L’aigua a Girona: 40 anys d’un negoci amb arrels franquistes

Des de la privatització del servei d’abastament d’aigua el 1976, l’empresa Girona S.A. ha dominat aquest monopoli amb una trajectòria caracteritzada per l'opacitat i els incompliments dels acords presos amb els ajuntaments.

2 febrer 2016
L’aigua, un element indispensable que fem servir cada dia /Toni Ferragut
L’aigua, un element indispensable que fem servir cada dia /Toni Ferragut

Una dutxa, rentar-se la cara, preparar un cafè, fer el dinar, fregar la casa... Són accions que fem pràcticament cada dia i que impliquen un element indispensable: l’aigua. Necessitem aigua per a satisfer les nostres necessitats biològiques i culturals més bàsiques, i per això accedir-hi és un dret humà reconegut per les Nacions Unides.

Però aquest consum inevitable es tradueix en un despesa també inevitable: la factura. I en conseqüència, en uns ingressos segurs per a qui en tingui el control. Per això la gestió dels serveis d’abastament d’aigua és i ha estat sempre un caramel molt llaminer per al sector privat, que sap que un cop aconseguida la concessió passarà a ocupar una posició de monopoli. Aquest negoci implica la participació del poder polític, que és en darrera instància el titular del servei, i decideix qui el gestiona i com.

A Catalunya la relació entre el sector privat i el poder polític ha anat conduint a una situació molt favorable al primer, en la que avui dia el 80% de la gestió de l’aigua es troba privatitzada. Una relació que queda molt ben il·lustrada en el cas de la ciutat de Girona, on aquest 2016 es compliran 40 anys de servei privatitzat i on aquest negoci –en mans de la mateixa empresa des de 1976–, no es pot entendre sense la implicació de la classe política que ha governat la ciutat i el país al llarg d’aquestes quatre dècades. És una història que mereix ser explicada des del començament.

El primer president de Girona S.A. va ser Juan Gich i Bech de Careda, un destacat alt càrrec del règim franquista. Entre els accionistes també hi havia Enric Llaudet, expresident del FC Barcelona

Girona S.A.: l’origen genuïnament franquista d’una empresa oportunista

L’origen del negoci de l’aigua a Girona es remunta als temps del NODO. L'any 1975, l’últim Ajuntament franquista, governat per l’alcalde Ignasi de Ribot i de Batlle, va privatitzar el servei d’abastament, que fins aleshores era municipal. El concurs es va fer públic el 18 de desembre i s’hi van presentar dues empreses: Sociedad de Abastecimientos Urbanos y Rurales S.A. (la mare de l’actual Sorea, que forma part del grup Agbar) i Girona S.A. L’adjudicació va tenir lloc el 2 d’abril de l’any següent, i va recaure en aquesta darrera per a un termini de dotze anys.

Girona S.A. tenia tan sols 4 mesos d’existència en el moment de guanyar el concurs. Nul·la experiència, per tant. Va ser una empresa creada expressament per a aquesta licitació, cosa que queda reconeguda als seus estatuts originals, que exposen que “El objeto primordial, aunque no excluyente de la Sociedad, es el de concurrir a licitar en el Concurso para la Concesión del Abastecimiento de Aguas de la ciudad de Gerona y poblaciones anexionadas”. Aquest punt de l’articulat es va modificar posteriorment, canviant “concurrir a licitar” per “explotar la concesión”. Ja s’havia aconseguit l’objectiu. L’aigua de Girona, i també de les poblacions veïnes de Salt i Sarrià de Ter –que aleshores formaven part de la capital–, estava en mans de Girona S.A.

Fragment dels estatuts originals /Carles Palacio
Fragment dels estatuts originals /Carles Palacio

Com pot ser que una empresa sense experiència aconseguís un contracte tan important? Els noms i cognoms que hi havia darrere de Girona S.A. potser ajuden a explicar-ho. L’origen va orbitar al voltant d’un personatge, Florenci Coll Llach. Fill d’una família de terratinents de l’arròs a Pals –Florenci Coll és avi de Baltasar Parera Coll, avui dia propietari del golf Platja de Pals i conseller del Patronat de Turisme de la Costa Brava–, es va introduir els anys setanta en el negoci de l’abastament d’aigua reconvertint una empresa anterior, pintorescament anomenada Televariedades Españolas S.A., en Gerundense de Servicios S.A. Florenci Coll va viure a Barcelona, on es va relacionar amb les altes esferes. Ho exemplifiquen les hemeroteques sobre la vida social capitalina, que documenten com al casament de la seva filla (el 1968) un alt càrrec militar va oficiar de testimoni, o participant ell mateix com a testimoni en un altre casament al costat de Fèlix Millet Maristany (el pare del Fèlix Millet del cas Palau de la Música). També va formar part de la junta del FC Barcelona entre el 1961 i el 1965. L’interès de Florenci Coll per Girona S.A., de la qual va ser el primer conseller delegat, es posa de manifest també amb què a l’empresa hi figuraven com a accionistes el seu germà, els seus fills i els seus nebots. Familiars que anys més tard també ocuparien càrrecs directius dins de l’empresa.

Però Florenci Coll no va ser l’única figura important dins de l’accionariat original de Girona S.A., i ni molt menys va ser la més influent. També en van ser accionistes personatges rellevants de les comarques gironines de l’època, com l’alcalde franquista de Sant Feliu de Guíxols, Manuel Vicens Moner, o el constructor Pere Serviá Cantó, també de Pals. També hi figurava Enric Llaudet Ponsá, fill dels empresaris del tèxtil propietaris de la colònia Llaudet, a Sant Joan de les Abadesses. Llaudet va ser president del Barça entre 1961 i 1968, a la junta del qual va coincidir amb Coll.

La figura més influent d’entre aquells primers accionistes, però, va ser una altra: Juan Gich i Bech de Careda. De família d’empresaris del suro d’Agullana, va coincidir també amb Florenci Coll a la junta del Barça de Llaudet, on va tenir el càrrec de gerent. On Gich i Bech de Careda va destacar, tanmateix, va ser a les altes instàncies polítiques del règim franquista, on va col·leccionar càrrecs: Secretario General del Movimiento, procurador a les Corts franquistes per la província de Girona, president del Comité Olímpico Español entre 1970 i 1975 (substituïnt Juan Antonio Samaranch) i Delegado Nacional de Educación Física i Deportes. Mort el dictador, a Juan Gich i Bech de Careda no li va anar gens malament durant la transició. El 1977 va arribar a presidir el consell general de Radio Televisión Española, i va ser diputat per la UCD d’Adolfo Suárez fins el 1979. Estem parlant, per tant, d’un personatge amb un altíssim poder polític en el moment en què Girona S.A. va ser creada –de la qual va ocupar el càrrec de president–, cosa que possiblement va tenir un pes considerable en l’adjudicació del contracte a favor d’aquesta empresa.

Amb aquesta adjudicació, Girona S.A. no només aconseguia fer-se amb el monopoli de l’aigua a Girona i amb tots els beneficis que proporcionés el servei. Les condicions del contracte també li eren francament favorables i incloïen algunes clàusules que no tenien res a veure amb l’aigua. Per exemple, se li encarregava el cobrament de la taxa d’escombraries, estipulant que per aquesta tasca l’empresa cobraria l’1% del total recaptat. Tot i aquestes condicions, sembla que l’empresa no va quedar completament satisfeta: un informe de l’Ajuntament de Girona del 1988 alertava que la concessionària s’estava adjudicant unilateralment, per la tasca de cobrar les taxes anteriors, el 2,5% en comptes de l’1% pactat.

El contracte de 1976 entre l'Ajuntament i Girona S.A. quedava fixat per dotze anys, de manera que s’acabava el 1988. En aquesta data, però, es va fer efectiva una pròrroga que allargava la concessió quatre anys més. Als acords de la pròrroga, el premi de cobrança de la taxa d’escombraries i clavegueram que l’empresa havia estat incomplint va ser modificat. Curiosament, no es va penalitzar l’empresa per haver-se estat quedant un 2,5%. El premi no només es va mantenir, sinó que es va duplicar, quedant en un 2%. Molt a prop, per tant, d’allò que ja es quedava Girona S.A.

Accés a la seu de la gerència d'AGISSA /Toni Ferragut
Accés a la seu d'Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter S.A. /Toni Ferragut

 

El 1992 es va crear una empresa mixta, formada en un 80% per l’empresa privada Girona S.A. i en un 20% pels ajuntaments, que després de dues pròrrogues encara avui gestiona el servei d’aigua

Setze anys després: l'adjudicació sense concurs públic

La pròrroga de 1988 va acabar el 1992, i va arribar el moment de decidir, un altre cop, què fer amb el servei. En aquell moment, l’Ajuntament estava governat pel PSC de Joaquim Nadal. L’equip de govern va considerar que no era oportú municipalitzar el servei, i va optar per continuar amb la gestió privada. De forma sorprenent, però, l’Ajuntament va evitar qualsevol mena de concurs públic on poguessin concórrer altres empreses. La fórmula per evitar el concurs va consistir en crear una empresa mixta participada en un 80% per Girona S.A. i en un 20% pels ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià de Ter.  L’empresa va anomenar-se Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter, coneguda com AGISSA.

El procediment “d’empresa única existent”, que permetia evitar la convocatòria d’un concurs públic, va ser com a mínim dubtós: Girona S.A. no era, òbviament, l’única empresa que podia encarregar-se del servei. De fet, només 6 mesos abans s’havia licitat el servei d’aigua de Blanes, amb el concurs públic de quatre empreses diferents, on també va participar Girona S.A. En qualsevol cas, el grup empresarial que va competir amb Girona S.A. per la primera adjudicació de 1976, el 1992 ja figurava com a accionista de la mateixa empresa. El grup Agbar s’havia incorporat el 1981 al consell d’administració de Girona S.A., i encara hi continua. I una nova mostra de la relació entre el poder polític i l’empresa: un dels regidors del PSC a l’Ajuntament de Girona en el moment de l’adjudicació, Tomàs Sobrequés, va entrar l’any 2003 al consell d’administració de Girona S.A. Sobrequés va acompanyar Nadal en tots els seus equips de govern municipals, i va ser regidor de Girona durant vint-i-quatre anys seguits.

Aquest nou conveni de 1992 va incorporar alguns canvis que continuaven afavorint Girona S.A., estipulant una retribució directa per a l’empresa privada del 3% dels ingressos que generés el servei d’aigua. Aquest nou acord de 1992 estipulava que l’adjudicació seria per dotze anys, amb la possibilitat d’una pròrroga per vuit anys més. No obstant això, aquests terminis van ser modificats abans de complir-se. El 1998 es va signar un nou conveni que possibilitava una segona pròrroga de 8 anys addicionals a partir del 31 de desembre de 2012, moment en el qual AGISSA s'hauria d'haver dissolt segons els criteris inicials signats el 1992. Aquesta segona pròrroga, que allargava la concessió fins el 2020, va fer-se efectiva l’11 de març de 2013, ja amb el govern convergent de Carles Puigdemont.

Govern convergent de Carles Puigdemont a la sala de plens de l'Ajuntament de Girona /Toni Ferragut
Carles Puigdemont presidint un ple de l'Ajuntament de Girona quan encara n'era l'alcalde /Toni Ferragut

L’acord de pròrroga va permetre a Puigdemont comprar el fons d’art Santos-Torroella, però aquests diners hauran de ser retornats a Girona S.A. a través del servei d’aigua, i amb interessos

La pròrroga de 2013: aigua que serveix per comprar quadres

Aquest ple de l’11 de març de 2013 va ser entretingut. Després de no haver-se parlat de la gestió de l’aigua a Girona durant dècades, una associació de la ciutat, l’Ateneu Naturalista, havia iniciat uns mesos abans una campanya per la municipalització del servei. Aquesta campanya, que seria la llavor de l’assemblea local de la plataforma Aigua és Vida a la ciutat, va rebre el suport de centenars de persones i de diverses entitats, entre elles algunes associacions de veïnes. Al ple de l’Ajuntament on es va debatre la pròrroga, l’Ateneu hi va participar defensant la municipalització i demanant que es fes una audiència pública abans de prendre cap decisió. Aquesta proposta va ser secundada per altres grups polítics de l’oposició, alguns dels quals reconeixien obertament que no comprenien algunes clàusules del document de pròrroga.

No obstant, el govern municipal de CiU va tenir pressa per aprovar la pròrroga. Puigdemont va defensar la continuïtat d’AGISSA amb l’argument que no hi havia queixes, que el servei era bo i que s'havien aconseguit millores respecte el conveni anterior. Tot i això, l’Ajuntament reconeixia que AGISSA es trobava amb un deute molt important, de més de 7 milions d’€, però assegurava que seria reduït substancialment en els propers anys. Finalment, CiU i PP van votar conjuntament a favor de la pròrroga, que allargava la concessió a AGISSA fins el 2020.

Quines eren les millores que defensava Puigdemont? Una d’elles, haver aconseguit més control dels ajuntaments sobre AGISSA a través d’afegir un nou càrrec directiu que controlés què passava a l’empresa. Això obria la porta a interpretar que fins aleshores l’Ajuntament de Girona, tot i ser el titular del servei, no havia controlat què passava a AGISSA. Per una altra banda, aquest nou càrrec directiu entrava amb un sou de 50.000 € anuals, que es carregaven a la tarifa de l’aigua, incrementant-ne el cost per a les consumidores. En relació amb la resta de treballadores de l’empresa, Puigdemont es va comprometre amb el manteniment de tots els llocs de treball, manifestant amb vehemència que aquesta era una “línia vermella” que AGISSA no travessaria. Tot i això, l’alcalde no va incloure per escrit aquest compromís a l’acord de pròrroga, com li van demanar alguns grups de l’oposició.

Una altra condició que es va vendre com a favorable era que s’havia aconseguit un cànon de 3,75 milions d’euros que Girona S.A. pagaria als ajuntaments, que segons Puigdemont era “no reintegrable sota cap concepte”. En realitat, el conveni de pròrroga estipula que cal retornar aquests diners a Girona S.A., i amb interessos. Però que qui faria efectiu aquest reintegrament seria AGISSA, i no els ajuntaments. Per això, la plataforma Aigua és Vida va denunciar posteriorment que aquest cànon –que es va utilitzar per pagar la controvertida col·lecció d’art Santos Torroella– en realitat el pagaria la ciutadania a través dels rebuts de l’aigua.

Dues auditories recents han demostrat que la gestió de l’aigua s’ha fet sense cap mena de control públic, amb reiterats incompliments dels acords presos, i amb actuacions que han resultat en un increment de la tarifa de l’aigua pagada per la ciutadania

Aigües grises: les irregularitats surten a la llum

Pocs mesos després d’aquesta aprovació, la gestió feta per AGISSA durant tots aquests anys era posada en entredit d’una manera clamorosa. Una auditoria feta sobre l’exercici de 2012 certificava la manca de control del servei per part dels ajuntaments, i alertava que la retribució de Girona S.A. havia causat importants tensions de tresoreria al servei d’aigua, a més d’assenyalar un bon nombre d’irregularitats, com despeses autofacturades que incrementaven els ingressos de la part privada o inversions no justificades o documentades. Segons va denunciar també Aigua és Vida, moltes d’aquestes irregularitats acabaven repercutint sobre la tarifa de l’aigua, incrementant-la.

L’auditoria de l’exercici 2013 va sortir a la llum el passat mes de gener –publicada per la CUP de Girona. En ella s’hi documenta l’incompliment flagrant de l’acord de pròrroga de 2013 per part d’AGISSA: de les 13 condicions de l’acord l’empresa només n’ha complert 6, menys de la meitat. L’auditoria revela que les mesures de control de l’empresa que l’Ajuntament va vendre com un dels punts importants de la pròrroga no s’han implementat: aquest control, per exemple, incloïa que AGISSA no podia demanar crèdits bancaris sense que això fos aprovat per les quatre cinquenes parts del consell d’administració. Tanmateix, mig any després d’aprovar-se la pròrroga, l’empresa demanava un crèdit de 300.000€ sense que fos autoritzat per aquest consell.

També a nivell financer, aquesta auditoria també revela una preocupant falta de solvència que, segons expressa el document, podria conduir a impagaments a curt termini. A més, exposa que el deute de l’empresa s’ha incrementat fins a 8,8 milions d’€. Les interventores dels ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià de Ter, en un informe annex a l’auditoria, també alerten d’un excés d'endeutament.

Pel que fa a la retribució de Girona S.A., es documenta que el 2013 Girona S.A. va rebre d’AGISSA 774.811€, gairebé 300.000€ més del que estava previst en el pla econòmic i financer aprovat amb la pròrroga. Veient les desviacions que ha tingut aquest pla en només un any a favor de la part privada, l’auditoria estima que fins al 2020 Girona S.A. obtindrà una rendibilitat significativament superior a la prevista inicialment a la pròrroga. En paral·lel, les ciutadanes de Girona, Salt i Sarrià de Ter segueixen pagant més per la seva aigua: el juliol del mateix 2013 s’aplicava l’últim increment d’un rebut que en els últims deu anys s’ha apujat un 25%. I ho seguiran fent: segons l’acord de pròrroga, les tarifes es revisaran cada any, d’acord –com a mínim– amb la pujada de l’IPC.

A banda d’aquest augment legal del preu de l’aigua, l’auditoria revela pràctiques abusives de l’empresa en relació als rebuts, que factura trimestralment: segons el document, en alguns casos els períodes facturats no són de 90 dies sinó que poden acabar incloent 8 o 10 dies de més. Això pot fer que els consums domèstics repercutits al rebut sobrepassin el límit del bloc de consum més baix, que té el preu per metre cúbic més barat, i passin al següent, amb el corresponent increment i guany per a l’empresa.

Un dels factors que influeix en el preu de l'aigua són les pèrdues que té la xarxa. Com més pèrdues hi ha, més s'acaba encarint el preu del metre cúbic, perquè es ven un volum d'aigua inferior al que ha sortit de la planta potabilitzadora de Montfullà.

La combinació de tarifes cada vegada més elevades i crisi econòmica té com a resultat directe la dificultat de moltes presones per fer front a les factures. Però l’encariment progressiu del preu de l’aigua no ha fet tremolar el pols a AGISSA a l’hora de tallar el subministrament a qui no el podia pagar. Segons dades dels mateixos ajuntaments a les quals ha tingut accés l’Ariet, entre el 2008 –a l'inici de la crisi– i el 2013, el nombre de talls fets cada any per impagament va oscil·lar entre 4.700 i 2.866 a Girona, i entre 1.743 i 670 a Salt. Cal tenir en compte que aquestes dades fan referència només a les llars, i que per tant l’efecte sobre el número de persones es multiplica. Molts talls han acabat amb reconnexions a la xarxa, però el nombre de reconnexions ha estat sempre inferior al dels talls, amb diferències que han variat entre 1.387 i 524 en el cas de Girona, i entre 515 i 183 en el de Salt.

Oficines d'AGISSA al carrer Ciutadans de Girona /Toni Ferragut
Oficines d'AGISSA al carrer Ciutadans de Girona /Toni Ferragut

L’empresa va prescindir el 2013 de quatre treballadores, quan pocs mesos abans Puigdemont havia assegurat que el manteniment dels llocs de treball era una “línia vermella”

Per altra banda, l’auditoria posa de manifest que l’empresa aconsegueix quadrar els comptes en benefici propi per un altre costat: els llocs de treball. Tot i les “línies vermelles” amb les que Puigdemont s’havia compromès durant el ple en el que es va aprovar la pròrroga, les despeses de personal d’AGISSA el 2013 es van reduir en 160.000€ a causa de la no renovació d’una tècnica de laboratori i de l’acomiadament de 3 treballadores. Una d’elles ho va ser amb acomiadament improcedent, i en els altres dos casos, l’empresa va al·legar previsió de pèrdues, un justificació sorprenent que, no obstant, és admesa per la darrera reforma laboral com a causa d’acomiadament. Per contra, els gairebé 200.000€ corresponents al salari anual conjunt dels dos càrrecs directius d’AGISSA, un d’ells l’omnipotent i controvertit conseller delegat Narcís Piferrer, es van mantenir inalterats. Aquests acomiadaments no són una anècdota puntual: des del 2009 fins ara, l'empresa ha reduït la seva plantilla en onze treballadores.

En part com a resultat de la primera d’aquestes auditories, i a petició de l’oposició, l’Ajuntament va iniciar a principis de 2015 una comissió d’investigació sobre AGISSA. El funcionament de la comissió, però, també va estar envoltat de polèmica: l’Ajuntament va exigir un pacte de silenci perquè cap partit publiqués res del que sortia a la comissió fins a la seva finalització. Per una altra banda, la cadena SER va publicar que a resultes de la comissió s’havia pogut saber que entre els anys 1992 i el 2012, els ajuntaments no van rebre cap cànon per la concessió, amb la qual cosa Girona S.A. hauria deixat de pagar prop de 30 milions d’euros a la part pública. El govern municipal va amenaçar amb suspendre la comissió després d’aquesta filtració, però finalment no ho va fer. Tanmateix, després de les darreres eleccions municipals la comissió no s’ha tornat a reunir ni se n’han fet públiques les conclusions.

Aquesta és, a dia d’avui, l’última pàgina escrita sobre la història de l’aigua a Girona. Una història que té com a protagonista destacat Girona S.A., una empresa que s’ha beneficiat durant 40 anys del negoci de l’aigua a la ciutat. Una empresa que va començar amb un accionariat guarnit de personatges rellevants del franquisme i que ha acabat controlada per tres dels gegants econòmics actuals –CaixaBank, Agbar i FCC-Aqualia. Queden quasi cinc anys per arribar a 31 de desembre de 2020, moment en què acabarà l’actual pròrroga. Seran uns mesos on probablement els favors polítics i les irregularitats manifestes de la gestió històrica de l’aigua a Girona tindran el seu paper en la discussió sobre el futur d’aquest servei bàsic, d’aquest dret humà. A la ciutat cada cop més veus apunten ara cap a la municipalització, una opció per la qual s’estan decantant molts ajuntaments arreu d’Europa. Serà també el cas de Girona? El debat està servit.