Populisme punitiu: realment volem càstigs més severs?

El doble crim del pantà Susqueda i l'assassinat d'un nen a Almeria han sacsejat en les últimes setmanes l'opinió pública. A les xarxes socials i als mitjans de comunicació hi han aparegut comentaris exigint un enduriment del Codi Penal o fins i tot la reimplantació de la pena de mort. Daniel Varona, professor de Dret Penal i Criminologia de la Universitat de Girona i magistrat de l'Audiència Provincial, qüestiona en aquest article el "populisme punitiu" que emergeix cada vegada que es produeix un crim que desperta l'interès dels mitjans de comunicació.

Daniel Varona, professor de Dret Penal i Criminologia de la UdG /Toni Ferragut
Daniel Varona, professor de Dret Penal i Criminologia de la UdG /Toni Ferragut

Les persones expertes en Dret Penal i Criminologia solen dir que la severitat de les lleis penals espanyoles ha augmentat progressivament durant la darrera dècada. I això tant en l’aspecte quantitatiu (cada vegada més conductes són constitutives de delicte), com en el qualitatiu (els càstigs són cada vegada més severs, s’allarguen les penes de presó i es redueixen els beneficis penitenciaris). Per això no ens ha d’estranyar que la literatura acadèmica hagi adoptat conceptes com ara “expansió” del Dret Penal, “populisme punitiu” o “cultura del control” per referir-se a aquesta evolució. Cal assenyalar que el món acadèmic s'oposa de forma majoritària a aquesta tendència, argumentant amb més o menys èmfasi que se’n deriven molts problemes sense  que se’n puguin entreveure efectes socials positius.

La classe política, tanmateix, veu les coses d’una forma ben diferent. Els governs espanyols de l’última dècada -i en aquest punt, malauradament, hi ha poques diferències entre el PSOE i el PP- sembla que hagin competit per veure qui reformava la legislació penal amb més freqüència, normalment en la direcció esmentada: més severitat punitiva. Però si s’observa amb deteniment el discurs polític es pot comprovar que, en realitat, no assumien la responsabilitat d’aquesta deriva. Al contrari: en les discussions parlamentàries o fins i tot en “l’exposició de motius” (la part prèvia a la llei en què el legislador explica el motiu de la reforma) és habitual trobar al·lusions a la “demanda ciutadana” o a “l'opinió pública” per justificar les reformes. És a dir, la llei penal es modificava i s’enduria perquè així ho demanava la ciutadania. En aquest sentit, els nostres polítics semblen defensors clars d’allò que en criminologia s’anomena “la teoria de la democràcia en funcionament”. Segons aquesta teoria, la deriva punitiva que experimenten alguns països (EUA, Anglaterra, Espanya, etc) és un exemple del funcionament de la democràcia: els ciutadans es preocupen per la delinqüència i exigeixen solucions; aquesta preocupació és recollida pels mitjans de comunicació i això fa reaccionar els polítics, que no poden fer cap altra cosa que escoltar la petició ciutadana (això és el que implica la democràcia, no? -ens diuen els governants).

Però les coses no són tan senzilles com sembla. En diversos treballs -els números 1/2009 i 1/2011 de la revista In-Dret, accessible en línia, i el llibre  El debate ciudadano sobre la justicia penal y el castigo, Marcial Pons 2016, publicat recentment-, he qüestionat aquesta teoria. De forma resumida: la teoria de la democràcia en funcionament pressuposa que la societat té sentiments punitius i que per això exigeix que augmentin els càstigs penals. Des del meu punt de vista, no és cert: la ciutadania no demana severitat, sinó eficàcia. És a dir, més que un enduriment del càstig, exigeix una cosa molt més simple: que es faci justícia, que es trobi el culpable i que se’l castigui. És la sensació d’impunitat (més que la de “feblesa”) el que enutja la societat. Gràcies a nombroses enquestes i investigacions, sabem que la ciutadania considera sistemàticament que la justícia penal és tova, però també sabem que és resultat d’una percepció errònia del contingut de les lleis penals -avui en dia encara hi ha gent que es pensa que els presos poden redimir la condemna treballant a la presó, quan això va desaparèixer el 1995!- i del funcionament del sistema penal. I això ho sabem perquè en certes ocasions, quan s’ha preguntat per la pena que calia imposar en un cas real, sorprenentment s’imposaven penes menys severes que les imposades pels jutges penals.

Certament, els darrers anys hem vist com familiars de víctimes pretenien erigir-se en portaveus de l'opinió pública i capitanejaven iniciatives populars per demanar càstigs més durs. Aquest espectacle ens l'hauríem de mirar des d'una altra perspectiva: a Espanya es cometen cada any uns 400 homicidis i assassinats. Quants familiars d’aquestes víctimes es manifesten demanant càstigs majors i que es reimplantin condemnes com ara la cadena perpètua o la pena de mort? Les que ho fan, és cert, aconsegueixen un impacte mediàtic brutal, però hauríem de recordar la diferència que hi ha entre “opinió pública” i “opinió publicada” (o mediàtica). Això té relació amb el paper dels mitjans de comunicació en el procés de deriva punitiva; un aspecte que guia el treball publicat a InDret el 2011. La teoria de la democràcia en funcionament pressuposa que els mitjans de comunicació es limiten a recollir i a fer d’altaveu de les peticions ciutadanes, però aquesta visió de la funció social dels mitjans de comunicació és tan ingènua que avui en dia no hi ha ningú amb nocions de sociologia de la comunicació que la defensi. Els mitjans de comunicació no són receptors passius, sinó agents actius en el procés de construcció de la realitat (mediàtica). Doncs bé, en el camp de la delinqüència els mitjans de comunicació també han tingut un paper important. Un paper, per cert, molt criticat des de l’àmbit acadèmic, ja que s’assenyala que el tractament dramàtic, sensacionalista i esbiaixat que fan de la delinqüència contribueix a fomentar una imatge irreal de la delinqüència i del delinqüent que, en canvi, és decisiva a l’hora d’entendre la “cultura” dominant sobre la delinqüència que posteriorment pot ser decisiva en el procés d’elaboració de lleis penals.  

Tot plegat ens remet a una qüestió complexa que hauríem d’abordar: si de debò volem una política penal democràtica, hem de preguntar-nos quin tipus de democràcia volem. Una democràcia “representativa” basada en visions irreals de la delinqüència fomentada pels mitjans de comunicació (és a dir, una democràcia basada en la desinformació o, pitjor, en la manipulació ciutadana); o una democràcia de qualitat, en la línia dels processos de democràcia deliberativa, dels quals existeixen, per cert, unes quantes experiències prometedores (vegeu el meu llibre sobre El debate ciudadano sobre la justicia penal y el castigo). Aquí no tinc prou espai per detallar les claus d’una política criminal construïda sobre les bases de la democràcia deliberativa, però, com apunta un dels seus defensors:

Què aporta la “democràcia deliberativa” en l'avaluació i possible reforma de les pràctiques democràtiques? Suposa posar en primer pla qüestions que sempre han estat un element de la teoria democràtica, però que emfatitzen el problema de la formació de la voluntat pública. Les democràcies haurien de prendre decisions que tinguin alguna relació amb la “voluntat del poble”. Però, quin és l’estat de la nostra voluntat pública quan els ciutadans sovint tenen nivells de formació baixos, una capacitat d’atenció limitada i són objecte de tants milions gastats per la indústria de la persuasió -en campanyes, eleccions i afers concrets? Com de diferent seria l'opinió pública -i les eleccions- si la gent sospesés els arguments en joc sobre la base de la bona informació? (...) L’arrel de la deliberació rau en la idea de sospesar els arguments.  I la idea nuclear de la democràcia deliberativa és que les persones han de sospesar els arguments, els arguments posats sobre la taula pels seus conciutadans, i fer-ho en bones condicions per expressar-los, i escoltar-los i considerar-los segons els mèrits que tenen. Una democràcia dissenyada sense l'atenció que requereix aquest tipus de formació de la voluntat pública pot ser fàcilment reduïda a una democràcia de frases manipulades que connectin molt fàcilment amb l'opinió pública, i opinions errònies. (James Fishkin, When people speak, 2013, p.491)

Article traduït del castellà per ARIET.cat