Enrogir l’estel

19 febrer 2014

Benet Salellas i Vilar

“Em costaria creure que els milers de persones mobilitzades en els actes indepedentistes ho són només per un canvi de bandera i no albiren un canvi social, més o menys important, com a resultat de l’esforç i la lluita. Perquè el que era difícil era posar el poble en moviment, però un cop iniciat el procés, això ja no es pot frenar de qualsevol manera ni a qualsevol preu.”

En els darrers dies dos moviments de l’empresariat han tornat a aixecar el vel al procés per la independència a Catalunya. Per una banda un grup d’empresaris alemanys signaven un manifest contra el procés i per l’altra conjuntament Gay de Montellà i Rossell en representació de Foment i la CEOE repetien que no comptaven donar suport al procés polític i que el seu únic objectiu continuava essent l’acumulació capitalista. Des d’una perspectiva merament intuïtiva podríem suggerir que si la seva és l’aposta per l’unionisme, la nostra, segur que ha de ser a les antípodes del seu actual statu quo.

Certament l’esquerra, històricament, ha tingut algunes dificultats amb la qüestió nacional. La utilització esbiaixada del tema per la burgesia, des del romanticisme essencialista, ha volgut confondre el conflicte per tal de dotar de petites parcel·les de poder les elits locals, i algunes vegades des de les classes populars no hem sabut destriar amb encert el gra de la palla. La literatura revolucionària (des de Marx sobre Irlanda fins a Lenin sobre la descolonització) ha anat resolent l’aparent dificultat del dilema superant la idea de l’estat-nació i conferint als processos nacionals una perspectiva d’emancipació social, sovint fent seu un lema pronunciat per l’indi americà Dionisio Inca Iupanqui en les Corts de Cadis el 1810 referint-se precisament a l’opressió del poble espanyol cap als indígenes americans “Un poble que oprimeix un altre poble no pot ser lliure”. Del dilema, doncs, al trilema de resoldre la qüestió nacional construint un nou món.

I és que l’embranzida del procés per la independència en un moment de crisi tan forta com l’actual ha de ser un salt endavant destinat a xarbotar tot l’esquema polític (i per tant també econòmic) del nostre país forjat amb els pactes de la Transició. Una part important de la població que no se sent reflectida en les institucions constitucionals, una societat amb desigualtats en creixement, polítiques austericides i un Estat autoritari que ataca les dones, l’escola, les llibertats… estan conformant un brou de rebel·lió i de procés destituent i constituent que discorre en la reclamació independentista i que no pot ser interpretada com a complement, com a reivindicació de segona, sinó com la pròpia causa i finalitat del procés polític que vivim. Em costaria creure que els milers de persones mobilitzades en els actes indepedentistes ho són només per un canvi de bandera i no albiren un canvi social, més o menys important, com a resultat de l’esforç i la lluita. Perquè el que era difícil era posar el poble en moviment, però un cop iniciat el procés, això ja no es pot frenar de qualsevol manera ni a qualsevol preu.

Per aquest motiu l’elit catalana i els interessos que representa estan en una posició més incòmode que mai, malgrat les aparences, perquè són conscients que obrir l’aixeta de la reforma pot descontrolar la situació i rebentar els canals pels quals pretenen que flueixi i s’estanqui el procés. Per aquest motiu les elits espanyoles, encara que no ho explicitin, temen com mai aquesta dinàmica perquè un procés emancipador a Catalunya pot arrossegar tot el règim monàrquic i les seves institucions econòmiques. I també per aquest motiu comença a expressar les seves posicions la patronal conscient que un procés destituent i constituent pot obrir molts debats que han tapat amb una bandera blava amb dotze estels: el de les polítiques de l’euro impulsades per la Troica, el de l’Europa-fortalesa…

No hi ha dubte que quan arribi el moment el Banc Sabadell i la Caixa, entre d’altres, sabran trobar la semàntica adequada al sobiranisme de Mas i frenar el procés que hem endegat. Per això l’única solució passa per accentuar el caràcter popular del moviment independentista, garantir la presa de decisions democràtiques i des de baix, impedint  que siguin les elits de sempre les que monopolitzin la subjectivitat política i mantenint en el poble el motor del procés. Per tant cal participar en el procés per estirar-lo des de baix i per tibar-lo tant com puguem, acompanyant els gestos que siguin passos endavant i desemmascarant les accions que vulguin ser pantalla de renúncies o de construir el procés des de dalt. Això no sempre serà fàcil, també perquè pot significar en ocasions que la gent de l’esquerra ens impliquem en espais i en debats que no ens hem sentit nostres durant molts anys, però que ara, vist el caràcter massiu del moviment, són ineludibles i ens reclamen per evitar la perversió del procés cap a les posicions de Mas i companyia.

Joaquim Maurín, un dels nostres grans revolucionaris, pronosticava tres etapes per al moviment nacional català. Una primera fase hegemonitzada per l’alta burgesia catalana que utilitza la qüestió nacional per arrencar concessions al govern central. Una segona fase on la direcció del moviment passa a mans de la petita burgesia, i una tercera fase que s’alça sobre el fracàs de les negociacions entre els representants de la petita burgesia catalana amb la gran burgesia espanyola (que no està disposada a fer concessions) i que posa les classes populars com a únic subjecte capaç de resoldre el problema.

Les condicions materials ja estan posades, ara ens falta que obrim el procés i que de forma intel·ligible hi impliquem totes les forces transformadores per fer que l’estelada tingui ben roig el seu estel.