‘Si hi ha una poma podrida, el racisme, podrirà totes les pomes del cistell’

La Lalia i l’Amal són dues noies que viuen a la Costa Brava i estudien a la Facultat d’Educació i Pedagogia de la Universitat de Girona. Arran del cas de discriminació per ser dues persones racialitzades, les entrevistem per a que ens expliquin que van patir per part del gimnàs «Punt Groc».

Concentració de protesta davant el gimnàs Punt Groc de Girona /Toni Ferragut
Concentració de protesta davant del gimnàs Punt Groc de Girona /Toni Ferragut

En aquesta entrevista, la Lalia i l'Amal ens relaten el que van patir a l'inscriure's al Gimnàs Punt Groc de Girona. També reflexionem entorn el dia a dia de les persones racialitzades que viuen al nostre país. Malgrat que sovint aquests fets queden invisibilitzats, i no surtin a la llum, cada cop passa menys gràcies a plataformes com l'Espai Antiracista o a la llum que hi aporten els mitjans de comunicació crítics. Doncs nosaltres obrim llums i us deixem amb aquesta entrevista a la Lalia i l'Amal, dues joves amb arrels marroquines i amb ganes de no restar silenciades. 

 

Què us va passar quan vau anar a fer la inscripció al gimnàs?

L: Vam anar a preguntar preus del gimnàs per apuntar-nos i ens van donar els horaris i les quotes. Hi havia diverses quotes depenent de la durada. Nosaltres volíem la trimestral que ens costava uns 80 i pocs euros si ets donant de sang i universitària. Si no ets cap de les dues coses costava una mica més de 100. Ens van dir que per acreditar que érem donants necessitàvem el carnet, però nosaltres no el teníem físicament perquè no ens va arribar en cap de les donacions que vam fer. Vam trucar perquè ens els fessin arribar. A mi sí que em va arribar aviat però l'Amal encara no el tenia. Vam trucar de nou al gimnàs per preguntar si necessitàvem alguna cosa més,  i ens van dir que no era el carnet sinó un full amb l'última donació de sang. Arran d’això vam anar al Trueta on es podien fer donacions cada dia. Jo vaig fer una nova donació de sang per tal d'obtenir el full i a l'Amal ja li van donar directament el de l'última donació. Ens vam dirigir al gimnàs per comentar que teníem tota la documentació que ens havien demanant i veure les instal·lacions. Ens hi van fer un visita  ràpida, i tot seguit a recepció vam dir que ens volíem apuntar. Aleshores les dues recepcionistes ens van començar a mirar de manera estranya.

Però vau notar aquesta actitud des del primer dia?

L: Des del primer dia vam notar que no ens volien donar massa informació, però pensàvem que era perquè tenien molta feina. En el moment que vam demanar-los per apuntar-nos, van començar a fer-se mirades i a comentar-se que no tenien gaire clar de quina manera fer-ho. Estrany, tenint en compte que com a recepcionistes ho devien fer sovint. Aleshores ens van comunicar que pel mes de febrer estaven totes les places cobertes per l'alta demanda. Ens van sorprendre l'actitud i la manifestació i ens van sol·licitar els carnets d’identitat per inscriure'ns en una llista d’espera.  Tan aviat com tinguessin places, ens trucarien. Vam marxar però ens vam quedar amb el dubte de si realment no tenien places.

Què vau fer aleshores?

L: Arran d’això, li vam demanar a un company que truqués l’endemà al matí per sol·licitar plaça. Va trucar i li van dir que n'hi havia i que passés pel gimnàs. En principi no vam voler malpensar però tot era molt estrany. Més tard, vam coincidir amb unes companyes de facultat que ens van dir que s’havien inscrit aquella mateixa tarda després d'haver-ho sol·licitat nosaltres.

Sospitàveu d’alguna qüestió concreta per no deixar-vos apuntar?

A: Doncs encara no, però alguna cosa no ens quadrava. I vam agafar nosaltres dues, el company que va trucar pel matí i dues companyes més i vam anar cap al gimnàs. Però vam planificar-ho una mica, ells es van quedar fora; i nosaltres dues vam entrar per preguntar si la llista d’espera havia avançat i els demanàvem una certificat de la llista d’espera. Ens van dir que la llista la fan a mà. Els vam preguntar a quin número de la llista estàvem i no ens ho van saber dir. No vam insistir més i vam marxar cap a fora. I al cap de 5 minuts van entrar el noi i les dues noies que venien amb nosaltres; tots tres «catalans de tota la vida». Els vam comentar que preguntessin pel mateix tipus de quota que nosaltres i que si veien que els anaven a apuntar ens truquessin que nosaltres estàvem a fora. I efectivament, tot i que van recalcar dos cops si realment hi havia places, els van dir que sí, que cap problema. Llavors els nostres companys ens van trucar i vam entrar.

I què va passar?

A: Ja t’ho pots imaginar! Vam dir a la recepcionista que com podia ser que ara sí que hi hagués lloc! I allà sí que vaig perdre els papers, sincerament ho hagués pogut fer millor. I vaig demanar que sortís el responsable. Va sortir l’encarregat i ens va dir que justament en aquell moment ens anava a trucar, que tothom podia cometre errors... Però tampoc ens van donar cap motiu per aquest canvi. Posteriorment ens van dir que aquesta llista no existia. Em va fer mal que ens fessin perdre el temps, que era molt millor que ens diguessin el motiu des del principi, de si era que jo portava el vel o el que sigui. Si hi hagués anat ella sola potser l’haguessin acceptada perquè no porta hijab, però ja ens van tenir des del primer dia perdent el temps.

Així, no us van voler dir cap motiu concret?

L: Quan va sorgir la convocatòria de l’Espai Antiracista, llavors el director es va posar en contacte amb l’Espai i vam parlar-hi. Ens van dir que era perquè vaig tenir una actitud inadequada des del primer dia; però això és una excusa, perquè això va passar al final de tot i no pas al començament, quan només ens volíem apuntar al gimnàs. A les càmeres deu estar reflectit tot el que va passar.

Penseu que aquesta tria de la gent que es pot apuntar al gimnàs ve per les recepcionistes o per ordres de direcció?

A: La veritat és que ho desconeixem. Sabem que no és el primer cop que es discrimina. A un noi jove d’origen marroquí que anava vestit esportiu no el van deixar apuntar i quan va trucar per telèfon sense dir que era ell, li van dir que sí. Potser era un tema de hijab però no podem assegurar si és cosa de direcció, si és per que volen triar un perfil de clients, etc. Aquí s'hi afegeixen qüestions de si tens més diners o menys, ni que paguis la quota potser aquell noi tenia una vestimenta que no els agradava. Aquí s’hi afegeix l'aporofòbia, el rebuig als pobres.

Us heu trobat situacions de racisme quotidià? O algun fet que creieu destacable en vostre dia a dia?

L: Jo fa uns anys, quan en tenia 16 o 17 , havia d’agafar l’autobús per anar a treballar i estudiar. El xofer de l’autobús un dia em va dir que m’oferia diners a canvi de favors sexuals. Suposo que en veure’m «estrangera» em va veure necessitada i anava amb aquest xip de "dona pobra i estrangera, doncs aprofito"... Això m’ho va dir pel carrer, tot sovint ens creuàvem i en aquell moment em vaig quedar en estat de xoc. Llavors, m’ho vaig aguantar i vaig esperar el dia que vam coincidir que estava treballant a l’autobús. Aleshores li vaig dir de tot i em vaig quedar a gust. Davant d’aquestes coses no puc callar!

A: Doncs jo vaig notar força el canvi de com em tractaven a partir del moment que em vaig posar el hijab. Segurament perquè sóc blanqueta de pell no havia notat cap cosa destacable, però en posar-me el vel, el director del centre educatiu em va fer anar al despatx i em va preguntar si m’hi havien obligat. Cosa que no era certa, perquè ni els meus pares ho sabien fins que aquell dia vaig tornar a casa. Van trucar als meus pares, em van dir que no em volien a l’institut. Al final ho van acceptar. Hi ha feines en què em diuen directament que no m’accepten pel vel. A part d’estudiar sóc educadora infantil i a les llars d’infants em diuen que tenen por que els nens o els pares no reaccionin bé. Però la relitat és que he treballat en dues llars, i cap problema ni amb els infants ni amb els pares. El mocador és un mocador i no suposa cap problema.

Carnet estripat per una usuaria habitual del gimnàs /Toni Ferragut
Carnet estripat per una usuària habitual del gimnàs /Toni Ferragut

Creieu que d’alguna manera canviarà l’admissió de gent al Punt Groc?

L: El director ens va dir, després, que si volíem entrar que ho podíem fer. Suposo que arran de la concentració davant del gimnàs aquesta manera d'actuar canviarà i sí que acceptaran a tothom. Però en tot cas, jo ja no vull que la gent hi vagi. Aquest fet ja denota quin és el tarannà i el pensament del gimnàs. No sé si dir-li racista o classista, però el que està clar és que no ens tracten igual.
Si fan un canvi és per un tema de màrqueting. I de fet, coneixem ja un parell de persones que s’han desapuntat arran de la concentració de l’Espai Antiracista. No els interessa perdre clients. De totes maneres, pel que fa a aquest cas volíem esperar a confirmar que fos per un tema de racisme i fent aquestes comprovacions, vam veure malauradament era així.

Creieu que són efectives les concentracions o manifestacions com la que va fer l’Espai Antiracista?

A: Sí, clarament ajuda a conscienciar la societat on vivim a tocar de peus a terra. Vivim en ple segle XXI i cadascú és lliure de vestir com vulgui i de portar el que vulgui. Les concentracions i mobilitzacions van bé per visibilitzar que aquests problemes existeixen i que no hi hem de fer la vista grossa. Si hi ha una poma podrida, el racisme, podrirà totes les pomes del cistell.

Si algú llegeix aquesta entrevista i es troba en situacions semblants, què li recomaneu?

L: Que no es quedi callat! Hi ha molts cops a la meva vida que m’he quedat callada i me n’he penedit moltíssim. Per sort, nosaltres coneixíem l'Espai Antiracista i ens hi vam posar en contacte. No fer res és com donar-los la raó, perquè és fer veure que no passa res. No és només aquell racisme tan bèstia i visible sinó que cada dia ens trobem amb el que podríem dir microracismes, això és molt greu i no pot ser que s’amagui. Gràcies al fet que molta gent ens ha donat suport, s’ha fet visible. I això ens ajudarà a millorar la societat i a fer-la més democràtica.