La persistència de la memòria contra Dalí

3 març 2014

Joanjo Bosk – cantant

“Cal remunicipalitzar el Museu perquè la gent se’l senti seu, potenciar la cultura popular i l’ ensenyament de les arts, perquè els nostres fills i filles puguin ser els homes i les dones que en el futur consumeixin i valorin la cultura i també l’ obra artística del pintor, sense ocultar-los qui va ser en realitat.”

Aquest any 2014 és un any d’aniversaris i efemèrides, entre d’altres, es compleixen 25 anys de la mort del pintor i 40 del Teatre – Museu Dalí, així com el 75è aniversari de la retirada republicana i del final dels bombardejos feixistes que arrasaren la ciutat de Figueres.

Arrel d’una tertúlia radiofònica on se’m demanava opinió sobre la Fundació Gala Dalí, el Teatre-Museu i sobre la pròpia figura del pintor, m’ he atrevit a escriure aquestes línies.

D’ entrada, i amb risc que em titllin de figuerenc desagraït, aprofitaré per transcriure una contundent afirmació de George Orwell sobre el pintor, en el context d’ aquells anys de guerra, barbàrie i patiment, que deia:

“hem de ser capaços de simultaniejar en el nostre cap els dos fets: que Dalí és un bon dibuixant i que és un ésser humà repugnant, i una cosa no invalida  l’altra.

Tots estarem d’acord que la relació de molta gent de la ciutat amb el personatge de Salvador Dalí i la Fundació que representa i gestiona part del seu llegat, mai no ha estat del tot bona i ens hauríem de preguntar seriosament per què això ha estat així.

Penso, alhora, que en els darrers anys s’ha establert una mena de condescendència i justificació entorn a tot el que envolta l’artista, amb arguments com que ja s’ ha parlat prou dels aspectes controvertits del pintor, i que ara ens hem de centrar en treure el màxim profit de la seva figura i llegat.

Però jo no desaprofitaré aquest espai per recordar el Dalí que em va decebre profundament i que no té absolutament res a veure amb el jove transgressor de la dècada dels 20, amic de Buñuel, García Lorca o Rafael Alberti, ni de l’ estudiant expulsat de la Reial Acadèmia de Belles Arts a Madrid, ni d’ aquell que va conèixer les comissaries, ni del membre del surrealisme més subversiu adscrit a idees revolucionàries, que feia de l’ art també una arma en favor dels oprimits. Res a veure amb aquell que s’ alçà contra la moral burgesa escopint sobre el retrat de la mare o desafiant al pare, oferint-li un condó ple del seu propi esperma tot dient-li: “Té, ara ja no et dec res!”.

Res d’això, a mi em dol el Dalí que es va negar a condemnar el règim nazi alemany, el que no va posar-se al costat de la República (al·legant neutralitat), però que pocs anys després retornà a la Catalunya ocupada, elogiant la feina del dictador per haver “netejat Espanya de les forces destructives”. També aquell que, retornant a les paraules d’Orwell, “S’ escapoleix com una rata quan França va estar en perill, després d’haver viscut i prosperat allà durant anys” i que “Quan la guerra europea s’acosta, ell només es preocupa d’una cosa: trobar un lloc on es mengi bé i d’ on pugui escapar ràpidament en cas que s’acostés el perill”.

No sé si estareu d’acord amb mi i compartiu aquest sentiment contradictori, però jo em reconec com un figuerenc que suporta amb certa frustració com un  dels símbols culturals de la nostra ciutat ha estat, i és, a més d’un pintor genial, el ridícul “Marquès de Púbol”. Algú que no va tenir la decència d’estar al costat del seu poble en els moments més difícils, amic del dictador i del monarca, que va nomenar hereu universal de la seva obra l’Estat espanyol i que mentre la nostra gent patia la repressió del franquisme i el règim dictava les últimes penes de mort, ell, de forma frívola i patètica, ens insultava “aplaudint la pena de mort i invocant la inquisició”.

En definitiva, i malgrat tot això, penso que si algú es mereix gaudir dels beneficis de la seva obra és la ciutat de Figueres i el poble català en els seu conjunt, amb tota la seva gent, propietària legítima del Teatre Museu Dalí i, en part, del seu llegat. Per això aprofito per dir que, ni de bon tros, la ciutat en el seu conjunt està participant d’aquests beneficis i que cal dir ben clar que ja n’hi ha prou que dues o tres persones, des d’una fundació elitista i allunyada de la ciutat, decideixin sobre un patrimoni cultural tan important.

I si realment és cert que estem per un nou país, imagino que en aquest no hi haurà lloc per fundacions privades opaques, que tinguin per membres vitalicis princeses imputades i on els representants de les institucions públiques estiguin en minoria.

Mireu, si realment volem que la ciutadania i Dalí caminin plegats, comencem per fer que els 5.000.000 d’euros de beneficis anuals que genera el Teatre-Museu Dalí reverteixin directament en les àrees de cultura, d’ensenyament i de benestar social de la nostra ciutat. Cal remunicipalitzar el Museu perquè la gent se’l senti seu, potenciar la cultura popular i l’ensenyament de les arts, perquè els nostres fills i filles puguin ser els homes i les dones que en el futur consumeixin i valorin la cultura i també l’obra artística del pintor, sense ocultar-los qui va ser en realitat.