La remor de fons

En el quart dia a Idomeni, el grup de voluntàries gironines ha presenciat una protesta a la frontera entre Grècia i Macedònia. Desenes de persones han plantat cara a la policia macedònia mentre la canalla cridava "Merkel! Merkel!". Mentrestant, els rumors sobre infants segrestats per les màfies s'estenen pel camp com una epidèmia...

8 abril 2016

Vista general del camp de refugiades d'Idomeni /Carles Palacio

Quart dia a Idomeni. Aquesta tarda un grup d’unes quaranta dones i infants s’ha manifestat ocupant la part de la via del tren que travessa la frontera entre Grècia i Macedònia. Les dones interpel·laven els soldats de l’exèrcit macedoni. Una d’elles duia un nen a coll que intentava tocar el casc d’un militar. 

La canalla no parava de cridar “Merkel! Merkel!”. Poc després que les dones iniciessin la protesta han aparegut un grup de joves que, penjant-se a la tanca, intentaven fer-la caure. Les cares dels soldats mostraven un aire sorneguer rere els escuts de plàstic. L’ambient s’anava caldejant, la tanca començava a cedir i els crits se sentien arreu.  Al cap de poc ha aparegut un altre grup de joves refugiats que ha dissuadit els que estaven enfilats al reixat. Un blindat carregat amb armament feia de teló de fons, mentre la policia grega tallava l'accés a la via. Més silenci a Idomeni. 


La policia grega ha frenat l'entrada de gent a les vies on es realitzava la protesta / Carles Palacio

A la gasolinera que hi ha entre Polikastro i Idomeni també hi ha un petit camp de refugiats. Parem a posar gasoil i conversem amb el treballador que ens atén. Ens comenta amb posat tranquil que la presència de les refugiades no representa cap molèstia, però creu que estan esperant en va, que no obriran les fronteres, i que si obren aquesta se’n trobaran una altra, i una altra… fins arribar a Alemanya, que és on la majoria de refugiades anhelen arribar. "El govern grec no farà res, si no hi ha una resposta global europea, els deixaran morir de gana aquí", ens diu resignat. 

El camp de refugiades es veu diferent quan cau la nit. L’ambient es calma, comencen a aparèixer petites fogueres fetes amb llenya collida dels boscos del voltant o amb plàstics i mantes velles. Qualsevol cosa serveix per escalfar-se els peus freds. Algunes refugiades miren la pel·lícula que es projecta cada vespre al costat de la Children Tent o bé qualsevol cosa amb els seus mòbils dins de la tenda. Se senten riures al voltant dels foguerons. Prop de la via del tren, on hi ha les famílies amb menys recursos, s’improvisa una petita rotllana on la gent canta i segueix el ritme picant de mans. Les grans també necessiten deixar de pensar que estan estancades en un camp de refugiades. Malgrat i l’ambient, que fins i tot pot semblar distès, tothom vol fugir d’Idomeni.

Durant la nit les fogueres són un punt de trobada i de xerrades al camp / Carles Palacio
Durant la nit les fogueres són un punt de trobada i de xerrades al camp / Carles Palacio

Totes els refugiades saben que el reixat només fa dotze quilòmetres de llarg, i tothom té algun conegut que ha fet el camí a banda i banda. Refugiades que estan al camp soles o bé sense infants a càrrec són les que s’arrisquen a emprendre aquest viatge. Malgrat  l’absència de reixat i concertina, la policia i l’exèrcit controlen tota la frontera. Assegudes a la fresca prop de la carretera, l’Ahmed, de 28 anys, ens explica els rumors que corren entre les refugiades.

El germà d’un conegut seu va marxar amb l’ajuda d’un home del poble a canvi que creués la frontera amb armes i drogues. Mai més es va saber res del germà, i ningú sortirà a buscar-lo. Històries d'infants que campen sols per Idomeni que són segrestats per màfies, o bé assetjats per pedòfils que entren al camp com si fossin amables voluntaris. Refugiades amenaçades de mort pels talibans i pel DAESH, i altres històries de les clavegueres del món. Aquesta és la remor de fons d’un camp de refugiades, com sempre oblidat i menyspreat pels governs de la “nova Europa”.