‘La funció social de la universitat hauria de ser formar persones amb esperit crític’

Entrevista a Francesc Feliu, professor d'Història de la Llengua Catalana a la UdG

27 desembre 2016
31560958482_8dee387cc1_o
Francesc Feliu, professor d'Història de la Llengua Catalana a la UdG /Ivette Roig

En un context en què la ciència i la tecnologia avancen a pas de gegant i en què la percepció social sobre la necessitat de les humanitats no es troba en el seu millor moment, des de  l’ARIET hem volgut parlar amb el doctor Francesc Feliu sobre l’anomenada "crisi de les humanitats". Professor d’Història de la Llengua Catalana, ex degà de la Facultat de Lletres, i ex vicerector de Política Acadèmica a la mateixa universitat, ha fet recerca sobre la família dels Bastero en el context de la Guerra de Successió i ha publicat diversos capítols en obres conjuntes, amb títols com Representaciones sociales y Lengua: la imagen social de la llengua catalana o Languages as a construction: An enlightening perspective.

Parlem sobre què és la universitat i com l’entén una persona d’humanitats, els perills que comporta el discurs de l’empleabilitat en el context esmentat i, en definitiva, d’allò que el filòsof italià Nuccio Ordine va anomenar la "utilitat de l’inútil".

"Hi ha hagut un canvi que ha arraconat bastant el prestigi que tenia la cultura en societats immediatament anteriors"

Des de la fundació de la UdG l’any 1991 fins a l’actualitat hi ha hagut un descens considerable en el nombre de matriculades en les titulacions de Lletres. A què creus que es deu aquesta manca d’alumnat o d’interès en les humanitats?

Crec que tenim a la casa alguns professors eminentíssims, que són de referència en el seus respectius estudis, i això no atrau més als estudiants entre altres coses perquè quan l’estudiant tria la carrera no sap quin professor hi trobarà, i no sap que aquell professor que hi trobarà és molt bo. Per tant, crec que la crisi dels estudis d’humanitats no té massa a veure amb la preparació de les plantilles dels professors, sinó amb altres circumstàncies.

Com quines?

La crisi de les humanitats és una cosa que fuig de l’àmbit universitari. La crisi en els estudis d’humanitats que experimenten les universitats només és un reflex d’una crisi més general, que podríem dir que és la crisi de la cultura. Perquè les humanitats són disciplines que estan molt estretament lligades amb això que en diem cultura. La cultura ha tingut un paper fonamental en la configuració de l’estructura social, entre altres coses. Consisteix en el lligam, en l’ancoratge, amb una sèrie d’elements històrics, pictòrics i de tota mena que et fan sentir membre d’una comunitat, d’un lloc. I per tant, que vertebra la societat. Això ha estat així, però en les èpoques més recents, i en part degut a això que anomenem globalització, s’han trencat molts d’aquests lligams. Hi ha hagut una crisi, un canvi, que m’abstinc de jutjar —les coses no són mai blanques ni negres— però evidentment hi ha hagut un canvi que ha arraconat bastant el prestigi que tenia la cultura en societats immediatament anteriors, ha trencat sobretot —i aquest és un tema que m’interessa especialment— la dimensió històrica que tenia la cultura. No vull dir que avui dia no sigui important, sinó que hi ha altres tipus de cultura que en aquests moments són molt forts i molt potents, però que justament no són històrics.

Què implica, això?

L’eix vertical o històric era el que lligava culturalment les comunitats amb els seus avantpassats, per exemple els catalans amb els escriptors catalans antics. La globalització ha establert un tipus de lligams més horitzontals. Els lligams culturals s’han convertit en lligams supranacionals, universals, globals, però molt sincrònics. Comparteixes una sèrie de referents o idees amb gent de la teva edat de tot el món, i en canvi potser amb el teu avi et separa un abisme, perquè no tens els seus referents.

Tot això ha afectat les humanitats tradicionals. Hi ha hagut un canvi molt radical en el comportament dels individus, que segueix essent un comportament cultural. [S’imposa] la superficialitat, la immediatesa, i les coses “no cal saber-les gaire”. Això ha afectat l’atractiu que podien tenir les humanitats. Però hi ha hagut altres factors, i d’això sí que en tenim la culpa les universitats. Que no és el Pla Bolonya o el 3+2, sinó que ve de molt abans.

Quins són aquests factors?

Hi ha hagut una tendència a l’especialització, presentant-la com una cosa molt bona. Evidentment té una sèrie d’avantatges, però ha fet que s’hagin multiplicat les titulacions universitàries. Hi ha una idea que s’ha anat inculcant i que les universitats han assumit d’una manera molt poc crítica, penso jo. És aquesta idea segons la qual les titulacions universitàries han de tenir una projecció en el món laboral, quan justament la característica dels universitaris ha de ser la capacitat crítica. És a dir, [es potencia] que estudiar a la universitat ha de ser per exercir un ofici.

Com una Formació Professional

Ho acabes de dir. Ho anava a dir jo, és que la universitat no ha de ser una formació professional.

Seguint amb aquesta línia, quina creus que és i que ha de ser la funció social de la universitat?

La funció social de la universitat hauria de ser formar persones amb capacitat, amb un cert coixí de coneixements, m’atreviria a dir generals —que no ho són tant com es pensaria moltes vegades— i formar persones amb un esperit crític i amb criteri sobre les coses, amb capacitat d’entendre el món, de per què les coses són de la manera que són. Aquest hauria de ser el fonament de la universitat.

"Les humanitats a Catalunya són una estructura d’estat, i em fa l’efecte que això no ho tenen gens clar els polítics que en aquest moment estan portant a terme el procés polític d’independència"

Nuccio Ordine diu que la universitat ha de formar 'heretges', persones crítiques amb el sistema establert.

Heretges o fidels, però fidels raonablement, és a dir, la gent ha de saber per que pensa una cosa o una altra. Ha de tenir opinió, criteri, eines que la puguin ajudar. A la universitat s’ha inculcat aquesta idea que la universitat ha de formar gent per exercir una professió. S’ha inculcat en tot l’ensenyament. I perjudica les titulacions que jo crec que són les que no donen lloc a cap ofici en concret, que et formen i et capaciten per després desenvolupar-te a la vida, perquè a la vida acabes fent el que convé perquè has de guanyar diners.

Aquella idea de “jo seré d’aquest ofici i tota la vida faré això”, és una cosa que correspon a una societat passada. Si som coherents amb això, no té gaire sentit enfocar els estudis d’aquesta manera. Les humanitats, així com altres carreres de ciències com ara les matemàtiques, per posar un exemple, són carreres que no tenen una sortida professional clara i per tant pateixen aquesta pèrdua d’interès per part dels estudiants. Jo crec que és un error i que algun dia ens n’adonarem. Avui dia es titulen cada any mil mestres més dels que se sap que el sistema podrà assumir mai. Però malgrat tot els anem titulant.

Insisteixo que aquest és un tema en què les universitats s’hi han apuntat d’una manera molt poc crítica i crec que, a part de la crisi de la cultura, és una cosa que ha perjudicat els estudis de lletres en general. És una cosa molt vigent, i aquest discurs de l’empleabilitat tothom el fa.

Fa temps un amic em deia que la manera de mesurar l’estat de salut d’una societat és veure com tracta les seves lletres, les seves humanitats. Quins creus que són els riscos d’una societat que no valora les seves lletres?

Aquesta pregunta és molt interessant. Les humanitats, molt més que les ciències, són disciplines que alguns en diuen “situades”. És a dir, incardinades en un lloc. La història del món contemporani no és la mateixa si l’explica un historiador català que si és nord-americà. La visió no és la mateixa. Com que no són ciències objectives, i pertanyen a l’òrbita del pensament, els mateixos fets són interpretables de diverses maneres. I això amb altres disciplines. Contribueixen a la cohesió i, de fet, a la formació de les comunitats socials. Què és una comunitat? Què és una nació? Una sèrie de gent que se sent vinculada per una història comuna, per una llengua comuna, per uns referents, etc. Però qui delimita la història o la llengua? Qui diu que un territori té unes característiques o no les té? Els humanistes. En aquest sentit, i en un context com el nostre, que estem parlant d’una voluntat d’arribar a una plenitud nacional, de tenir un estat, es parla d’estructures d’estat. Les humanitats a Catalunya són una estructura d’estat, i em fa l’efecte que això no ho tenen gens clar els polítics que en aquest moment estan portant a terme el procés polític d’independència o de superació nacional. Les humanitats són absolutament necessàries perquè construeixen un relat —es parla molt en aquests termes—, creen una realitat, són ciències que en diuen prescriptives. Així com les ciències experimentals són ciències descriptives, les humanitats en la mesura que l’estudien, creen l’objecte.

Són creadores.

Exacte. Creen l’objecte. Sense filòlegs no hi hauria llengua. La gent parlaria, sí; però no podria tenir la idea que parlant coses més o menys semblants o diferents parlen la mateixa llengua o una altra, perquè, qui ho determina això? El filòleg que diu: “fins aquí és una llengua, i a partir d’aquí n’és una altra”. Això amb tot. El Dret també és una ciència prescriptiva: estudia les disposicions legals, però aquest estudi es converteix alhora en una prescripció legal. Si no hi haguessin advocats, no hi hauria Dret. En el nostre terreny d’estudi, les nostres ciències configuren l’objecte d’estudi. Per això és tan important que hi hagi estudis d’humanitats, perquè sense elles ni tindríem una personalitat pròpia, ni una llengua pròpia. O, dit d’una altra manera: si no tinguéssim humanitats nosaltres i les tinguessin uns altres, no pateixis que els catalans parlaríem un dialecte espanyol, la història de Catalunya seria uns petits accents en la història d’Espanya general. I sense historiadors espanyols, la història d’Espanya potser seria un apèndix de la de França, o vés a saber. És a dir: les humanitats són una part fonamental en la construcció de la personalitat i la cohesió social de la comunitat. Des del moment que no hi ha referents comuns les societats comencen a tenir problemes de cohesió. I per tant, apareixen nuclis de gent que no se sent del lloc, que no té res en comú amb els veïns, etc.

Existeix també una gran vinculació amb la democràcia

És clar, amb la democràcia i amb tot el que és la res publica, la vida pública i comunitària.

Es fa alguna cosa des dels departaments per fer valer les humanitats?

Sí, es mira de fer estratègies i accions del tipus anar als instituts i fer xerrades, però la nostra possibilitat és molt limitada en aquest sentit. Si un govern s’ho cregués de veritat, el que faltaria seria fer campanyes polítiques d’abast molt més important. Se n’han fet algunes, però mai per per exemple, dient que “calen historiadors”. Perquè en el fons hi ha un segment molt important de la gent, i de la classe política, que considera que les humanitats no serveixen per res. Perquè no serveixen per fer cap ofici en concret. Jo penso que aquesta és justament la virtut de les humanitats.

Cal fer pedagogia.

Sí, però és molt difícil perquè en el món global i en els mitjans de comunicació preval la superficialitat, el titular fàcil, el “no haver de pensar gaire” i això no ens ajuda especialment.

Dins de la comunitat universitària, creus que hi ha una consciència clara d’aquesta problemàtica?

De la comunitat universitària en general? No, crec que tampoc. No deixa de ser també un reflex de la societat en què vivim, i per tant la gent s’ocupa de les seves coses. I hi ha aquell problema que et deia de l’especialització. La gent tendeix a ocupar-se de la seva parcel·la, formar-se només en la seva parcel·la. No s’afavoreix especialment tot i que es parla de la transdisciplinarietat, de la transversalitat. Es diu que “estaria molt bé”, però la realitat és que no es premia, sinó que es penalitza. Si sóc professor de Filologia, jo cada cert temps puc ser avaluat per un organisme de Madrid que s’anomena CNE (Comisión Nacional de Evaluación) que avalua la meva recerca. Si he fet coses que no s’ajusten als paràmetres que ells diuen, em diran que la meva investigació no és bona. Per tant, si m’he dedicat a fer coses transversals amb gent d’una altra branca, no m’ho tindran en compte. El sistema universitari no l’afavoreix. Si un biòleg en comptes de fer biologia pura es dedica a fer coses transversals amb filòsofs o altres, segurament no li valdrà punts a l’hora d’avaluar-lo i deixarà de guanyar certs complements al seu sou.