De lluita en lluita per la Banyoles de la Mònica

20 desembre 2016
Amigues i companyes de la Mònica varen plantar una olivera a la Plaça de la Fraga /Laia Sitjà
Companyes de la Mònica van plantar una olivera a la Plaça de la  Pau del barri de la Farga /Laura Sitjà

La plaça de la Pau s'amaga entre els blocs de pisos de la Farga, un barri obrer que ha estat l’epicentre de l’estafa immobiliària a Banyoles i, per això mateix, de l’acció de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Dissabte al matí, amb un cel entelat que només de tant en tant deixava passar una ullada de sol, hi feia un fred humit, que combatíem amb un got de xocolata desfeta, música càlida i l'escalf de tothom, que tan important ha estat aquests dies per mirar de fer suportable la tristesa per la mort de la Mònica. Armades amb pales, trepant i soldador, les seves companyes van plantar un monòlit metàl·lic, gravat amb estel i poema, i una olivera, que creixerà arrelada a una llibreta que conserva la memòria de la Mònica en els mots de totes les que hi van voler escriure. Algú va dir que aquest seria l'arbre més ben cuidat de la plaça, i ho serà: d’això se n’encarreguen les veïnes de la Farga.

Passada la ratlla del migdia, engegava la cercavila d'homenatge, que tenia la primera parada a la plaça del Teatre, el mateix lloc on el vespre del 8 de març de 2013 es va presentar públicament el col•lectiu feminista Les Heretges. Membres del col•lectiu van rellegir la intervenció que va fer la Mònica aquell dia i tot seguit van representar amb titelles i un munt de purpurina un conte feminista. I és que... Hi ha res més avorrit que ésser una princesa rosa?

Tot seguit vam enfilar en direcció a l'estany, amb la gent de la PAH convidant-nos a inflar globus del color -és clar- verd de la PAH. Vam aturar-nos a Cal Drac, seu de les assemblees de la PAH Banyoles, on van penjar una pancarta –Tu lucha, nuestro camino- mentre ens parlaven de la Mònica d’ulls verds, tan menuda, que va estrenar-se en una assemblea de la PAH per explicar amb timidesa que tenia una hipoteca impagable i que no sabia què fer, i que va acabar convertint-se en aquella Mònica enorme, que va donar-ho tot i molt més en la seva lluita i en la de totes.

La següent parada va ser davant de l'Ajuntament, a la sucursal del Banc Popular que va atenallar la Mònica fins que amb l’ocupació reiterada d’oficines i la campanya #DacióPerMònica galopant les xarxes, el monstre es va haver de doblegar i alliberar-la del deute. L'acció s'obria amb la intervenció que les seves companyes de militància a Endavant van preparar per al seu funeral, un text valent que no es limitava a glossar la seva immensa figura i comprometre's a seguir la lluita, sinó que encarava, fent autocrítica, la perplexitat per la seva absència. Ens va sacsejar la veu de la Mònica sortint amb tota la força d’un altaveu, per espolsar-nos la por i prometre al Banc Popular que tornaríem. I havíem tornat, amb un gran cartell amb el rostre i els punys de la Mònica que les seves camarades van enganxar als vidres a cop d'escombra encolada, mentre un violinista arrencava les notes de la Internacional.

Acció al Banc Popular / Laura Sitjà
Acció al Banc Popular / Laura Sitjà

El migdia avançava amb un bateig de foc per presentar el mural El teu estel roig ens guiarà fins a la victòria, mentre nenes de l’associació de dones subsaharianes Legki Yakaru llegien, megàfon en mà, textos escrits per recordar la Mònica. Tot seguit una pancarta gegant -El millor homenatge la victòria- es despenjava des del terrat d'un edifici molt proper al que havia estat la seu de l’Estel Roig, que des de dissabte llueix una placa que el recorda. De l’Estel Roig, amb la Mònica sempre darrera la barra, se’n va parlar com d’un oasi per a tota una generació de jovent banyolí –i, si la memòria no falla a aquesta cronista, també per algunes de fora, ni que fos ocasionalment. No vam deixar el carreró de l'Estel sense haver brindat per la Mònica -amb molta classe: absenta, Guiness i Desperados, encara que sigui una pinche cervesa imperialista-, mentre un duo interpretava la Cançó de fer camí, del poema de Maria Mercè Marçal.

La cercavila només podia acabar al Casal Popular Independentista del Pla de l'Estany, on ens esperaven fotografies de la Mònica i, a la pantalla, el darrer discurs del Gran dictador de Chaplin. Tot seguit l'Associació de Dones Nour va recitar un poema en català i àrab, i tant elles com Legki Yakaru van recordar que és gràcies a la Mònica que s'havien acostat al Casal i s'havien fet seu l'espai per a les més diverses activitats, des de classes per a infants a les sessions de cafeta. I, per si algú havia sucumbit per un moment a la tristesa, els infants i joves d'Àfrica Dansa van arribar per fer-la esclatar amb el seu ritme i una alegria incontenible.

Abans de dinar, la persiana del Gimnàs Popular del Pla de l'Estany, que ha vist tants cops de puny de la Mònica, va baixar per darrera vegada, i va tornar pujar reconvertida en la del Gimnàs Popular Estel Roig. Una marea de gent va treure's les sabates per trepitjar el tatami, i les més agosarades, sota la mirada mig cofoia mig condescendent de les companyes de boxa de la Mònica, es van calçar els guants per provar de colpejar els sacs.

Eren quasi les 5 de la tarda quan en un Casal en què era difícil encabir-hi ningú més, va fer entrada un esperat -i deliciós-arròs melós de verdures, i va deixar pas a la música, que va encetar El pastisser i va continuar tot el vespre. Mentrestant, al sofà, un ancià d'aspecte venerable, amb barba blanca i un bastó treballat a mà, que havia mostrat els dots de comandament mentre les companyes plantaven l'olivera a la Farga i que remugava amb un somriure descalçant-se al gimnàs perquè ens feien anar de bòlit, no amagava gens el dolor per la pèrdua de la Mònica i es lamentava que ara els falta la líder. Algú altre, amb el mateix dolor, mirava de convèncer-lo que entre totes, tot.