Els Manaies i la memòria selectiva de Carles Puigdemont

Les celebracions de Setmana Santa van molt lligades a la història recent del país. No va ser fins després de la victòria franquista, en plena repressió, que organitzacions religioses com la Confraria de Jesús Crucificat van tornar a desfilar pels carrers gràcies a la complicitat amb el nou règim. L'historiador David González recorda amb to irònic aquest fet que encara ara provoca una profunda incomoditat.

28 març 2016
Setmana Santa 2016 a Girona / Carles Palacio
Setmana Santa 2016 a Girona / Carles Palacio

Acabem la Setmana Santa, dies de processons a bona part del món catòlic. Dies per recordar aquell fill de fuster que va sacrificar la vida per salvar la humanitat. Tot i que els excessos a l’hora de representar el seu patiment a vegades freguen el salvatgisme, és just honorar la memòria de Jesucrist, ja que qui sap on seríem si no fos per ell. A més, tampoc és culpa seva que es permetin espectacles tant explícitament retorçats! Ja sabem que en nom de les tradicions es justifica qualsevol cosa.

A Girona, afortunadament, les celebracions són molt més assenyades. La gran estrella d’aquests dies, allò que fa especial i característica la Setmana Santa gironina, són els Manaies, també coneguts com la Confraria de Jesús Crucificat. Els Manaies, o “armados” –és així com s’anomenen per les Espanyes-, es vesteixen de legionaris romans i evoquen l’últim episodi de la vida de Jesucrist. Tot i ser una institució molt hermètica, gaudeixen de molt prestigi, fins al punt que l’Ajuntament els dedica tota mena d’atencions.

El Molt Honorable Carles Puigdemont, que anteriorment ostentava el càrrec no menys honorable de batlle de Girona, fou l’encarregat d’inaugurar la plaça dels Manaies durant la Setmana Santa de 2015. Ubicada entre la Gran Via de Jaume I i el passatge d’Emili Blanch, la plaça conté una escultura de set metres d'alçada cedida per la Confraria. El monòlit religiós va substituir la locomotora de l’històric trenet de Sant Feliu de Guíxols que fins llavors presidia aquell indret. L’acte d'inauguració no es va fer pas en una data aleatòria, sinó coincidint amb el 75è aniversari dels Manaies, que es van constituir l’any 1940. Tot i tenir constància de la seva activitat processional des de mitjans s. XVIII, no és fins després de la Guerra Civil que es converteixen en els Manaies que coneixem avui en dia.

Un any abans, el 4 de febrer de 2014, l’honorable batlle va inaugurar un altre monument, però en aquest cas de dimensions molt més reduïdes. Es tracta de la placa per commemorar el 75è aniversari de l’arribada de l’exèrcit franquista a Girona, el 4 de febrer de 1939, i la repressió que se’n derivà. La placa es troba a la plaça Marquès de Camps, ja que fou allà on Camilo Alonso Vega, general en cap de l’exèrcit ocupant, rebé els honors del triomf abans de prendre possessió de la Casa de la Vila. Així doncs, una placa ben humil recorda les víctimes de l’ocupació, que en la majoria de casos també eren ben humils.

Casualitats de la història, o no, el cert és que la primera efemèride no es pot entendre sense la segona. La fundació –o refundació- dels Manaies fou conseqüència del context sociopolític de la Nueva España. En una època on no podies obrir ni un quiosc de castanyes sense el consentiment del Movimiento, refundar els Manaies no estava a l’abast de qualsevol fill d’obrer ni de pagès. Les 26 persones que se’n van encarregar eren “muchachos de las más distiguidas clases sociales de nuestra Ciudad… Personas de sólida formación cultural, que en todo momento se muestran conscientes del significado de honda trascendencia católica de la procesión, realizando su cometido con la seriediad y respeto debidos”, tal com recordava el diari franquista Los Sitios de Gerona el 4 d'abril de 1944.

Milers de catalans de dretes van participar en la violència i la repressió que acabà amb la vida de gent com Carles Rahola

Mentre els Manaies recuperaven les tradicions, 370 veïns de Girona eren víctimes de la repressió franquista. Entre les víctimes hi havia Carles Rahola, periodista i intel·lectual assassinat per escriure textos separatistes en un diari separatista. Un d’aquests textos, Contra l’invasor, va ser esmentat en una piulada pel també periodista -a seques- Carles Puigdemont. En el moment en què va deixar l’alcaldia per presidir el país, la "Brunete mediàtica" va utilitzar aquesta piulada per presentar Puigdemont com el fill de Satanàs. El president va explicar de manera molt cortesa i pedagògica a Inés Arrimadas, portaveu de Ciutadans al Parlament, el sentit de la piulada; no era que l’invasor fos l’Estat espanyol actual, com volia fer creure la dreta espanyola, sinó que ho era el feixisme (italià, alemany i del país) a la Guerra Civil. He de reconèixer que les paraules del Puigdemont em van entusiasmar, ja que alhora que servien per honrar la memòria d’un represaliat del franquisme, mostraven fins a quin punt eren ridículs els arguments de l’ultraconservadurisme espanyol.

Bravo pel Molt Honorable. És de justícia honorar la memòria de Rahola, i és de justícia el revés que va endur-se Arrimadas. Però com que no és or tot allò que llu, no tot allò que fa Puigdemont és honorable. La mateixa decisió i empenta amb la que va enfrontar-se a la dreta espanyolista al Parlament hauria de tenir-la per reconèixer públicament la responsabilitat d’aquells catalans, no pocs, que van posicionar-se amb “l’invasor”. Francesc Cambó, pare ideològic de tot bon convergent, finançà “l’invasor”, així com milers de catalans de dretes “de base” van participar en la violència i la repressió que acabà amb la vida de gent com Carles Rahola. No cal dir on estaven aquestes persones la Setmana Santa de 1940.

Reconec que és molt agosarat relacionar aquells que gaudeixen d’una processó durant la Setmana Santa, o aquells que la protagonitzen –com els Manaies-, amb la repressió feixista de postguerra. En el fons és només tradició i no política. Com diu en Narcís Reixach, president dels Manaies, “Nosaltres som totalment apolítics. Nosaltres fem la nostra feina i ja està”. Sàvies paraules, com aquelles que deien “Usted haga como yo y no se meta en política”, que ara mateix no encerto a recordar qui va pronunciar.

Post Scriptum

Casualitats de la història, o no, l’alcalde republicà de Girona, Pere Cerezo, va nomenar com successor el 28 de gener de 1939 Joan Ballesta, qui per un molt breu espai de temps romangué al capdavant de la ciutat aguantant els bombardejos i preparant la retirada. Un altre Ballesta, Albert, fou escollit per Carles Puigdemont per substituir-lo a l’alcaldia. Com que encara corren temps més monàrquics que republicans, bé podríem fer servir una al·legoria dinàstica entre Joan I “el valent” i Albert II “l’estirat”, tots dos breus, això sí.