‘Els governs no han cregut mai en la natura com un valor elemental de país’

20 octubre 2015
Sergi Nuss / Sergi Vàzquez
Sergi Nuss / Sergi Vàzquez

Sergi Nuss forma part del moviment ecologista gironí des de fa anys, com a activista de l’Associació de Naturalistes de Girona (coneguts popularment com “els Natus”). També és professor associat a la Universitat de Girona, des d’on va coorganitzar el 2 i 3 d’octubre unes jornades internacionals per discutir sobre el concepte de “Serveis dels Ecosistemes”. Hi parlem perquè ens expliqui en què consisteix  i quines implicacions pot tenir en la conservació de la natura a casa nostra. A més, aprofitem per conversar sobre l’estat actual de l’ecologisme, de l’evolució de les polítiques ambientals que s’han aplicat des de la Generalitat i de com aquestes poden variar amb el nou escenari polític que s’ha obert després del 27S.

Unes jornades sobre serveis dels ecosistemes. Com explicaries aquest concepte a una persona que no n’ha sentit a parlar mai?

La definició més bàsica seria dir que els serveis ecosistèmics són el seguit de beneficis que aporten els ecosistemes a la societat. Per posar-ne un exemple: el fet que els arbres capturin diòxid de carboni de l’aire i el transformin en oxigen, o en llenya, és un servei ecosistèmic. De fet, tota la vida és això: ser éssers humans al planeta Terra i estar vius vol dir que depenem de tots els béns i recursos que són intrínsecs a la vida. D’alguna manera, però, arran de tota la crisi ambiental i la seva acceleració sorgeix aquest tema com una manera de fer-la més evident. Per exemple, si seguim fent ports esportius, es crea un problema amb la dinàmica de desplaçament de sediments al mar que provoca, a la llarga, que ens desapareguin les platges. El fet de tenir platges, llavors, que de forma natural són un gran recurs econòmic i social, s’acaba convertint en una despesa, perquè les hem d’estar regenerant cada any.

Així, els serveis ecosistèmics serien una raó més per mantenir l’entorn natural en bon estat, pel nostre propi bé. Com millor estigui, més serveis tindrem?

Exacte. Un altre exemple són les abelles. Per als apicultors les abelles són productores de mel, però per a totes fan un servei natural de pol·linització dels cultius, de manera que si desapareixen les abelles ens  n’anem en orris. Hi ha un documental molt bo sobre el món de les abelles que mostra com a la Xina, a causa de les malalties que tenen i de com és de difícil que sobrevisquin en segons quines condicions, s’han de pol·linitzar els fruiters a mà, perquè no hi ha prou abelles.

D’alguna manera, seria la idea que fins ara hem fracassat en la conservació de l’entorn, i ara hi hem d’afegir el tema dels serveis ecosistèmics per fer veure que de la natura en traiem uns recursos indispensables. Pot anar per aquí el missatge?

Quan ho portem a escala global, l’any 92 a la cimera de Rio es va establir fins a 76 d’objectius en matèria de conservació del medi ambient. Vint anys després, va haver-hi un informe que avaluava el progrés d’aquests objectius, i només en 3 hi havia hagut una millora o progrés. Només menys de deu havien tingut algun tipus de progrés, però tampoc era l’esperat. Llavors, malgrat que al 1992 es va consensuar internacionalment que la conservació del medi ambient era important, com que això no es va portar a la pràctica, el 2012 es diu: intentem entendre com els ecosistemes ens estan sostenint, i intentem aplicar les mesures perquè això continuï essent així, però des d’un punt de vista més pragmàtic.

Un cas que és interessant és el de Nova York: quan allà van veure que tenien un problema de qualitat de les aigües d’abastament de la ciutat i que es veien obligats a instal·lar noves plantes potabilitzadores, van arribar a la conclusió que era més barat arreglar el problema a la conca des d’on provenia l’aigua i fer que l’aigua arribés neta que no pas construir tot de noves plantes.

Seria, doncs anar a l’arrel del problema. Però en aquest cas de Nova York es va establir un sistema de pagament a les agricultors perquè canviessin les seves pràctiques…

Va ser interessant, perquè els van dir: “nosaltres hi posarem tots aquests diners amb l’objectiu de millorar la qualitat de l’aigua que surt de la vostra conca, establirem de forma concertada quins objectius de millora s’han d’aconseguir i un termini i un mínim de productors que s’han de sumar a aquesta estratègia per tal que en x anys aquest pla tingui èxit i es continuïn aquestes ajudes compensatòries”. Els pagesos ho van acceptar i la ciutat es va estalviar diners en la millora de la qualitat de l’aigua i va suposar un canvi en les pràctiques agràries. Estaria bé que passés alguna cosa aquí i que tinguéssim el riu Ter o el Fluvià amb una qualitat més acceptable.

Això lliga amb el tema de pagar per mantenir aquests serveis. Extrapolant aquest cas al de l’aigua i els purins d’aquí, es podria entendre com que es podria pagar una quantitat de diners a les ramaderes perquè no tirin purins i tenir una aigua més neta. No seria millor al revés, regular la producció de porc i evitar, d’inici, que es tirin aquests purins?

En el cas de Nova York va ser el pal i la pastanaga. Les compensacions anaven lligades a un canvi de regulació. Això és el que seria necessari aquí, perquè potser la normativa de zones vulnerables per nitrats ja hauria de canviar, i els màxims permesos d’abocaments de purins als camps haurien de ser menors, perquè el fenomen de contaminació per nitrats és massa estès i és a llarg termini.

Amb la conseqüència que no es pot beure aigua de moltes de les fonts d’Osona perquè l’aigua està contaminada, de manera que un bé públic ha acabat essent malmès per un interès privat…

Una cosa seria dir: “canviem la normativa, però fem-ho també amb uns estímuls”. Per exemple, quan es va crear el règim especial amb el tema de les energies renovables, una via era la creació de plantes de tractament de purins, que permetia la producció de biogàs i electricitat i era un canvi de pràctiques, perquè els purins no acabaven en un camp. Però ara s’ha aturat i caldria recuperar algun tipus de política en aquesta línia. No pagar pel mal que es fa, sinó per fer-ho diferent.

Seguint amb si s’han de monetaritzar d’alguna manera els serveis dels ecosistemes, un altre aspecte seria el turisme, quan es comptabilitza el valor d’un entorn natural com els beneficis que genera per aquesta activitat. Aquest estiu es va publicar un informe que deia que els espais naturals protegits de Catalunya generaven un impacte de 192 milions d’euros, pràcticament tot al sector serveis i turisme.

Hauríem de fer revertir això en la conservació. Tenim sempre el mateix dilema: el Cap de Creus cada vegada és més popular. Vas a Cala Jòncols o a Montjoi a l’estiu i fins i tot està massificat, també a nivell costaner, de nàutica. Caldria regular això, saber quants turistes pot suportar aquest espai, i també fer partíceps aquests turistes de la conservació.

No creus que pot donar la sensació que es crea el missatge contrari? Si dius que els parcs naturals generen milions d’euros, que la gent pensi que la principal funció dels espais protegits és generar diners? I això pot acabar amb la conclusió lògica que els parcs han de ser zones turístiques. Per exemple, a la proposta de canvi de gestió dels parcs de l’Alt Empordà, de fusionar els tres parcs (Albera, Aiguamolls i Cap de Creus), la futura direcció o gerència havia de prioritzar la promoció turística.

S’ha venut aquesta imatge. Un parc natural és un espai protegit en què l’objectiu principal ha de ser la conservació de la natura. Ara, jo crec que tots tenim assumit que hi haurà una afluència de públic, que s’ha de canalitzar bé i s’ha d’aconseguir que participi de la conservació, perquè la situació actual és que cada cop hi ha més afluència, però això no s’està traduint en una millora en la conservació d’aquests espais, i això em sembla preocupant. La majoria de parcs són de lliure accés, i això cal regular-ho, i el turista que hi accedeix ha de percebre que està essent regulat. Això crec que s’ha de resoldre, i una manera pot ser amb taxes sobre l’accés a l’espai o sobre les activitats econòmiques que s’hi fan. I una altra cosa és la conservació, que ha de ser l’element central de l’espai. I ara és molt trist que tinguem espais protegits que pràcticament no tenen recursos econòmics.

Com dius, ara els parcs estan molt minvats de recursos, amb pressupostos al mínim. Amb el missatge de fer pagar per entrar-hi o de generar un valor econòmic, el missatge no és, però, que cal que s’autofinancin?

La Generalitat hauria de tenir un pressupost per als espais naturals protegits deu vegades més gran que el que té, i als parcs naturals en concret, uns estàndards que puguem considerar dins de la mitjana a nivell europeu. Igualment, cal que hi hagi una regulació del turisme i de les activitats econòmiques, i que això reverteixi en l’espai, perquè ara no passa ni això. Les Medes són la panacea del submarinisme gironí, però contribueixen les empreses de submarinisme a la conservació de l’espai? És al revés: tenim un espai protegit que és un negoci. Sé que és una dicotomia en què és difícil trobar l’equilibri, però no podem obviar que hi ha una afluència i que l’hem de regular.

Per a la gestió dels espais naturals, hem dit que falta pressupost, que cal una regulació més alta… Cap on hauria de tendir aquesta gestió, quin creus que seria un bon model?

Jo ara parteixo de la base que a Catalunya tenim al voltant del 30% del territori dins de la Xarxa Natura 2000. És molt de territori amb un nivell bàsic de conservació. Per tant, hi hauria d’haver algun organisme per vetllar per tot aquest espai. És absurd declarar tot aquest territori com a protegit purament amb uns mecanismes urbanístics. Dir: “bé, si vostè hi vol fer això haurà de passar un tipus d’avaluació, si hi vol fer allò, un altre”, però que a la pràctica no hi hagi cap tipus de gestió, ni de planificació, ni de seguiment… Això requereix algun tipus d’ordenació administrativa pensada en clau de Xarxa Natura 2000, i a partir d’aquí, potser una fórmula que en altres països es fa servir i que podria ser prou funcional seria una “Agència de la Natura”, un òrgan autònom de la Generalitat amb l’objectiu de vetllar per la conservació dels espais naturals, la seva ordenació… Ara bé, això no ha de substituir que hi hagi una cogestió des de l’escala local, perquè hi ha bones experiències com els consorcis de les Gavarres o del Ter que són engrescadores, i fan de xarnera entre els interessos locals i el govern de la Generalitat, que no sempre aterra. I a més, aquests òrgans de cogestió local admeten la participació ciutadana, que és essencial. La participació ciutadana ha de ser oberta a la societat, amb un diàleg que confronti interessos. De moment, a nivell d’estructura organitzativa i de governança el que tenim és bastant dolent i denota que tant el govern actual com els que hem tingut fins ara no han acabat de creure mai en la natura com  un valor elemental del nostre país.

Com veus la situació a partir d’ara, amb el canvi d’escenari polític?

Molt obert, i em costa d’imaginar quina serà la resolució d’aquest moment tan incert, de si Junts pel Sí i la CUP pactaran o no… Sí que em  fa la sensació que la independència de Catalunya, si es produeix, serà molt beneficiosa per a un canvi de model de polítiques públiques en general, que espero que també es manifesti en la conservació de la natura, i també em sembla que la posició de força de la CUP a l’hora de negociar ha de ser una manera d’influir en el perfil que prenguin les polítiques de conservació del nou govern. S’ha de recuperar clarament el pressupost destinat a la conservació. La Península Ibèrica i Catalunya tenen el 60% de la biodiversitat europea, un territori molt valuós, i els informes que s’han publicat diuen que la gestió que s’ha fet en els últims 20 anys, o la manca de gestió, ha fet que alguns d’aquests valors hagin anat empitjorant. S’hi ha de fer alguna cosa.

Abans parlaves de participació. Parlem de la participació que es fa des de fora, des de l’activisme del món ecologista. Com veus la situació ara mateix d’aquest moviment, tu que hi tens un bagatge i el pots mirar en perspectiva?

Doncs el veig més atomitzat i menys coordinat que quinze o vint anys enrere. Veig una dificultat del moviment ecologista per arribar a la gent, per fer-la participar d’una manera compromesa. Però a la vegada també veig que l’ecologisme és molt més efectiu, amb molta capacitat d’aconseguir resultats quan s’actua i es lluita, ja sigui per pressió mediàtica i al carrer o als tribunals –tenim un llarg historial de sentències positives quan ens hem enfrontat amb la Generalitat. I una capacitat molt més espontània de la gent per mobilitzar-se per causes particulars. Hi ha aquests dos nivells. Per exemple, amb el tema de les prospeccions petrolieres a la costa catalana ens està costant molt que la gent es conscienciï. En canvi, a la mínima que hi ha un cas local, ràpidament sorgeix una plataforma i actua.

Però sí que em sembla que hi ha una falta de recursos humans a les entitats ecologistes que ara fan de pal de paller i que ajuden a mantenir viu el discurs, i també de relleu. Ha estat una degradació lenta i progressiva de la implicació social en aquests temes. A Girona hi ha una universitat, i veig que hi ha un flux molt limitat d’estudiants que s’interessen per aquests temes i s’impliquen en lluites.

Això contrasta, potser, amb l’aparició més recent de plataformes i grups com Aigua és Vida o la Xarxa per la Sobirania Energètica, que s’han sumat al moviment ecologista amb uns plantejament bastant allunyats del conservacionisme típic, amb un discurs social i polític molt marcat, amb propostes de models energètics col·lectius o cooperatius, la lluita per la municipalització de l’aigua, etc…

I tant. D’alguna manera, amb la crisi alguns dels problemes que abans eren només ambientals també han esdevingut socials, i s’ha vist la necessitat d’elaborar un discurs al respecte. Tant de bo tot això tingui recorregut perquè pot ser una renovació de com fer ecologisme, d’una forma més social. Potser, en la tradició de què jo vinc, de lluita ecologista més clàssica, al dia a dia ens trobem amb temes que ens costen d’afrontar. Com dèiem abans, amb la problemàtica dels purins: Aigua és Vida ho ha recollit i gràcies tenim que la gent del Grup de Defensa del Ter ja fa anys que hi treballen, però la capacitat de posar fre a tot el que es tramita (granges, polígons, plans urbanístics, carreteres, etc.) també es fa des de l’ecologisme més clàssic, amb la reivindicació, presentar al·legacions, i si cal anar als tribunals. Això també ho necessitem.