L’assassinat exemplar de la bugadera Salvadora Catà Ventura

El 25 d'abril de 1939 Salvadora Catà es convertia en la primera dona executada per les tropes franquistes a Girona. El delicte? Ser treballadora, d'esquerres i viure amb un home sense estar-hi casada. L'ARIET ha tingut accés a la documentació del Consell de Guerra i ha pogut reconstruir els darrers mesos de vida de la bugadera.

24 abril 2016
Salvadora Catà /Toni Ferragut
Salvadora Catà /Toni Ferragut

El 25 d’abril de 1939, Salvadora Catà Ventura va ser executada al cementiri de Girona. Des d'aleshores, aquesta bugadera de 37 anys reposa en una fossa comuna, juntament amb mig miler de persones assassinades pel règim franquista entre 1939 i 1945. El nom de Salvadora Catà va ser rescatat de l’oblit pels moviments socials l’1 de maig de 2015, quan van okupar una oficina bancària abandonada per convertir-la en un ateneu que li honora la memòria. Malgrat les nombroses activitats organitzades al local de la plaça Josep Pla, la vida i la mort de Salvadora Catà segueixen essent un misteri. Qui era exactament aquesta dona i per què va ser executada?

Les conviccions polítiques van determinar el futur de Salvadora Catà

El seminarista Antoni Puig Rosell

El destí fatal de Salvadora Catà va començar a dibuixar-se l’endemà de l’aixecament militar, el 19 de juliol de 1936. Aquell dia, un jove seminarista, Antoni Puig Rosell, va presentar-se a la caserna militar de Girona per unir-se a la “croada” contra la II República. Catòlic fervent i membre del cos de requetès, Puig estava disposat a agafar les armes contra un govern elegit de forma democràtica. Veient que el cop militar fracassava i que la seva vida corria perill, el seminarista va córrer a refugiar-se a casa de la seva mare, Rosa Rosell, on va ser descobert el 5 d’agost. Malgrat les matances que s’estaven cometent a la zona rebel, la justícia republicana el va tractar amb indulgència, ja que el va condemnar a 5 anys de treballs forçats.

La vida del seminarista prengué un gir dramàtic el 30 d’octubre de 1936, després que un vaixell de guerra, el Canarias, bombardegés la ciutat de Roses. L’atac feixista no va causar víctimes mortals, però va estendre el pànic a la costa catalana, perquè es temia que els soldats rebels poguessin desembarcar a les platges. Les represàlies no es van fer esperar. Aquella mateixa nit desenes de persones vinculades als partits de dretes i a l’Església Catòlica van ser assassinades. El seminarista Antoni Puig va ser executat el 2 novembre de 1936 a Orriols, després que un grup de milicians el tragués de la presó i se l’endugués “de passeig”.

Rosa Rosell no va pair mai la mort del seu fill. Covà l’odi durant tota la Guerra Civil i quan les tropes feixistes van ocupar Girona, va satisfer el ressentiment. El 21 de febrer de 1939, el mateix dia que Franco desfilava victoriós pels carrers de Barcelona, Rosell es va presentar a la comissaria de la Guàrdia Civil per denunciar una veïna que no havia tingut res a veure amb l’assassinat del seminarista, però que simpatitzava amb la causa revolucionària: Salvadora Catà Ventura. Sense aportar cap prova convincent, Rosell va assegurar que la bugadera era responsable de la detenció i el posterior assassinat del seu fill.

Denúncia de Rosa Rosell davant la comissaria de la Guàrdia Civil de Girona /Toni Ferragut
Denúncia de Rosa Rosell a la comissaria de la Guàrdia Civil de Girona /Toni Ferragut

Salvadora Catà vivia al carrer dels Alemanys amb el seu company i dos fills fruit d’un matrimoni amb un altre home. Durant la Guerra Civil, s’havia dedicat a netejar la roba dels soldats republicans. És la feina que havia fet sempre. Les conviccions polítiques, la condició de treballadora i el fet de viure amb un home sense estar-hi casada determinarien el futur de la bugadera.

La Guàrdia Civil va detenir de forma immediata Salvadora Catà i va prendre declaració a dues veïnes més del carrer dels Alemanys: Maria Liñón i Mercè Vila. La primera estava tan ressentida com la mare del seminarista. En la seva declaració va assegurar que Salvadora Catà no creia en Déu, que feia propaganda de les idees marxistes i que pertanyia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va afirmar que la bugadera l’havia insultada amb el terme “feixista” en diverses ocasions. Mercè Vila, en canvi, es va mostrar més cauta. Va dir que no sabia res de la mort d’Antoni Puig i que tampoc podia jutjar la conducta de Salvadora Catà.

Amb aquestes declaracions n’hi va haver prou per enviar Salvadora Catà a la presó de Girona. En aquells moments, el centre penitenciari estava atapeït de persones que, com la bugadera, serien víctimes de la repressió franquista. Abans de traspassar el cas al jutge d’instrucció, el comissari el va advertir d’una troballa altament sospitosa: en l’escorcoll del domicili de la detinguda s’hi havia descobert un gramòfon amb música miliciana. S’iniciava d’aquesta manera el procés sumaríssim d’urgència número 51, que acabaria amb la vida de Salvadora Catà.

El jutge militar va aconseguir que es canviessin les declaracions inicials per inculpar la bugadera

“Gran partidaria de la revolución rojo-separatista”

El tinent Gabriel de la Mata Fernández va instruir el cas entre el 24 de febrer i el 15 de març. De la Mata va demanar informes sobre la conducta de Salvadora Catà a la Guàrdia Civil i va tornar a escoltar els testimonis. El cap de la benemèrita va emetre un informe demolidor, en el qual definia la treballadora com una “persona de ideas extremistas y muy peligrosa para la Causa Nacional”, ja que “intervino en toda clase de saqueos que se efectuaron en las iglesias y en muchos domicilios de personas de orden”. En un segon informe, la Guàrdia Civil detallava que Salvadora Catà estava afiliada al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i que la seva conducta “deja mucho que desear, por vivir maritalmente con un individuo, aun viviendo su primer esposo”.

Les veïnes del carrer dels Alemanys, per la seva banda, van endurir el to de les acusacions. Rosa Rosell va afirmar que l’encausada havia saquejat la caserna de Girona i que mantenia molt bones relacions amb les milícies, fins al punt d’assistir als enterraments de les seves militants. Maria Liñón va recordar que la bugadera havia gravat les lletres “FAI” a les parets de casa, i que es mofava d’ella perquè havia treballat amb les monges Josefines. Mercè Vila, que en un principi s’havia mantingut al marge de l’acusació, va canviar de pensament i va dir que l’encausada era una persona de “ideas izquierdistas” i de “moral dudosa”.

Malgrat que amb tot això ja n’hi havia prou per condemnar Salvadora Catà, calia alguna cosa més per enviar-la al patíbul; faltava demostrar que era responsable de la mort del seminarista Antoni Puig. El tinent De la Mata va aconseguir que Mercè Vila canviés les declaracions que havia fet davant la Guàrdia Civil perquè l’execució pogués presentar-se com un acte de violència compensatòria. Després d’advertir-la que si mentia podia ser jutjada per traïció, Mercè Vila va recordar de cop i volta que, tres anys enrere, quan els milicians buscaven Antoni Puig, Salvadora Catà els havia indicat el camí amb les següents paraules: “ése a quien buscáis vive aquí al lado”.

És impossible saber quines d’aquestes afirmacions són certes i quines són falses. El que és segur és que durant la postguerra els casos s’instruïen en un clima de terror i que col·laborar amb la justícia militar, participar activament en la caça de bruixes, era la millor manera d’evitar la repressió. 

En el moment d’elevar el cas al consell de guerra, De la Mata va presentar Salvadora Catà com una “persona de malísima reputación” i com una “gran partidaria de la revolución rojo-separatista”. El jutge també li retreia que “en sus palabras se hallaban siempre expresiones de burla hacia la Religión y hacia sus Ministros”. De la Mata donava per fet que la bugadera havia denunciat el seminarista Antoni Puig, i obria, per tant, la porta a la seva execució.

Dispositiva de condemna de Salvadora Catà /Toni Ferragut
Condemna de Salvadora Catà /Toni Ferragut

Salvadora Catà va passar els últims mesos de la seva vida al Seminari Diocesà de Girona

“Enterado”

El 25 de març de 1939, un mes després de ser detinguda, Salvadora Catà va ser condemnada a mort. La sentència recollia les acusacions formulades durant la fase d’instrucció i relacionava la mort del “bravo requeté” amb la suposada denúncia de la bugadera. La mateixa sentència condemnava quatre persones més a la pena capital i quatre a cadena perpètua. Cap dels condemnats va tenir una defensa digna d’aquest nom. Qui s’encarregava d’aquesta feina era un militar de rang inferior a la resta de membres del consell de guerra, que amb prou feines coneixia els noms de les persones que teòricament defensava.

La sentència no es va executar de forma immediata, sinó que va caldre esperar que “S.E. el Generalísimo” es donés per “enterado”. Mentre esperava el fatídic consentiment, Salvadora Catà seguia empresonada al Seminari Diocesà de Girona, que en aquells moments funcionava com a presó provincial. La reclusió devia ser una experiència terrible, perquè l’any 1939 les presoneres s’amuntegaven en cel·les molt petites, rebien poca alimentació i sofrien tortures sistemàtiques.

Salvadora Catà va conèixer la voluntat de Franco la nit del 24 d’abril. “Debido a su estado de ánimo”, no va firmar el document que l’informava que seria afusellada l’endemà a trenc d’alba. Les últimes hores de vida les va passar a la capella de la presó, juntament amb els altres condemnats: Sebastià Viñas, Francesc Masana, Narcís Tafalla i Josep Folgorona. Quan el dia començava a despuntar, els van fer sortir al carrer, on els esperava un camió sinistre que cada matinada feia el trajecte fins al cementiri.

A les 7 del matí del 25 d’abril de 1939, Salvadora Catà va ser afusellada contra la tàpia del cementiri de Girona. Tot seguit, la van llançar a una fossa comuna que cada dia s’omplia de nous cadàvers. Des de l’altra banda del riu Onyar, un grup de veïnes tenia el costum de divertir-se amb el macabre espectacle. L’últim document que figura al sumaríssim d’urgència número 51 és el certificat de defunció, que indica que la bugadera no va morir per culpa de les bales, sinó per un “colapso cardíaco”. L’assassinat deixava orfes dos nens d’onze i set anys, l’Enric i en Miquel.

Les 17 dones executades entre 1939 i 1945 encarnaven un model de feminitat que repugnava la moral nacionalcatòlica

Assassinat exemplar

Vista en perspectiva, l’execució de Salvadora Catà és un fet força excepcional. Durant el període més sanguinari de la repressió franquista, la pena capital estava reservada de manera gairebé exclusiva als homes. Entre 1939 i 1945 a Catalunya es van executar 3.358 persones, entre les quals només hi havia 17 dones. En la majoria de casos es tractava de dones compromeses políticament, que havien escollit un model de vida que no tenia res a veure amb el nacionalcatolicisme. Elles encarnaven una feminitat alliberada de l’autoritat masculina, cosa que repugnava la mentalitat feixista. Amb aquests 17 assassinats exemplars, la dictadura manifestava la seva voluntat de restablir les relacions tradicionals de gènere i d’eradicar qualsevol aspiració feminista que la II República hagués pogut alimentar.

77 anys després del crim, el nét de Salvadora Catà llegeix amb incredulitat la sentència del tribunal militar. “La presenten com una terrorista!”, diu Miquel Cot. Fins avui, ningú de la família havia vist el sumaríssim d’urgència número 51, que descriu amb esfereïdora objectivitat els darrers mesos de vida de la bugadera. El pare d'en Miquel, l’Enric, el fill gran de la Salvadora Catà, no va parlar mai de l’assassinat que li havia esmicolat la infància. La violència extrema del judici, la buidor i la falsedat dels arguments, van quedar enterrats en l’espès silenci franquista. Al número 8 del carrer dels Alemanys, on va continuar vivint la família durant un temps, hi van penjar el retrat de la primera dona executada per les tropes franquistes a Girona. Emmudida per la repressió, Salvadora Catà segueix esperant que l'Estat espanyol anul·li la farsa judicial que li va arrabassar la vida.

Miquel Cot, nét de Salvadora Catà /Toni Ferragut
Miquel Cot, nét de Salvadora Catà /Toni Ferragut