“La nostra alternativa és igualitària, justa i cohesionadora: sense problemes socials, bosses de pobresa i marginació”

17 febrer 2015
Ramon Font, membre de la comissió promotora de la ILP d’Educació / Carles Palacio

Ramon Font és delegat sindical d’USTEC-STES a l’Alt Maresme i membre de l’Assemblea Groga. Font és un dels promotors de la iniciativa legislativa popular (ILP) per un nou sistema educatiu a Catalunya. Aquesta iniciativa proposa, entre altres coses, crear una xarxa pública i gratuïta, des de les escoles bressol fins la universitat, i suprimir els concerts educatius amb les escoles privades. A més, la ILP també pretén incrementar l’autonomia i la democràcia interna dels centres.

Què és la ILP per un nou model d’educació?

Aquesta ILP pretén demostrar que sabem el que volem i que tenim una alternativa. El nombre d’adhesions augmenta diàriament i s’estan fent debats i xerrades contínuament, tot i que el temps de mobilització s’acaba! La ILP és un instrument per dinamitzar la societat cap a una educació pública i de qualitat. L’hem discutit amb famílies, estudiants, professors, veïns… Principalment s’hi proposen tres eixos: posar fi als concerts i a les taxes, la insuficiència de places i que hi hagi democràcia. També demana beques salari per a les famílies, transport, allotjament i beques de menjador a primària i a universitaris. Bàsicament des de la ILP d’educació es demana que tothom pugui estudiar i que no hi hagi barrera econòmica perquè una persona es pugui desenvolupar i pugui donar tot el seu potencial a la societat.

En quin context es planteja?

Es va plantejar en un context de molta mobilització i també d’una mica de desgast perquè es pensava que el que s’havia fet no havia donat els fruits que s’esperaven. El moviment ja s’havia iniciat amb la LEC, contra la qual es varen fer cinc vagues. El sindicat de la USTEC va presentar 675 esmenes. Diuen que va ser una llei consensuada, mentida! L’únic consens que hi va haver va ser entre les forces polítiques, però no entre la societat civil. Darrerament s’hi va afegir la LOMQE, que és com la LEC però en castellà i encara més rància. Coses que ens sonaven molt antigues les torna a introduir: segrega, introdueix revàlides, privatitza els sectors públics, introdueix empreses privades… La comunitat educativa s’hi ha oposat totalment, i més si hi afegim les retallades en educació durant aquests quatre anys, d’un 20%.

Quines persones, associacions, sindicats, partits polítics hi participen?

A la comissió promotora hi ha seixanta persones, no s’hi pot estar com a entitat, només com a persona. Hi havia persones en representació d’entitats, moviments socials, de partits polítics… sempre que no tinguessin cap càrrec polític públic. Majoritàriament els membres eren de la comunitat educativa: AMPA, professorat, Assemblea Groga i plataformes per l’educació pública. Cal dir que els més cohesionats són els estudiants, hi són tots i ho tenen molt clar.

Des d’alguns sectors es consideren la LEC i la LOMQE dues lleis que potencien l’escola concertada amb la voluntat de desballestar la pública. Permeten que es faci negoci amb l’educació? L’entrada dels interessos de l’empresa privada a la universitat i als centres de secundària pot fer que es manipuli el currículum o que es proposin noves assignatures o carreres que siguin rendibles segons els seus interessos?

L’assignatura d’emprenedoria la fan entitats financeres que van als centres. Les persones que han tret estalvis a les àvies són les mateixes que ensenyen responsabilitats. Els que han estafat senyores grans que havien estalviat fent-les signar. Aquesta gent està ensenyant responsabilitats financeres a les universitats. La LEC va començar a privatitzar d’una manera clara perquè, des de la LODE, l’escola pública anava al davant de la concertada. La LEC, per primer cop, les va posar en peu d’igualtat.

S’ha agreujat durant el procés de la ILP, per exemple, el tema del 3+2 a les universitats. Tres anys de grau i dos de màster. Els màsters solen costar tres o quatre mil euros l’any, però n’hi ha que costen deu o quinze mil euros, i a la Universitat Pompeu Fabra n’hi ha un d’economia de trenta mil euros! Qui pot pagar-ho? Ara mateix qui vol estudiar és qui vol tenir la capacitat d’endeutar-se. Un exemple clar és als Estats Units, on es prohibeix ser insolvent. Allà ja es parla de la “bombolla educativa”: perquè si els estudiants arriben a tenir deutes de trenta mil euros ja comencen a treballar hipotecats i els espera una vida hipotecada. Ara s’entén perquè els estudiants estan tan cohesionats al voltant d’aquesta ILP.

S’està potenciant la segregació d’alumnat per motius econòmics i/o de procedència?

El sistema educatiu està dissenyat per complir un determinat paper dins el context de la globalització econòmica i de la UE, i vista la impossibilitat de devaluar la moneda, toca devaluació interna: una caiguda de preus i salaris, empobriment dels països del sud. I el millor sistema per fer-ho és segregant per classes: la gent rica estudia, els pobres són mà d’obra. S’estan cobrant sous molt baixos i, en canvi, les taxes universitàries s’han multiplicat per deu des que jo estudiava. Llavors estudiaves i treballaves: la matrícula era de 240 euros, i actualment de 2.400. Ara bé, els sous no han pujat, continuen sent miserables.

La nostra alternativa és igualitària, justa, cohesionadora: sense problemes socials, bosses de pobresa i marginació. Diuen que no parlem de pedagogia… Nosaltres creiem que parlar de pedagogia és debatre si eduquem tots els nens al mateix espai o els dividim. S’estan concertant escoles de l’Opus Dei, com ara Xaloc o les Alzines, centres on s’han de pagar centenars d’euros mensuals per poder-hi estudiar. La consellera no acata una sentència del TS que diu que no es poden concertar centres que segreguin per gènere; en aquest cas bé que és desobedient i acata el que vol. Considera més important que hi hagi escoles que segreguen que no pas defensar el català.

Ramon Font, membre de la comissió promotora de la ILP d’Educació / Carles Palacio

 

Una de les queixes ha estat la progressiva reducció (si no eliminació) de la capacitat d’actuació del professorat i de les famílies en els òrgans de govern, i en conseqüència la falta de participació real en la presa de decisions dins les escoles, els instituts i les universitats. Com s’ha anat eliminant la democràcia als centres i als òrgans de decisió?

Hi ha un problema molt greu a la LOMQE i a la LEC, la poca democràcia. Ensenyen als ciutadans que en un centre de treball hi ha una jerarquia molt clara i que s’ha la d’obeir, i prou. Nosaltres diem que no només respon a la misèria de la pedagogia, perquè pensem que pedagògicament és retrògrada, sinó que també es tracta de la pedagogia de la misèria perquè ensenya a les classes populars a ser pobres sense protestar. És el que passa en un centre educatiu quan la direcció mana una instrucció i l’ha de seguir tothom.

La LOMQE, a més, també es ventila el Consell Escolar, ara només esdevé un òrgan consultiu i no decisori. Això vol dir que no pot aprovar el pressupost ni el projecte educatiu. Ara qui ho aprova és la direcció del centre. Si el director vol escoltar el Consell Escolar perfecte, però si no vol fer-ho, no ho farà. Això no és garantia de res i la llei ha de garantir un sistema educatiu democràtic i participatiu. A la ILP es parla del consell com a representació de les assemblees de la comunitat educativa. Que la direcció del centre l’escullin membres del claustre, però que l’hagi d’aprovar el Consell Escolar.

Fins ara en la majoria dels projectes educatius de centre es parlava de la importància de potenciar el valor de la democràcia en l’alumnat…

Això és molt important que s’entengui: la qüestió democràtica és una qüestió pedagògica. En qüestions pedagògiques no sé què poden aprendre els nostres fills d’un professorat submís, mesell i pilota que ha de dir “sí” i “amén” a ordres que no són lògiques però que han de seguir. Un centre educatiu públic no pot funcionar així. Nosaltres volem un sistema democràtic, que creï estudiants crítics, participatius, i que siguin capaços de rebel·lar-se davant d’una injustícia, perquè hi tenen el dret.

Si el director ha de tenir el carnet d’un partit gràcies al decret de direccions que es tria amb la majoria de l’administració, doncs al mestre potser també li interessarà tenir el mateix carnet que el director. Això és molt perillós. Tenim un país en què la tradició de permetre l’enchufe funciona. Quan parlem de tenir padrins tothom sap què vol dir, i és clar, si el padrí és el director, perfecte perquè t’enchufa en una escola. Això a la pública no passava, perquè s’hi entrava en condicions d’igualtat, mèrit i capacitat, però això desapareix amb el decret de plantilles.

Com valoreu que molts partits polítics, moviments i sindicats d’ensenyament no us donin suport?

Les forces que hi podrien haver donat suport i no ho han fet són les que estaven implicades en l’elaboració de la LEC. Jo em puc creure que en aquell moment ho fessin amb bona fe, però ara fins i tot els sindicats que varen donar suport a la LEC, quan van als centres diuen que no hi estan d’acord, perquè ha significat una pèrdua de democràcia. Però una cosa és no criticar la LEC i l’altra, posar-se amb la ILP. Això no ho ha fet tothom. Es pot consultar a la web. Caldria més autocrítica en partits que van fer la LEC, com ICV i ERC, i veure que van fer un nyap. Sí que és cert, però, que Guanyem Barcelona, Podemos, Procés Constituent, la CUP i Esquerra Unida i Anticapitalista han sigut valents i s’han desmarcat, igual que els estudiants. En la presentació a Girona es veia que la gent no entenia per què no havien signat una cosa evident. Em varen dir que comissions tenia un 14% en escoles concertades i que això va marcar molt ICV i moviments pedagògics. A la comissió promotora tenim mestres de la concertada, i quan recollim signatures hi ha molts mestres de concertades que hi signen. No volem deixar cap mestre sense feina ni cap nen sense escola, per això deixem deu anys perquè una escola concertada decideixi si vol passar a ser pública o a ser privada, i el que sembla més lògic és que passin a ser de l’administració.

Totes les propostes que no siguin contradictòries amb eliminar els concerts, abolir les taxes i introduir la democràcia als centres són benvingudes. Si ens diguessin que no veuen clara la immersió lingüística, els diria que si fotessin fulles, perquè no només ha estat el pal de paller de la cultura catalana sinó un factor de cohesió social molt important. Que els fills dels immigrants hagin après català quan els pares no l’entenen, és un èxit i una victòria del sistema educatiu.

En quina situació està ara la ILP?

Una recollida de signatures sembla molt fàcil però requereix molta gent. L’entorn on recollim signatures és molt proper a l’entorn escolar i universitari. Per Nadal es va aturar i vam demanar-ne una pròrroga. Si no se’ns concedeix, abans del 9 de març haurem d’entregar les 50.000 signatures al Parlament. Encara tenim molta feina per fer. El millor de tot, però, és que és un moviment que està en creixement, no lineal sinó exponencial. Ara comencem a recollir els fulls de les signatures i encara no podem avançar cap quantitat. Qui necessiti plecs que consulti la web de la ILP, on també es pot llegir el text complet.