ERC es queda sola defensant l’ampliació del centre d’acollida de Girona

El Ple de l’Ajuntament va aprovar per 21 vots a favor i 4 en contra una moció del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials contra l’ampliació de La Misericòrdia. El nou centre estarà gestionat per la Fundació Resilis, l’entitat per la qual treballava Ricard Calvo, regidor republicà i director de la DGAIA

12 maig 2017
Centre d'acollida La Misericordia /Carles Palacio
Centre d'acollida La Misericòrdia al Puig d'en Roca, Girona /Carles Palacio

El 21 d’abril de 1963 es va inaugurar amb gran pompa el Hogar Infantil Nuestra Señora de la Misericordia. L’acte, al qual van assistir totes les autoritats polítiques de Girona, va tenir un convidat d’honor: Luís Rodríguez de Miguel, sotssecretari del ministeri de Governació, que es va desfer en elogis envers la nova instal·lació. Sense complexos, Rodríguez de Miguel va dir que l’hospici estava fet «por amor al prójimo y respetando la dignidad de los más débiles» i que «el mejor colegio, el más digno internado que quisiéramos para nuestros hijos, no superaría la arquitectura, la prestancia, la higiene, las instalaciones y el marco de esta residencia».

Naturalment, el discurs s’allunyava molt de la realitat. Amagat dalt d’un turó, lluny de la ciutat, entre els boscos de Sant Gregori, l’hospici es va convertir ben aviat en un infern per a desenes d’infants. Tenia capacitat per un centenar de nens i nenes, que estaven sotmeses a la disciplina ferotge de monges i capellans. En la majoria de casos eren fills i filles de mares pobres o de «moral distraída» que van caure en mans d’una organització criminal que va traficar amb menors fins ben entrada la dècada dels vuitanta del segle passat.

Recordant aquest passat tan fosc, Manel Ponsa va agafar la paraula en l’últim ple de l’Ajuntament de Girona. En nom del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials, Ponsa va presentar una moció contra l’ampliació de la Misericòrdia, que a partir d’aquest estiu tornarà a acollir nois adolescents. En contra de totes les recomanacions internacionals, en contra de diversos informes del Síndic de Greuges i en contra d’una resolució aprovada pel Parlament que estableix que els centres de menors han de tenir com a màxim 12 places, la Misericòrdia podria superar amb escreix les 60 places, convertint-se en un dels centres d’acollida més grans de Catalunya.

Ponsa va reconèixer que la moció tenia un caràcter «simbòlic», perquè les obres ja estan acabades, però va advertir que «fa vint anys no va ser possible sostenir adolescents en aquell edifici». Amb aquestes paraules l’educador es referia a uns fets gravíssims que es van produir el 1997, quan una menor va ser violada i altres van patir abusos i agressions per part dels seus companys. Després d’aquests fets, els nois adolescents van ser traslladats al centre d’acollida Mas Garriga de Juià, una masia aïllada i equipada amb cel·les de contenció prohibides per les Nacions Unides, un altre escenari ideal per narrar històries de violència i d’abús de poder. Vint anys després, els nois tornen a la Misericòrdia per esponjar un sistema cada vegada més col·lapsat.

La moció va ser aprovada per tots els grups del consistori, excepte ERC. Les intervencions van ser dures i van posar contra les cordes no només el grup republicà, sinó sobretot el regidor Ricard Calvo, que compagina el càrrec a l’Ajuntament amb el de director general d’Infància i Adolescència (DGAIA). Míriam Pujola, regidora de Ciutadans, va demanar a Calvo que abandonés el ple «per ètica» i «per evitar suspicàcies» i va dir que els republicans «venen una cosa i fan el contrari». Laia Pèlach, de la CUP, va afirmar que l’ampliació de la Misericòrdia és «un pas enrere en les polítiques d’atenció a la infància». Pujola i Pèlach van coincidir a demanar la compareixença de Calvo al Parlament perquè expliqui les possibles incompatibilitats entre els seus càrrecs. En un to més conciliador i en nom de l’equip de govern, Sílvia Paneque va agrair la informació proporcionada per la DGAIA, però va emfatitzar que el treball amb infants desemparats «és molt més efectiu amb grups reduïts».

Ricard Calvo, per la seva banda, va tirar pilotes fora. El màxim responsable de la DGAIA va explicar que el projecte es va començar a gestar el 2003 i va assegurar que l’ampliació permetrà garantir «els drets dels infants», ja que d’aquesta manera «un nen de gènere masculí de tretze anys i la seva germana de nou anys podran estar junts». Finalment, la moció es va aprovar per 21 vots a favor i 4 en contra.

Malgrat el revés al ple municipal, el projecte tira endavant. Un cop acabades les obres, que han costat 10 milions d’euros, la Misericòrdia ha quedat dividia en dos espais separats per una porta de seguretat. A un cantó hi haurà el centre públic, que acull nens, nenes i noies adolescents fins als divuit anys. A l’altre cantó hi haurà el centre concertat on s’allotjaran els nois adolescents. Casualment, l’entitat «sense ànim de lucre» que ha obtingut el contracte és la Fundació Resilis, vinculada al grup Plataforma Educativa, del qual Ricard Calvo és soci fundador. La Fundació Resilis també ha guanyat recentment el concurs per gestionar el centre de Juià, que es convertirà en un Centre Residencial d'Educació Intensiva (CREI). Ambdós contractes tenen un valor estimat d'uns 30 milions d'euros.

Amb l’arribada de nois adolescents, les educadores de la Misericòrdia temen que la convivència esdevingui encara més complexa. Actualment el centre es troba sobre-ocupat i es produeixen molts incidents, com fugues, agressions i comportaments de risc. Algunes menors fa mesos que no van a l’escola, perquè les educadores no tenen temps ni recursos per acompanyar-les. Si aquests temors es confirmen, potser caldrà recuperar la fe religiosa de Luís Rodríguez de Miguel el dia de la inauguració: «Yo he pedido al Altísimo, durante la misa que oímos, que todos los niños que aquí tengan amparo sean en la vida laboriosos patriotas, creyentes, optimistas y también resignados ante la falta de los bienes y seres más queridos».