La ‘cultura de l’esforç’ a la Cambra de Comerç de Girona

La majoria de membres del comitè executiu de la Cambra de Comerç són hereus de fortunes forjades durant el franquisme

25 febrer 2016
Cambra de Comerç de Girona /Sergi Vázquez
Cambra de Comerç de Girona /Sergi Vázquez

El 7 de novembre de 2012 el president de la Cambra de Comerç de Girona, Domènec Espadalé, va atraure l’atenció de la premsa amb unes declaracions molt polèmiques. Espadalé va afirmar que s’havia perdut la “cultura de l’esforç” del passat i va advertir que, si aquesta actitud no canviava, vindria “gent de fora” que ocuparia els llocs de treball que les empreses no aconseguien cobrir. “Cal acostumar-se a aixecar-se més aviat al matí i treballar més per cobrar menys”, va alliçonar el líder de la patronal gironina.

Si aquestes declaracions van aixecar polseguera va ser sobretot perquè es produïen en un moment extraordinàriament convuls. El 2012 va ser l’any del rescat bancari, de les retallades en els serveis públics i d’una reforma laboral que minaria els drets de les classes treballadores. Una setmana després d’aquestes declaracions, el 14 de novembre, en plena vaga general, una manifestació anticapitalista s’aturava davant les portes de la Cambra de Comerç. Les manifestants tenien la intenció d’accedir al vestíbul de l’edifici per llegir-hi un comunicat de rebuig a les paraules d’Espadalé, però la intervenció dels mossos d’esquadra ho va impedir.

L'acció hauria quedat en una anècdota si no fos perquè vuit vaguistes podrien sofrir condemnes de fins a 4 anys de presó arran d’aquests fets. El judici, en el qual la Cambra de Comerç i la Generalitat es presenten com a acusació particular, se celebrarà el proper 27 de juny.

Mentre les vides de les vuit persones encausades pengen d’un fil, Domènec Espadalé segueix donant lliçons d’economia i moralitat. Al president de la Cambra de Comerç li agrada presentar-se com un self-made-man que s’ha guanyat la posició de privilegi amb sang, suor i llàgrimes. El cert, però, és que Espadalé és un empresari que s’ha esforçat molt poc per enfilar-se en la jerarquia social, ja que li ha caigut a les mans una fortuna familiar que ell tan sols ha hagut de gestionar.

Domènec Espadalé és l'hereu del Grup Minguet, dedicat al transport de gran tonatge i a la producció de formigó

El deute impagat de l’Albert Cos

L’origen de la fortuna del president de la Cambra de Comerç cal buscar-lo en un préstec concedit pel seu avi, Domènec Espadalé Colomer, a un veí de Sant Joan les Fonts fa més de 90 anys. El veí, que es feia dir Albert Cos, utilitzà els diners per comprar-se un carruatge de tracció animal amb el qual transportava mercaderies fins a Olot. El negoci va funcionar força bé fins a l’any 1922. La conflictivitat social prèvia al cop d’estat de Primo de Rivera, tanmateix, va reduir els ingressos del transportista, que no va poder tornar el préstec i es va veure obligat a cedir el negoci a l’avi de Domènec Espadalé per compensar-lo.

El deute impagat d’Albert Cos i la transacció que se’n derivà són el germen del Grup Minguet, la corporació empresarial que heretaria l’actual president de la Cambra de Comerç a principis dels anys vuitanta. Durant la dictadura de Primo de Rivera, la família Espadalé va substituir l’antiquada tartana per un vehicle motoritzat i després de Guerra Civil el negoci no va parar de créixer. El pare i l’oncle de Domènc Espadalé van aprofitar l’estabilitat del franquisme i la bonança dels anys seixanta per convertir una empresa familiar en una potent corporació dedicada al transport de gran tonatge i a la producció de formigó.

Quan va accedir a la presidència del Grup Minguet, Domènec Espadalé no va haver de fer cap dels esforços que habitualment s’atribueixen a les persones emprenedores, perquè el negoci ja anava sobre rodes. No és estrany, doncs, que durant els últims trenta anys hagi dedicat més temps a defensar els interessos patronals que a preocupar-se pel bon funcionament dels seus negocis.

Joaquim Caula és el fill d'Emili Caula, l'alcalde franquista de Sant Gregori entre 1962 i 1975

Fortunes forjades durant el franquisme

El cas de Domènec Espadalé no és en absolut excepcional. La majoria de persones que conformen el comitè executiu de la Cambra de Comerç són hereves de fortunes familiars forjades durant el franquisme i seria injust dir que han fet més esforços que altres per enriquir-se.

Un altre cas és el de Jaume Guàrdia Pont, nét de Jaume Guàrdia Jordà, que el 1941 va fundar una empresa de productes químics per a la llar anomenada Tintes Concentrol. El negoci va fer un salt endavant el 1968, quan la segona generació de la família Guàrdia va especialitzar-se en els productes químics per a la indústria manufacturera. Jaume Guàrdia Pont va agafar el relleu del seu pare el 2013, quan Concentrol ja s’havia convertit en una corporació amb presència en els cinc continents.

El mateix any que es fundava Tintes Concentrol, apareixia a Sant Joan les Fonts una altra empresa que faria història: Talleres Masias, dedicada a produir equipaments per la indústria tèxtil. El seu impulsor fou Esmeragdo Masias Vidal, que va fer créixer el negoci com un bolet gràcies al dinamisme del sector tèxtil a la Garrotxa entre els anys quaranta i vuitanta. Amb el capital acumulat pel seu pare, Esmeragdo Masias Padrosa va poder reconvertir el negoci quan les fàbriques tèxtils catalanes començaven a defallir o buscaven mà d’obra barata en altres països. Actualment, aquest membre del comitè executiu de la Cambra de Comerç és el màxim responsable d’una empresa que fabrica equipaments per al reciclatge de residus sòlids, Masias Recycling.

El representant de la indústria alimentària a la Cambra de Comerç és Joaquim Caula Pardàs. Caula no és un emprenedor ni un home conegut per la seva creativitat o el seu enginy. És tan sols l’hereu d’una fàbrica d’embotits que cada setmana envia uns 20.000 quilos de fuet, llonganissa, xoriço i altres productes derivats del porc arreu d’Europa. Caula va assumir la direcció del negoci el 1976. Fins llavors, qui se’n feia càrrec era el seu pare, Emili Caula Quintanas, alcalde franquista de Sant Gregori entre 1962 i 1975 i el primer regidor d’Alianza Popular a l’Ajuntament de Girona.

L’única dona que forma part del comitè executiu de la Cambra de Comerç és Gemma Coll Arnall, que va començar la seva trajectòria professional treballant com a administrativa a La Caixa. La meteòrica ascensió des d’aquest lloc subaltern fins a càrrecs directius de gran responsabilitat probablement s’explica pel seu origen familiar i per les seves bones relacions amb el món empresarial. Coll és la filla de Josep Maria Coll Oliveras, el fundador del CINC, el centre de negocis més gran de l’Estat espanyol, amb delegacions a Barcelona, Girona i Figueres. Actualment, Coll treballa com a directiva a l’empresa del seu pare.

L'èxit de Josep Santandreu s'explica per la seva amistat amb el germà de Xavier Crespo

Defensar la corrupció i edificar a Kazakhstan

Mentiríem si diguéssim que tots els membres del comitè executiu de la Cambra de Comerç provenen de famílies importants o han heretat grans fortunes. També n’hi ha que han engreixat el compte corrent oferint els seus serveis professionals als poders econòmics de les comarques gironines.

Aquest és el cas de Joan Casadevall Canals, un advocat que ha defensat les empreses constructores en escàndols de corrupció tan sonats com el Cas GISA. Quan es va descobrir que un càrtel empresarial s’havia repartit desenes de concursos públics amb la complicitat d’un alt càrrec de la Generalitat (i amb el conseqüent sobrecost per a la butxaca de les contribuents), Casadevall va assegurar que es tractava d’una “filtració interessada” i que calia preservar “l’honorabilitat” de les empreses constructores perquè, al capdavall, “busquen feina pels seus treballadors”.

Si a la direcció de la Cambra de Comerç hi ha algú que mereixi realment el qualificatiu “d’emprenedor”, aquest és Josep Santandreu Penalba, un enginyer de ponts i camins que ha posat en marxa una desena d’empreses i ha aconseguit estendre la seva activitat fins a països tan remots com Hongria o Kazakhstan. Els mèrits de Santandreu són innegables, però tot i això no ens podem estar d’assenyalar que la seva amistat amb Josep Maria Crespo, el germà de l’exalcalde de Lloret de Mar condemnat pels seus tractes amb la màfia russa, probablement ha afavorit la seva admirable trajectòria com a empresari.

Santandreu va conèixer Crespo mentre estudiava a la Universitat i posteriorment van emprendre diverses aventures empresarials plegats. Gràcies a Crespo, Santandreu va poder travar amistat amb el president de Kazakhstan, Nursultan Nazarbàiev, que té una sumptuosa finca a Lloret que ha estat reformada il·legalment pel germà de l’exalcalde. El dictador asiàtic ha obert de bat a bat les portes del seu país a Santandreu, que hi ha edificat diverses residències de luxe i ha participat en la construcció d’un sistema de tractament de residus a la capital, Astana.