Jaume Barri, un home com cal

Júlia Moragues, membre del col·lectiu feminista Les Heretges, relata una agressió sexista viscuda en una trobada castellera el passat 23 de maig

29 maig 2016

No he escrit mai una columna ni un article, no he tret mai a la llum una vivència d’aquelles que en diuen personals. Potser justament per això, perquè la veueta patriarcal que encara duc dins meu, mal que em pesi, em diu coses lletges, em diu histèrica, exagerada, boja, feminazi i, a vegades, sense voler, me la crec. Suposo que aquest cop, la necessitat m’hi obliga.

Quart. Cinquena Trobada de Colles del Nord. Castells.

350 persones, després de l’esforç, enfilem cap al dinar de germanor, esperant amb candeletes el bon menjar, el vi dolent amb graciosa, la sobretaula i la cervesa, la cervesa que no falti. Diuen que avui toca en Jaume Barri, un aclamat animador que ens farà baixar l’arròs i posarà a to fins i tot el més mandrós.

Enretirem les taules, pleguem cadires i, en l’estona que dura el cigarro per pair, ja es fan i desfan rotllanes, parelles i trios intentant seguir les danses estrambòtiques a un ritme impossible. Les voltes i els saltirons fan pujar l’alcohol de manera exponencial. Tot va com ha d’anar, com el que s’espera d’un tercer temps casteller, com la seda.

En Jaume Barri ens demana una altra rotllana. Aquest cop, però, homes i dones intercalats com a condició. Ja se sap - ho diu el sentit comú - que, en les danses tradicionals, el ball no és ball si no és heterosexual. La gent respon amb rapidesa i amb crits de "Falten homes!" se’n van a caçar algun desprevingut, amb extremada insistència. I tot és riure i eufòria no continguda. L’oci i la tradició ja ho tenen això, converteixen les actituds sexistes en el pa de cada dia. Algunes dones, entre riures i gots aixecats, anem dient: "Que no! Que és igual! Si ja estem bé!".

Però la cosa comença a durar un pèl massa i es converteix en una obsessió. Farta de l’espera i d’aquesta homofòbia patriarcal que quan és tradicional sembla que no fa ràbia sinó gràcia, em disposo a boicotejar una mica la rotllana a través del joc. "Va dones, ajuntem-nos!". I de seguit som 15 o 20 sense cap home que ens intercali, amb aquell somriure entremaliat de trencar les normes que no et ve de gust complir. Potser simplement per jugar, potser perquè algunes, com jo, n’estan fartes de l’heterosexualitat imposada. Algunes dones de l’altra banda de la rotllana, tot i que no s’hi atreveixen, es moren de ganes de venir, i entre rialles i mirades de complicitat s’esdevé un instant preciós.

De sobte, en Jaume Barri es desvela i ja no és l’aclamat cantant sinó un home d’aquests com cal, que no pensa permetre que unes dones li portin la contrària. Amb una superioritat paternalista que fa fàstic, i adoptant cada vegada un caire més violent, comença a reubicar alguna dona amb força, a cop de "Vinga nena, posa’t al teu lloc i deixa les les teves ideologies per un moment".

La rotllana ja no riu, les cerveses s’han aturat per uns moments. L’ambient és tan tens que es podria tallar amb un ganivet. Em mira als ulls amb una d’aquelles mirades que si parlessin dirien: "Tu, feminista dels collons, a mi no se’m porta la contrària, aquí fas el que jo digui".

M’agafa pel braç, com ho ha fet amb alguna altra dona abans, amb força, molta força. No em penso moure del meu lloc, m’angoixo, no me’n puc deslliurar. M’estreny tant el braç que em fa mal. En aquest moment, enmig d’una rotllana de 200 persones, i amb un home estirant-me amb violència, em retrec totes les classes d’arts marcials que no he practicat mai. "Mite-la! Mite-la!", va dient pel micròfon, amb somriure maliciós, mentre jo lluito amb amb cos i ànima per marxar d’allà.

Finalment, i amb un cop brusc, aconsegueixo desfer-me’n. Ell continua somrient, amb aquella superioritat que només tenen els homes. Se m’ha trencat la sandàlia del peu dret i per uns moments es fa un silenci que sembla etern. Em bullen les galtes. En un instant de segon, penso en tot el que m’agradaria dir. Penso en quin mal fa la tradició. En com aquestes típiques i tòpiques rotllanes perpetuen un sistema patriarcal que no tolera la diversitat sexual, que no entén més que el binomi home>dona, que no permet ni el més mínim qüestionament. Un sistema violent que agredeix i assassina dones amb total impunitat. Però ell té micròfon i jo no. Ell és home i jo no.

Marxo corrents, necessito aire i nicotina als pulmons. Em diuen que algunes dones també han sortit de la rotllana. La festa, però, continua. I una altra agressió és legitimada.

Per sort meva, però, ja fa temps que també duc dintre meu infinites veus feministes - de les meves companyes, de totes les dones que durant segles de lluita han defensat les nostres vides amb les ungles i les dents - que em fan saber que no estic sola, que tot allò personal és polític, que som fortes i valentes i que tenim el dret i el deure de no deixar cap agressió sense resposta!