‘Ens han matat tota la il·lusió que teníem’

L'Espai Antiracista de Salt i Girona llança una campanya per denunciar l'anomenada 'irregularitat sobrevinguda'. En els últims anys, milers de persones migrants han perdut el permís de residència i es troben en una situació d'extrema vulnerabilitat. El cas de la família Makhfaoui és un exemple d'una realitat invisibilitzada.

3 maig 2018
Oumaima Makhfaoui / Lluís Toll
Oumaima Makhfaoui / Lluís Toll

La família Makhfaoui té un armari ple de trofeus. En Joubair ha estat campió de l'Estat espanyol de 3.000 metres obstacles. I en Jabir ho ha estat de 1.500 metres. En Joubair i en Jabir són bessons. Tenen 21 anys. Semblen fets de marbre, com dues estàtues gregues. Si tinguessin la pell una mica més clara, probablement cridarien l’atenció de la premsa esportiva. Però van néixer al Marroc i ni la bellesa ni l’atletisme els han fet sortir de l’anonimat.

La família Makhfaoui va arribar a Catalunya el 2006. Què volien? Res d’especial: estudiar, fer-se un futur. Van instal·lar-se a Salt. La situació era una mica insòlita. En comptes de treballar per enviar diners al país d’origen, vivien amb el sou del pare, que era funcionari al Marroc. Però amb això no n’hi havia prou per arribar a final de mes. A les remeses del pare s’hi afegia el salari de la mare, que netejava cases.

Gràcies a la feina de la mare, tota la família tenia "papers". De mica en mica, sortien de la precarietat. L’Oumaima, la germana gran, estudiava moda a Olot. En Joubair i en Jabir eren els atletes més brillants del GEiEG, l’equip d’atletisme de Girona. El germà petit, l’Abdelilah, estudiava secundària. Havien après català. S’havien involucrat en la vida del país. Per primera vegada sentien que el futur els prometia alguna cosa.

Però el 2014 tot es va tòrcer. La mare va perdre la feina i, amb la feina, els papers de tota la família. Totes les portes es van tancar. No podien treballar, no podien continuar els estudis, no podien sol·licitar ajuda a l’administració... La desgràcia té un nom tècnic: irregularitat sobrevinguda. Milers de persones s’han trobat en la mateixa situació en els darrers anys. Coses de la Llei d’estrangeria.

De cop, calia tornar a començar. L’Oumaima recorda què li deien quan anava a la Seguretat Social: "no estàs al sistema". Per l’administració, la família havia deixat d’existir. L’Oumaima va abandonar els estudis. Necessitava una feina, però ningú no la volia contractar. "Estem en una situació en què hi ha moltíssima gent a l’atur. No volen complicar-se la vida. És més fàcil contractar algú que ja ho té arreglat", explica.

El GEiEG podia solucionar-ho. La família només necessitava un contracte de treball a temps parcial. Els bessons van posar les seves esperances en el campionat de l'Estat espanyol. “Deien que, si guanyava, m’ajudarien”, recorda en Joubair. “Els altres corrien per passar-s’ho bé o per fer una bona marca. Jo vaig sortir com un boig. Era guanyar o guanyar”. I va guanyar. En Jabir va quedar segon en els 1.500 metres, una disciplina extremadament competitiva. Però no va servir de res. Després del campionat, el GEiEG es va desentendre de la família. Els bessons ni tan sols van poder pujar al podi, ja que en els campionats nacionals els atletes estrangers tenen la funció de llebres que acceleren la cursa.

/ Lluis Toll
Lluis Toll

Des de llavors, la família ha passat per un autèntic periple. Es van traslladar de Salt a Lloret de Mar, de Lloret de Mar a Blanes, de Blanes a Alacant, d’Alacant a Castelló i de Castelló altra vegada a Lloret de Mar. Sempre perseguint ofertes de treball i lloguers barats. Es movien juntes perquè era l’única manera de subsistir. "Havíem de treballar dos o tres per poder estar bé. Un s’encarregava del lloguer, l’altre del menjar", diu en Joubair. Una vegada, l’Oumaima va trobar feina en un locutori. Treballava set dies a la setmana, 14 hores cada dia. El sou: 400 euros al mes. "Era això o res", explica. El preu de la irregularitat.

Ara viuen amb la por al cos. Si cometen un delicte, per petit que sigui, poden trobar-se emmanillades dins d’un avió, camí del Marroc. Això és el que li va passar a en Jabir. L’any passat va viatjar a Bèlgica per una competició. Era perillós, perquè calia travessar la frontera, però hi havia 300 euros en joc. "En aquell moment necessitàvem els diners pel lloguer", recorda en Joubair. En Jabir va guanyar, però no va tenir temps de celebrar-ho. Quan tornava, la policia espanyola el va aturar a la Jonquera. El van deportar de forma gairebé immediata. "Està en xoc. No es fa a la idea de quedar-se allà. Només pensa en tornar", explica l’Oumaima.

Mentre parlem, la mare s’asseca silenciosament les llàgrimes. Una mena de letargia embolcalla la família. Després de viure 12 anys a Catalunya, es troben en un cul-de-sac. No poden tornar, perquè no s’acostumarien a una societat conservadora com la marroquina. El pare va morir d’un atac de cor l’any passat. S’han trencat tots els vincles amb el país d’origen. Però tampoc poden viure amb normalitat a Catalunya, perquè l’administració els ha desposseït de tots els seus drets. "Et tallen les ales. No pots fer res. Fins i tot tens por de defensar-te al carrer", diu l'Oumaima. La sentència és corprenedora: "ens han matat tota la il·lusió que teníem".

L’Oumaima trenca tots els estereotips sobre les dones musulmanes. Parla amb absoluta llibertat. Si porta vel és perquè vol, no perquè cap home li obligui. Només ha viscut una imposició relacionada amb el vel: la dels empresaris que l'han obligada a descobrir-se per treballar. Quan vivia a Salt, jugava amb un equip de futbol femení. "He fet el mateix que els meus germans: he fet esport, he estudiat, he treballat...", explica. Poques persones encarnen tan bé la societat mestissa nascuda de les migracions dels últims vint anys.

El mes de desembre passat, l’Oumaima va prendre una decisió molt valenta. Va posar-se en contacte amb l’Espai Antiracista de Salt i Girona. Vol denunciar la situació en la qual es troba la seva família. Amb el seu testimoni, espera que la societat prengui consciència del sofriment que l’administració imposa a les persones a les quals retira el permís de residència. No li fa res exposar-se. "Ja no tenim por a res. Que passi el que hagi de passar", diu amb un somriure gairebé imperceptible.