrenas prové d’una família de constructors i de gestors immobiliaris. Abans de dedicar-se a la política, l’alcaldessa va presidir el Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Girona. En aquella època no tenia pèls a la llengua a l’hora de parlar de les persones que no podien pagar el lloguer. Calia “donar seguretat” al mercat i això volia dir “reduir els tràmits per agilitzar els desnonaments". Dos anys abans de la caiguda de Lehman Brothers, Madrenas assegurava que no hi havia cap bombolla immobiliària i animava la gent a hipotecar-se. Serà capaç ara de preveure els efectes del turisme massiu sobre la ciutat?