Kafka a la DGAIA

Posem la lupa sobre la Direcció General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència, un dels organismes més controvertits de l'administració catalana. Hem parlat amb una desena de persones que coneixen de primera mà el sistema de protecció de menors per descobrir-ne les principals mancances.

29 juny 2017
Un menor en situació de risc de desemparament fora del Centre d'Acollida La Sopa de Girona /Toni Ferragut
Un menor al costat del centre La Sopa de Girona /Toni Ferragut

Feu un experiment: accediu a l’hemeroteca d’algun diari i cerqueu-hi "DGAIA". Apareixeran centenars de resultats, molts dels quals classificats a la secció de successos: infants tutelats per l’administració que cauen en xarxes de prostitució infantil, maltractaments en centres de menors, mares i pares que denuncien que els han separat dels fills sense cap raó, queixes i més queixes del Síndic de Greuges... Des de fa anys, la Direcció General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència es troba a l’ull de l’huracà. Canvien els governs, però no n’hi ha cap que aconsegueixi millorar l’atenció que reben els infants en risc. Què passa exactament a la DGAIA? Com s’explica aquesta successió interminable de males notícies?

El sistema català de protecció de menors compta actualment amb 14.000 expedients oberts, dels quals gairebé 7.000 impliquen algun tipus de mesura protectora, com l’acolliment en família aliena o l’acolliment en un centre residencial. Una mesura protectora no és altra cosa que la ruptura del vincle familiar per ordre administrativa. Quan l’administració detecta una situació de risc, pot retirar el menor de la llar sense que hi intervingui cap jutge, com si posés una multa de tràfic. Posteriorment, n’informa la Fiscalia, que gairebé mai qüestiona la decisió.

 

Marcel Nos /Toni Ferragut
Marcel Nos /Toni Ferragut

Per a la majoria de famílies afectades, la declaració de desemparament, que aprova la DGAIA a instàncies dels equips d’atenció a la infància i  l’adolescència (EAIA), arriba per sorpresa. Com que desconeixen el funcionament del sistema, perceben la retirada com un acte profundament injust, violent i traumàtic. Marcel Nos, per exemple, no podrà oblidar mai el dia que la policia i els EAIA van anar a buscar-lo a l’escola, quan tenia deu anys. Se’l van endur sense donar-li cap explicació. Quan va arribar al centre d’acollida, li van preguntar si s’havia cagat a sobre. "No t’ha de fer vergonya, perquè la majoria de nens es caguen i es pixen a sobre quan els agafen i els porten aquí", li van dir. A la Sara Castillo (nom fictici) li van retirar els fills després d’una reunió en teoria ordinària. "Fes les maletes, que demà anirem a buscar-los", li va dir un tècnic. "Jo em vaig quedar a quadres. Saps allò que et penses que és un malson?", recorda.

Sovint, la declaració de desemparament és la culminació d’un procés que ha començat mesos o anys endarrere. Una denúncia anònima, un informe dels serveis socials o un divorci conflictiu poden activar una maquinària burocràtica que, un cop engegada, costa molt aturar. Ràpidament, els EAIA comencen a buscar raons que justifiquin la retirada. La llei ofereix un marge de maniobra molt ampli als equips tècnics, que poden utilitzar pràcticament qualsevol pretext per intervenir en la llar familiar. La llei 14/2010 defineix 12 situacions de desemparament, l’última de les quals és molt vaga: "Qualsevol situació de desatenció o negligència que atempti contra la integritat física o psíquica de l'infant o l'adolescent, o l'existència objectiva d'altres factors que n'impossibilitin el desenvolupament integral."

El cas de l’Alba, una nena que va patir gravíssims maltractaments quan es trobava en l’òrbita de la DGAIA l'any 2006, ha extremat la prudència dels EAIA. El cas va tenir un ampli ressò mediàtic i les administracions que hi estaven implicades van ser acusades d'actuar amb negligència. Des de llavors, els equips tècnics es curen en salut. Prefereixen pecar per excés que per defecte. "Vivim en una societat que busca el risc zero. I el risc zero és diabòlic. No existeix. Si vols tenir-ho tot lligat, has de tenir una càmera en cada habitació de cada casa. És llibertat contra seguretat", adverteix Ceneta Pi, una exfuncionària de la DGAIA molt crítica amb el sistema de protecció.

La crisi econòmica ha multiplicat la feina dels EAIA. Els desnonaments i les factures impagades de la llum apareixen regularment en els informes dels equips tècnics. Malgrat que la consellera Dolors Bassa nega de forma rotunda que es produeixin retirades per raons econòmiques, el cert és que els centres de menors estan plens de fills i filles de famílies pobres. La contradicció és evident, perquè els centres reben prop de 4.000 euros al mes per cada menor tutelat. "Entren nens que, amb més recursos al territori, podrien sortir-se’n. Si els 100-120 euros per dia i per nen que rep un centre es destinessin al territori, molts d’aquests nens no haurien d’entrar al sistema de protecció", explica Rubén Mora, educador en un centre d’acollida de Girona i sindicalista de la CGT. Mora recorda, per exemple, el cas d’una mare a qui li van retirar quatre fills, no perquè estiguessin en perill, sinó senzillament perquè els serveis socials bàsics no tenien prou recursos per atendre'ls.

"Com que l'arma que utilitzen són els nens, les mares se sotmeten a tot"

Caure a la xarxa de protecció és relativament fàcil. Sortir-ne és extremadament difícil. Si la família no aconsegueix recuperar el menor passats sis mesos, el temps que dura l'estudi del cas, la batalla està amb tota probabilitat perduda. El menor queda atrapat per la maquinària burocràtica i no se'n podrà desempallegar fins que hagi complert divuit anys. La majoria de famílies no tenen recursos per afrontar una demanda judicial i encara que els tinguin els resultats acostumen a ser incerts. "Es un bucle de luchas judiciales y administrativas. Los jueces creen a pies juntillas lo que dice la administración y ya puedes presentar las peticiones que tú quieras, que si un técnico dice que no, ahí les da exactamente igual", diu Rosana Capella, advocada de Marea Turquesa, una plataforma de mares que lluiten per recuperar la tutela dels seus fills.

Per aixecar l'ordre de desemparament, els EAIA elaboren un pla d'intervenció, però les condicions són tan dures que la majoria de famílies no poden complir-lo. "Et tornem el nen si 'fas això' i 'fer això' vol dir trobar una feina indefinida i tenir un pis a Barcelona amb quatre habitacions perquè tens quatre nens", s'indigna Rosa Gómez, una mare a qui van retirar el fill fa més d'un any. "Et diuen: 'busca feina, pinta la casa i fes no sé què'. Ho fas i llavors et diuen: 'Ai, sí, però és que ara veiem que plores molt i no estàs bé'. És una situació d'abús permanent. No respecten res".

Les famílies se senten profundament maltractades per professionals que suposadament les haurien d'ajudar. En comptes de col·laborar per resoldre una situació de risc, uns i altres s'observen com enemics. La desconfiança és tan gran que a vegades es produeixen situacions ridícules, kafkianes, que farien riure si no fos pel dolor que impliquen. A Salvador Nos, per exemple, el van acusar de conspirar contra la seva exdona, la mare de Marcel, utilitzant el nom en clau de "Mandela". L'origen de l'acusació era una conversa telefònica enregistrada al centre on estava tancat Marcel sobre la salut de Nelson Mandela, que aleshores estava a punt de morir. El tècnic que va escoltar la conversa, que no entenia gaire bé el català, va interpretar que pare i fill desitjaven la mort de la mare i ho va escriure en un informe.

 

Rosa Gómez /Carles Palacio
Rosa Gómez /Carles Palacio

Per sorprenent que pugui semblar, l'ús d'informes falsos per justificar retirades no és en absolut excepcional. Els EAIA sovint magnifiquen o fins i tot inventen situacions de risc quan proposen mesures de protecció. A Sara Castillo la van acusar de maltractar els seus fills sense tenir-ne cap prova. A Rosa Gómez, una psicòloga li va dir que tenia un problema de salut mental, tot i que disposa de tres informes forenses que diuen exactament el contrari. Com que els equips tècnics no han de "provar" res davant d'un tribunal, sinó que tan sols han de justificar l'actuació davant dels equips funcionals d'infància (EFI), que treballen tancats als despatxos de la DGAIA, poden distorsionar la realitat fins a extrems grotescos.

Ceneta Pi, que va treballar nou anys a la DGAIA, primer com a secretària del director general i després gestionant les queixes que rebia l’organisme, no creu que els equips tècnics actuïn amb mala fe, sinó que senzillament extremen la prudència perquè ningú els pugui acusar de negligència. "Els informes són: tinc una solució i busco un problema. Mala fe? No, cap. Almenys en la majoria dels casos. Però la por és humana i et fa fer coses estranyes", explica. Quan gestionava les queixes que rebia la DGAIA, la funcionària va enfrontar-se a molts casos en els quals els equips tècnics aparentment s’havien excedit: "Jo agafo el que em diuen les famílies, ho redueixo a la meitat i ho passo per un colador, i encara així em sembla molt fort. Acceptant que els familiars puguin exagerar, puguin no dir tota la veritat, puguin ocultar-me alguna dada... Buf!».

No és estrany, doncs, que l'Associació per a la defensa del menor (Aprodeme), que agrupa unes 700 famílies afectades, reclami amb tanta insistència la intervenció de la justícia en els processos de desemparament. Des del seu punt de vista, aquest tipus de decisions haurien de tenir un suport legal molt més sòlid, ja que les conseqüències per les famílies poden ser devastadores. Ceneta Pi comparteix plenament aquesta idea: "Als tècnics se'ls demana una cosa que no és normal. Un assistent social, un psicòleg, un no sé què... Per més que facin un equip, no és normal que aquests professionals, que no són forenses, decideixin si un nen pot continuar vivint amb la família o no. Perquè estem parlant d'una cosa molt grossa. Estem parlant d'un dret fonamental".

David Rodríguez, tècnic al servei d’adolescència de Rubí, reconeix que a vegades es produeixen excessos, però assegura que la majoria de retirades estan justificades, perquè els menors estan realment en perill: "Yo he visto muy pocos casos que digas, ui, a lo mejor este niño no tendría que estar en un centro. He visto algunos, eh? De decir, aquí alguien ha hecho una valoración exagerada. Lo que pasa es que estos niños, que se ve claramente que había una alternativa, acaban saliendo de los centros". Així i tot, és evident que cada equip tècnic percep el risc d’una forma diferent i que en alguns casos es mostren molt més severs que en d’altres. A les Terres de l’Ebre, per exemple, es declaren proporcionalment el doble de desemparaments que a la resta del territori, segons dades de la DGAIA.

Per demostrar que les retirades són justes, la DGAIA sol dir que només una ínfima part dels casos acaben als tribunals. I és cert. Però el problema és que les famílies se senten tan coaccionades que no s’atreveixen a aixecar la veu. A algunes famílies els han limitat les visites amb els seus fills per oposar-se als EAIA o per criticar el funcionament dels serveis socials. "Com que l'arma que utilitzen són els nens, les mares se sotmeten a tot. No t'ho pots arribar a imaginar. És una indefensió apresa i sostinguda en el temps horrorosa. Veus mares que arriben i diuen: ‘sí, sí, lo que tu quieras’. I veus com parlen... És tan denigrant!", s’enrabia la Rosa Gómez, una de les poques mares disposades a plantar cara. "Hi ha dos tipus de famílies: les que col·laboren i les que no col·laboren. Les que no col·laboren exerceixen l’acció judicial", li van dir en una reunió a Salvador Nos.

A la DGAIA i als EAIA els costa reconèixer els errors, malgrat que són habituals. La por a perdre l’autoritat els fa adoptar una actitud molt corporativa, més pròpia d’un cos policial que de persones que treballen pel benestar social. Un cop han pres una decisió, per absurda que sigui, la duen fins a les últimes conseqüències, prolongant d’aquesta manera el dolor que inflingeixen a les famílies. La Sara Castillo, per exemple, no ha pogut recuperar els fills tot i tenir una sentència favorable. "En l’última visita, el director del centre es va posar xulo i em va dir: ‘Estàs molt equivocada, eh? Encara que tinguis la sentència, no confonguis el nen’. ‘Però què m’estàs dient, si la sentència diu rotundament que torni a casa?’. ‘Ah, però no és ferma. Fins que no sigui ferma, el nen es queda al centre’".

Salvador Nos només va aconseguir recuperar Marcel després de mobilitzar tots els seus recursos econòmics i socials. Va contactar amb desenes de persones i va aconseguir que la premsa publiqués diversos articles sobre el cas, entre els quals un de duríssim de l'escriptora Tina Vallès. El "segrest" va causar tant d'enrenou que al final un alt càrrec de la DGAIA va intervenir per doblegar l'equip tècnic implicat, que es negava en rodó a fer marxa enrere. El cas d'en Marcel és excepcional, perquè només va passar 136 dies al sistema de protecció, quan la resta de menors hi passen com a mínim sis mesos. Actualment, la família està preparant una demanda que podria tenir un cost de desenes de milers d'euros per a l'administració catalana. Ceneta Pi s’ha basat en aquest cas per escriure la novel·la 136 dies al niu del cucut.

Quan es produeix una retirada, poques persones pensen que els serveis socials s’han excedit o que es podia buscar una solució alternativa. El fet és tan greu i tan dramàtic que habitualment s’exculpa l’administració de tota responsabilitat. El pes recau sobre les famílies, i especialment sobre les mares, que pateixen no només el dolor d’haver perdut un membre de la família, sinó també l’oprobi de l’entorn. "Están muy angustiadas, porque la mayor parte de la gente las culpabiliza de la situación. Cuando dicen: ‘Me han quitado los hijos’, la gente suele pensar: es una mala madre", explica Rosana Capella.

La violència institucional arriba al paroxisme quan es produeixen retirades en indrets on la dona suposadament s’hauria de sentir protegida, com les sales de parts o els centres per dones maltractades. Organitzacions com Marea Turquesa o Aprodeme acompanyen les mares perquè recuperin l’autoestima i no s’enfonsin en la depressió. "Te pueden quitar una casa, te dejan hecho polvo, pero al final es una casa. La puedes sustituir. Pero si te quitan un hijo te destrozan de tal forma... La atención telefónica o presencial durante el fin de semana es importantísima, porque se producen muchas crisis de ansiedad. El teléfono está siempre encendido", diu Capella.

Rubén Mora /Carles Palacio
Rubén Mora /Carles Palacio

"En aquell entorn em sentia molt menys protegit que a casa"

Les retirades només són una part del problema. El que resulta més desconcertant és que la DGAIA aparti menors de les seves famílies i els posi en centres que, en la majoria de casos, no aconsegueixen pal·liar les mancances de la llar. Aquesta paradoxa desespera Rubén Mora: "Declares desemparat un menor i el poses en un centre on els factors de risc es reprodueixen i fins i tot empitjoren. Als centres hi ha agressions, autolesions, abusos i mancances molt greus. Per exemple, al centre on treballo hi ha una nena que fa tres mesos que no va a l’escola. Una nena de 15 anys. Amb l'excusa que és un centre d'acollida i que s'està buscant un emplaçament millor...". L'educador calcula que una quarta part dels menors que atén haurien de tornar immediatament a casa i una quarta part podrien haver evitat l’ingrés si s’hagués actuat abans.

La situació és especialment complexa als centres d'acollida, la porta d'entrada al sistema de protecció. Els menors hi viuen de forma temporal mentre la DGAIA els busca una ubicació definitiva. En teoria, l'estada no pot prolongar-se més enllà dels sis mesos, però alguns menors passen anys sense saber si podran tornar amb la família, si els faran anar amb una família d'acollida o si els enviaran a un centre residencial. Malgrat que el Parlament va aprovar una moció que estableix que els centres han de tenir com a màxim dotze places, els centres d'acollida superen amb escreix aquest límit. A la Misericòrdia de Girona, per exemple, hi viuen una seixantena de nois i noies en unes condicions que recorden molt els hospicis franquistes

Gerard Quintana, un noi que va estar cinc anys tutelat per la DGAIA, recorda molt bé l’ensurt que es va endur el dia que el van separar de la família: "Jo no em vaig posicionar en contra d’anar al centre, perquè a casa no hi estava gens bé. Però el primer dia, quan vaig arribar a Mas Garriga, ho vaig veure tant com un camp de concentració que quan vaig parlar amb els meus pares els vaig dir que volia tornar a casa. En aquell entorn em sentia molt menys protegit que a casa". Durant els quatre mesos que va passar en el sistema de protecció, la salut de Marcel Nos es va deteriorar ràpidament. Patia insomni i tenia ferides a la pell per l'estrès. Va visitar quatre vegades el psicòleg i li van oferir somnífers perquè pogués dormir a les nits. "Hi havia nens que en prenien cada dia", recorda.

Actualment a Catalunya hi ha més de 3.000 menors residint en centres. En teoria, cada centre està pensat per tractar una problemàtica diferent, però com que el sistema està col·lapsat, els menors es barregen sense ordre ni concert. Després de passar pel centre d’acollida, són enviats allà on queden places lliures, amb independència de si la solució s’ajusta a la necessitat. Rubén Mora ho explica de la següent manera: "Quan jo faig una proposta per un nano que té x necessitats, el Departament no l'escolta gairebé mai. Posa el nano a la primera plaça que hi ha lliure. Les necessitats del nen no s'estan adaptant als recursos que tenim. El sistema està saturat i tots els centres són un cul de sac". La massificació pot provocar, per exemple, que una adolescent amb problemes de salut mental acabi residint en un centre privat per tractar persones toxicòmanes, tal com explica David Rodríguez.

Les retallades pressupostàries i la progressiva privatització del sistema han deteriorat molt les condicions laborals als centres. El treball mal pagat en un entorn conflictiu desgasta ràpidament els educadors, que sovint canvien de feina buscant un futur més prometedor. La rotació de personal té efectes devastadors en uns menors que creixen sense referents. "Cuando ven que los educadores van cambiando, que para ellos es un trabajo, que no es una persona de referencia, que está este y luego vendrá otro, se cierran, se cierran por completo y consideran eso, pues, algo temporal", explica David Rodrígez, que relaciona la precarietat laboral amb les agressions que es produeixen habitualment als centres.

La DGAIA no ha fet mai un estudi longitudinal per saber què se’n fa dels menors tutelats, però probablement els resultats serien descoratjadors. Segons un estudi finançat per la Unió Europea, només un 20% obtenen el graduat escolar, tres vegades menys que la resta de la població. El 64% són repetidors. En una compareixença al Parlament, la consellera Dolors Bassa va explicar que 25 menors tutelats havien aconseguit entrar a la universitat. "Són vint-i-cinc històries d'èxit", va dir amb satisfacció la consellera. El cert, però, és que aquestes "històries d'èxit" són tan sols l'excepció que confirma la regla. En la majoria de casos, el sistema de protecció condueix a una vida d'exclusió i misèria. "Estem reproduint el sistema social", diu amb tristesa Rubén Mora.

 

Centre de menors de La Misericòrdia de Girona /Carles Palacio
Centre de menors de La Misericòrdia de Girona /Carles Palacio

Evidentment, l’atenció que ofereixen els centres podria millorar amb més recursos, però així i tot seguirien complint una funció que causa molt de dolor a les famílies i que únicament és justificable en els casos més greus de maltractament infantil: la d’aïllar els menors. Els centres realitzen un esforç deliberat per trencar els vincles afectius. No només separen físicament les famílies, sinó que a sobre els limiten les comunicacions. L’objectiu és que els infants oblidin ràpidament el seu passat i s’acostumin a una nova vida plena de restriccions. En Marcel, per exemple, només podia veure el seu pare un cop cada quinze dies, amb un educador al davant. Les trucades telefòniques, de quinze minuts setmanals, s’enregistraven. Per tal d’accelerar el trencament, alguns professionals no dubten a tergiversar la realitat i malparlar dels progenitors. A en Damià, el fill de la Rosa Gómez, li van dir que la seva mare se n’havia anat de vacances i que l'havia deixat sol.

Les entitats que gestionen centres de menors reben molts diners de l’administració, però s’esfumen en salaris, lloguers o gratificacions pels equips directius. La majoria de menors tutelats viuen amb penúria. Es vesteixen amb roba donada per organitzacions humanitàries i mengen productes d’escàs valor nutritiu. Els més petits aguanten, perquè no tenen cap altre lloc on anar, però els adolescents sovint s’escapen i corren tota mena de riscos. La filla de la Sara Castillo, de 14 anys, s’ha escapat de tots els centres on l’han enviada. "Fins i tot s’ha escapat del centre de Berga, que és semi-tancat. Quan jo li vaig preguntar: ‘Nena, però com t’has escapat de Berga?’. ‘Molt fàcil, ens vam portar bé i ens van dur d’excursió a la platja. Érem 25, i 15 vam dir: un, dos, tres, escapem-nos!’. I es van escapolir."

Al centre d’acollida de Girona, on viuen 15 noies adolescents, les fugues són habituals. A principis d’any, de les 15 només en quedaven tres. "Quan s’escapen hi ha moltes conductes de risc. Pugen a un cotxe amb qualsevol persona, roben, tornen al domicili d’on se les ha tret...", diu Rubén Mora. Els pares, mentrestant, es desesperen. Alguns pengen cartells amb fotos: "DESAPARECIDA EL DOMINGO 5 DE FEBRERO A LAS 9 DE LA NOCHE. LLEVA UNA MOCHILA VERDE Y UN CHANDAL NEGRO. TIENE 14 AÑOS. SE ESCAPÓ DEL CENTRO DE MENORES DE GIRONA. SI ALGUIEN PUEDE DAR ALGUNA INFORMACIÓN POR FAVOR PÓNGASE EN CONTACTO CON...".

Com que el sistema es basa en l’aïllament, és fàcil que es produeixen maltractaments. L’experiència de Gerard Quintana, per exemple, és d’una cruesa que fa posar els pèls de punta. Al centre Mas Garriga de Juià, on va viure un any i mig, va patir pallisses i tota mena d’abusos i vexacions. Els menors, molts dels quals eren marroquins indocumentats, ni tan sols podien parlar entre ells a taula. "El sistema es basava en la por. A mi em van tancar per coses absurdes. Una vegada, quan tenia 13 anys, feia broma amb el meu germà. Li deia que a l'Àfrica, al Marroc, hi havia camells, però no només animals, sinó també d'un altre tipus. Era una broma estúpida, d'aquelles que fas quan tens 13 anys. Per això em van caure 12 hores en una cel·la de contenció. Si m'haguessin dit: ‘Mira, això no es diu’, ho hagués entès perfectament".

La conflictivitat als centres s'ha agreujat amb l'arribada dels anomenats "MEINA", menors estrangers indocumentats no acompanyats. L'any passat, 684 MEINA van arribar a Catalunya procedents del Marroc, Algèria, Pakistan i altres països en crisi. Per esponjar el sistema, el Departament d'Afers Socials ha anunciat la creació de 300 noves places residencials. És la solució convencional. Cada vegada que el sistema està a punt de fer un pet, s'obren nous centres que queden ràpidament sobreocupats. En 15 anys, el nombre de menors vivint en centres gairebé s'ha duplicat: el 2002 n'hi havia 1.800, actualment ja n'hi ha més de 3.000. En comptes de reforçar els serveis socials bàsics, el Departament opta sempre per la solució més cara i més coercitiva: institucionalitzar els menors.

Ricard Calvo, regidor d’ERC i soci fundador de Plataforma Educativa /Carles Palacio
Ricard Calvo, director general de la DGAIA i soci fundador de Plataforma Educativa /Carles Palacio

"Això és un negoci"

El càrrec de director general de la DGAIA és un dels més volàtils de l’administració catalana. La majoria no aguanten més de dos anys, engolits per la mala premsa o incapaços de governar l’organisme. L’últim a provar sort és Ricard Calvo, regidor d’ERC a Girona i soci fundador de Plataforma Educativa, una de les entitats més importants del sector. Des que va assumir el càrrec, a principis de 2016, Calvo no ha mostrat cap mena d’interès en reformar un sistema que rep crítiques per totes bandes. Al contrari, en sembla del tot satisfet. Des del seu punt de vista, els errors que cometen els equips tècnics són marginals i anecdòtics. Calvo està tan convençut de l’objectivitat dels EAIA, que hi confiaria la seva pròpia sort: "Si m'hagués de separar i es posés en qüestió la tutela dels meus fills, preferiria que qui m'ajudés a prendre la decisió fos un psicòleg, un treballador social, un educador... que un jutge. Perquè els jutges no tenen coneixement ni especialització per prendre aquesta decisió."

És clar que, venint d’on ve, aquestes opinions són comprensibles. Calvo ha desenvolupat tota la seva carrera professional al tercer sector, dirigint entitats que gestionen centres de menors. Com a gerent de la Fundació Resilis, una entitat vinculada a Plataforma Educativa, va haver de donar la cara quan es van descobrir els maltractaments a Mas Garriga. Va ser ell qui va dir que els nois "sortien contents" del centre i que als denunciants, entre els quals hi havia dos educadors, se’ls n’havia "anat l’olla". Calvo no veu cap mena d’incompatibilitat entre la seva experiència professional i les seves responsabilitats polítiques: "Jo penso que és més perillós que el director general d’infància sigui un ornitòleg o un físic nuclear que algú que estima l’àmbit, que el coneix i que... hi deixaré la pell per això".

Les entitats per les quals va treballar Ricard Calvo han rebut en els últims mesos prop de 100 milions d’euros en contractes públics, segons ha denunciat la CGT. Com que l’administració supervisa de forma molt superficial el funcionament de les entitats, és fàcil que aquests diners es destinin a activitats que no tenen res a veure amb l’atenció a la infància. L’Anuari del Silencis Mediàtics ha revelat recentment que la Fundació Fasi, que gestiona 11 centres i que fins l’any passat estava dirigida pel mateix Calvo, paga lloguers que quintupliquen els preus de mercat. I qui se'n beneficia? Doncs una empresa gestionada per persones que mantenen vincles amb la mateixa Fundació.

El cas de Ricard Calvo no és excepcional. Moltes altres persones que treballen al sistema de protecció de la infància tenen un peu a l'àmbit privat i un peu a l'àmbit públic. El 80% dels centres estan privatitzats. Fins i tot els equips tècnics que proposen mesures de protecció treballen per entitats que es beneficien de les retirades. El conflicte d’interessos és evident. Quan es produeix una retirada, el primer que fan les activistes de Marea Turquesa és buscar els vincles empresarials de l’equip tècnic implicat. Estan convençudes que el sistema està corromput de dalt a baix i asseguren que hi ha una continuïtat històrica amb els robatoris d’infants perpetrats per les ordres religioses durant el franquisme. Sense anar tan lluny, és evident que el sistema està muntat de tal manera que és fàcil que es produeixin tota mena d’abusos i de pràctiques irregulars. La majoria de persones que coneixen bé el sistema ho resumeixen de la següent manera: "això és un negoci".