El seient del costat de l’Aziz

10 febrer 2014

Sílvia Rispau i Mercader. 

“L’Aziz, l’Escamot Dixan no només tenien una història bèstia al darrere, tenien un plus: havien estat lligats a mobilitzacions, contra la Guerra, el 15M, la PAH… I tota la resta de deportacions que són tan bèsties com les seves? Ens hem preguntat, des dels moviments socials, qui tenia assegut l’Aziz, a l’avió i al ferri, al seient del costat?”

Més de cent persones van bloquejar físicament durant hores, el vespre glacial del 15 de gener, la sortida dels vehicles policials dels jutjats de Girona. A quarts d’una de la matinada, i només amb l’acció combinada dels antiavalots dels mossos d’esquadra i de la policia nacional espanyola, van poder treure l’Aziz Tarzhout, d’amagat, per ser expulsat. Al carrer, desesperació, ràbia i impotència. L’endemà l’Aziz havia estat deportat, després d’un viatge per terra, mar i aire, al Marroc.

La història de l’Aziz és tan bèstia que s’explica en tres ratlles: després de nou anys de viure a Catalunya, la policia espanyola li va dictar una ordre d’expulsió perquè no tenia papers. Una setmana abans del judici que havia de validar o no la legalitat de l’ordre i amb tota la traïdoria -quan, com cada 15 dies, va anar a fitxar a la comissaria- va ser detingut i expulsat.

Els responsables immediats de l’expulsió de l’Aziz tenen nom i cognoms i cobren un sou públic que els paguem nosaltres. El jutge Jordi Palomer Bou, que es va negar a aturar l’ordre d’expulsió fins que tingués lloc el judici, al·legant amb tot el cinisme que en cas que anul·lés l’ordre, l’Aziz sempre podria tornar -”en pastera”, es va descuidar d’aclarir. El subinspector Colinet, condecorat amb la medalla al mèrit policial de la Generalitat de Catalunya per les seves caceres humanes. El subdelegat del govern espanyol, Juan Manuel Sánchez-Bustamante, que va donar el vistiplau a l’expulsió exprés resistint heroicament la campanya de pressió a què el van sotmetre càrrecs electes, organitzacions, partits, sindicats… La policia catalana i els seus responsables polítics, als quals no devia tremolar el pols ni un moment en intervenir amb set furgonetes d’antiavalots per garantir que l’Aziz era expulsat. I una Llei d’estrangeria salvatge, que com la legislació de tota la UE, tracta les persones com a mà d’obra d’usar i llençar.

No vam poder aturar la deportació de l’Aziz, però la mobilització va ser impressionant. Impressionant i excepcional. Tan excepcional que a Girona només recordem una mobilització pública i massiva per aturar expulsions que hi sigui comparable: la dels companys de l’Operació Estany als quals havien caducat els papers mentre complien una vergonyosa condemna, que van ser detinguts dins la presó i tot seguit deportats en el moment que havien de sortir en llibertat.

I és aquesta excepcionalitat que planteja un problema: han estat l’Aziz i els membres del fantasmagòric Escamot Dixan les úniques víctimes gironines de deportacions? No, no ho han estat. L’Aziz, l’Escamot Dixan no només tenien una història bèstia al darrere, tenien un plus: havien estat lligats a mobilitzacions, contra la Guerra, el 15M, la PAH… I tota la resta de deportacions que són tan bèsties com les seves? Ens hem preguntat, des dels moviments socials, qui tenia assegut l’Aziz, a l’avió i al ferri, al seient del costat?

Pensem en una càrrega policial brutal que ens vingui al cap, la de la Plaça Catalunya de Barcelona del maig de 2011, posem per cas. Imaginem què hagués passat si hagués tingut com a resultat catorze morts -que seran més; comparem-ho ara amb la reacció a la guàrdia civil espanyola disparant pilotes de goma, projectils i gasos lacrimògens a migrants que intenten evitar nadant el mur de l’enclavament colonial de Ceuta. Imaginem la repercussió d’un atemptat o una acció bèl·lica o una catàstrofe qualsevol, amb el resultat de 300 morts a Lampedusa. Pot ser que haguem posat una pell morta que qui sap si no és una forma de racisme o de xenofòbia de baixa intensitat? Lampedusa, Ceuta, l’Escamot Dixan, l’Aziz i qui hi hagués assegut al seu costat són històries insuportablement bèsties per poc que ens aturem a pensar-hi.

I a l’omnipresent Procés? Tantes metàfores nàutiques i tanta Ítaca i, en canvi, sembla que no hi càpiga cap pastera. Tant de debat sobre el subjecte de sobirania i, en canvi, no estem alçant la veu per qüestionar a qui es deixarà votar i a qui no en la hipotètica consulta del 9 de novembre. Serà una consulta a les catalanes -en definició del vell Pujol: qui viu i treballa (o ho intenta) a Catalunya- o només a les espanyoles amb veïnatge a Catalunya? És suportable una contradicció com aquesta? I en una eventual Catalunya constituïda en Estat, reservaríem la ciutadania a les espanyoles?  Estem alçant la veu, des dels moviments socials, per intervenir-hi?

Recapitulant. És clar que hi ha campanyes exemplars, les companyes de Tanquem els CIEs, per dir-ne una, ara surten de l’ostracisme després d’anys de picar pedra amb incansable tossuderia, contra les lleis assassines d’apartheid que regeixen Europa, l’Estat espanyol i Catalunya. Però estem, des de l’esquerra, des dels moviments socials, entomant en la mesura exigible l’insuportable degoteig de veïnes nostres que queden en la il·legalitat i a mercè de ser segrestades i deportades per l’Estat, potser només perquè com una de quatre veïnes més, estan a l’atur? Comencem a preguntar-nos qui coi hi havia assegut al seient del costat de l’Aziz al ferri que el va expulsar i ens posem a treballar?