El Canal: anatomia d’una renúncia

Un altre equipament cultural cau en mans del sector privat. El centre d'arts escèniques de Salt tindrà un pressupost de 320.000 euros i serà gestionat per una empresa externa. Amb tota probabilitat, una gran productora, com Bitò o Focus. Professionals del món de l’espectacle observen amb desconfiança aquesta nova renúncia de la política cultural gironina.

2 desembre 2016
ivetteroig02122016
El Canal /Ivette Roig

El Canal surt de la letargia. Després de quatre anys d’inactivitat, el centre d’arts escèniques de Salt es torna a posar en marxa. Finalment, les administracions s’han posat d’acord per recuperar un projecte que va néixer amb moltes expectatives, però que va quedar atrapat entre les restriccions pressupostàries, la indecisió política i les ambicions personals. En aquesta nova etapa, la Diputació de Girona hi aportarà 160.000 euros, l’Ajuntament de Salt 100.000 i el de Girona 60.000. Poca cosa, si tenim en compte les aspiracions que s’hi han dipositat, però suficient perquè el centre faci els primers passos.

Malgrat que El Canal es presenta com un servei públic, la gestió serà estrictament privada. Les administracions implicades ja estan preparant un concurs per cedir el servei. Entre les empreses que podrien obtenir la concessió n’hi ha una de clarament favorita: Bitò produccions. L’empresa que organitza el festival Temporada Alta té tots els números per aconseguir un contracte que consolidaria encara més la seva posició hegemònica en l’àmbit cultural gironí. Salvador Sunyer, el president de Bitò, ja va dirigir els primers compassos de El Canal, de manera que una hipotètica concessió no implicaria cap trasbals.

“Capital, experiència i recursos”

Ni la Diputació ni l’Ajuntament de Girona han volgut valorar aquest nou obsequi a la indústria cultural. Qui sí que ho ha fet és Eva Rigau, la regidora de cultura de Salt (IpS-CUP), que ha participat en les reunions per decidir el futur de El Canal. Rigau reconeix que l’externalització no és l’opció ideal, però justifica la decisió per raons econòmiques. “Si la Generalitat hi posés diners, seria diferent. Amb un pressupost tan minso, no podem fer gran cosa. Una empresa aportarà capital, experiència i recursos des del primer dia”. Rigau tampoc es posa pedres al fetge pel fet que Bitò es pugui quedar la concessió: “Si haig de triar, prefereixo mil vegades Bitò que una de les empreses del senyor Florentino Pérez que gestiona els teatres de Madrid”.

“Amb un pressupost tan petit no es pot començar a lo grande”, raona Josep Sánchez, director del Teatre Municipal de Girona. “Cal anar a poc a poc i fer una bona agenda. El Canal necessita dos anys de marge per buscar complicitats”.  Per Sánchez, el fet que l’administració hagi renunciat a mantenir el control de l'equipament “no és necessàriament dolent”. “És un equilibri complicat. Si apostes per una gestió exclusivament pública, corres el risc que no et vingui ningú. En canvi, si apostes per una gestió externa, les produccions seran més comercials i el planter local en podria sortir perjudicat”. Així i tot, Sánchez considera que en l’àmbit cultural aquest model de gestió s’ha estès massa i que ara “costa posar el fre”.

“El Canal s’hauria d’entendre en clau local”

Actors i actrius observen el futur de El Canal amb desconfiança. Des del seu punt de vista, el centre hauria d’animar les companyies de teatre de les comarques gironines i hauria de reforçar el teixit artístic local. "El Canal s'hauria d'entendre en clau local, com un motor que impulsa les arts escèniques al territori", explica Nene Coca, coordinador de l’Associació Gironina de Teatre. El problema és que tots els indicis apunten en la direcció contrària. L’externalització del servei i la possibilitat que Bitò n’obtingui la concessió fan pensar que El Canal seguirà la mateixa línia que Temporada Alta, que des de sempre ha tingut la vista posada enfora. “El principal desencert de Salvador Sunyer és que no ha tingut en compte la gent d’aquí”, es queixa Coca. Albert Quintana s’expressa en termes molt similars. Per aquest actor, recuperar El Canal és un fet “positiu”, malgrat que les notícies que s’han conegut fins ara no siguin gaire encoratjadores : “si hi ha un concurs públic segurament ho agafarà Focus o Bitò, que ja se sap quina línia tenen”.

Nene Coca no només està amoïnat per la línia artística que pugui agafar El Canal, sinó també pel cost de l’externalització: “Les empreses busquen beneficis. Si tenim un pressupost petit i una part se l’han de repartir el socis, no en quedarà gaire per produir espectacles”. Aquests temors no són del tot infundats. Tal com demostra el cas de Temporada Alta, l’externalització d’un servei pot implicar costos que tenen com única finalitat alimentar els beneficis de les empreses gestores. Coca defensa que la gestió de El Canal recaigui en una entitat sense afany de lucre i proposa l’Associació Gironina de Teatre com a candidata: “estudiarem les condicions del concurs i prendrem una decisió”.

Mentre es perfila el futur de El Canal, el lobby cultural gironí fa pinya per defensar els seus interessos. L’1 de desembre, una desena de promotors es van trobar a l’Espai Armengol de Vilajuïga per compartir experiències. Entre ells hi havia Salvador Sunyer i Xavier Pascual, el promotor dels festivals Acústica i Strenes. Tant l’un com l’altre es van queixar de les dificultats que s'estan trobant per mantenir els convenis i les subvencions nominatives que han rebut durant els últims anys. A la trobada també hi va assistir Carles Ribas, regidor de Cultura a Girona (PDC), que va afirmar amb rotunditat: “carregar-se la interacció público-privada dels festivals destruirà la cultura”. Mercaderia o barbàrie, pel que es veu.