La bruixa a la foguera

El col·lectiu feminista Malapècora critica el punt de vista del Diari de Girona sobre les qüestions de gènere i la misogínia d'alguns dels seus columnistes

gen1700154-sergivzquez_32501471686_o
Manifestació de rebuig a dues agressions masclistes el dia 26 de gener a Girona / Sergi Vázquez

Que els mitjans de comunicació no són neutrals ni objectius (ni poden ser-ho) ho sap tothom i és evident. Cada mitjà té una perspectiva general, que si bé es pot veure contradita o matisada per articles d'opinió de col·laboradors, és el que fa que aquell diari sigui afí o no unes coses o unes altres, o que sigui llegit majoritàriament per un tipus de públic o un altre. Qualsevol mitjà té un punt de vista sobre cada tema, depenent de quina sigui la seva perspectiva general o visió del món. Pot ser un punt de vista més ampli, amb matisos segons el moment, o pot ser un punt de vista més estret o homogeni, sigui quin sigui el context.

El punt de vista del Diari de Girona sobre temes de sexisme, violència masclista o qüestions de gènere en general és coherent i sostingut en el temps. És el punt de vista que els fa parlar de “violència domèstica”, malgrat que agressor i agredida ja no convisquin ni siguin parella, per mantenir l'agressió dins l'esfera d'allò íntim.

És el mateix punt de vista que els fa escriure la notícia d'una violació múltiple (múltiples agressors) a Girona, per acabar dient que podria tractar-se del saldament d'un deute, cosa que sembla implicar que la dona els devia alguna cosa i que en part, per tant, n'és responsable.

És el punt de vista que els fa publicar els freqüents articles d'opinió de l'Albert Soler, amb una particular obsessió misògina contra tot el que faci olor de feminisme o del que ell percep com un atac a la seva virilitat, i amb una obsessió igual de malaltissa per l'aspecte físic de les feministes. O que en motiu del 8 de març, dia de les dones treballadores, els fa publicar un article d'opinió de l'Oriol Ponsatí-Murlà en què sembla que el principal problema que té la nostra societat és que es vagi estenent una mirada feminista del món. Aquest mateix punt de vista com a diari els fa publicar un article de Jordi Álvarez contra el pla d'igualtat aprovat per l'Ajuntament de Girona, en què l'articulista adverteix que, un pla com aquest, fet des d'una òptica feminista, pot dur-nos a una situació de conflictivitat social insostenible. O que, en plena polèmica per un cartell de Fires en què hi surten dues noies fent de florero, publica un article de l’Helena Boadas que afirma que criticar el fet que ens tractin com a dones-objecte és repressor, ranci, d’una moralitat rígida i passada.

Malgrat que alguns afirmen el que afirmen perquè potser no han entès de què va el feminisme (en aquest cas, ens oferim a explicar-los-ho), altres potser ho fan amb una voluntat masclista manifesta. En qualsevol dels dos casos, sigui per ignorància o per posicionament ideològic, tots aquests articles d'opinió tenen certs denominadors comuns.

Com ara la idea que vivim encorsetats, rígids, perquè no es pot dir res sense que et titllin de masclista (ho deuen comparar amb èpoques passades, més grises, en què no hi havia aquest perill). O bé la idea que evidentment no s'oposen a la igualtat entre homes i dones però que són coses que ja no s'han de reivindicar, i que en tot cas els que estan perdent drets actualment són els homes. Hi ha la idea que vivim en una societat no-patriarcal i neutral, com si fos possible, i que som les feministes les que, contra l'harmonia general, estem entossudides en tenyir-la de lila sense que faci cap falta. I, bàsicament, hi ha una por de fons, molt humana i molt comprensible, de perdre privilegis i de sentir-se qüestionat i criticat.

En aquest sentit, res a dir a aquests opinadors que percebem que se senten inquiets i potser espantats, encara que no els sembli un sentiment gaire viril, som comprensives i podem entendre que el tinguin, encara que preferiríem que fessin teràpia particular en lloc d'escriure al diari.

El que ens resulta incomprensibe és que el Diari de Girona, com a mitjà d'informació amb vocació de servei públic, aixoplugui totes aquestes opinions de forma sistemàtica, que no formen part d'un debat concret, en què es podrien aportar diferents punts de vista, sinó que formen part de la perspectiva general del mitjà, perquè hi són recurrents i constants. I no ho arregla el fet que hi hagi alguna periodista que hi escrigui i es declari feminista, perquè enmig del panorama que hem exposat és com si cobrissin una quota minúscula (tot el nostre suport a aquestes periodistes).

Els mitjans de comunicació són transmissors del que passa a la societat, però la manera d'explicar les notícies i els punts de vista aportats als articles creen opinió i ajuden a fomentar unes determinades actituds o unes altres. Que en el moment de la nostra història recent en què hi ha més feminicidis que mai, en què els índex de violència masclista creixen fins a xifres alarmants entre els adolescents, en què coneixem tants casos d'abusos sexuals, i un llarguíssim etcètera, que en aquest moment de la nostra història la línia del Diari de Girona (que insistim, no és un fet concret sinó sostingut en el temps) sigui la que és, ens sembla una qüestió greu que hauríem d'abordar com a ciutat, perquè afavoreix una mirada patriarcal (sí, senyors opinadors, el patriarcat existeix) i fomenta les desigualtats.

Amb la feina d'autocrítica pendent que tenen els diaris i mitjans de comunicació en general (tal com denuncien les esportistes d'elit que es veuen invisibles en les notícies dels Jocs Olímpics, o tal com denuncien els observatoris sobre la desigualtat en els mitjans, o tal com es denuncia des de tants altres sectors)... Que amb la feina d'autocrítica que té pendent, el Diari de Girona doni tanta cobertura a atacar les feministes (temps enrere, bruixes), no el fa una plataforma neutra on s'hi expressen opinions de tot tipus, sinó que el fa còmplice de la impunitat que tenen encara avui dia les opinions misògines en la nostra societat. I sisplau, que els atacs que ens vinguin a partir d’ara no es basin en els tòpics de la suposada falta d’alegria que tenim les feministes, la suposada censura que apliquem contra tot, o la suposada moralitat rígida que tenim.

Som bruixes complexes i simples, amb contradiccions i coherències, ens posem minifaldilla i xandall, ens depilem i no ens depilem, sabem riure’ns de nosaltres mateixes i ser autocrítiques. Ho expliquem ja així, d’avançada: no cal que ens llenceu a la foguera perquè en vénen moltes més.