Les lliçons de l’Opus Dei (I): El Claustre

A Catalunya hi ha setze escoles de l'Opus Dei que reben de mitjana uns 30 milions d'euros cada any, segons una investigació de Crític. Com funcionen aquestes escoles? Quina classe d'educació imparteixen? Per què separen nens i nenes? Com es relacionen amb la Prelatura? Per respondre aquestes preguntes, hem parlat amb una desena d'alumnes que van estudiar als dos centres que hi ha a Girona: Les Alzines i el Bell-lloc del Pla. Hem recollit els seus testimonis en tres reportatges diferents: El Claustre, La Presó i El Palau.

14 febrer 2016
Toni Ferragut
Inauguració d'una exposició antiavortista a Girona/ Toni Ferragut

Les lliçons de l'Opus Dei (II): La Presó

Les lliçons de l'Opus Dei (III): El Palau

Cuando te decidas con firmeza a llevar una vida limpia, para ti la castidad no será carga: será corona triunfal – Josemaría Escrivá de Balaguer

Si l'Anna va estudiar en una escola de l'Opus Dei no va ser per les creences religioses de la seva família, sinó perquè la seva mare, que era molt autoritària, se sentia atreta per un model educatiu basat en la disciplina i el control de les alumnes. L'Anna va entrar a Les Alzines de Girona quan tenia 2 anys i no en va sortir fins als 18. El còctel format per la pressió familiar i l'ambient retrògrad de Les Alzines va tenir un efecte explosiu en el caràcter de l'Anna, que té records nefastos del seu pas per l'escola.

Deu anys després, l'Anna intenta fer-ne un balanç positiu. Parla anglès amb fluïdesa i escriu molt millor que d'altres persones. Tot i això, no pot negar que l'estricta educació catòlica ha devastat la seva salut emocional. Encara ara té dificultats per relacionar-se amb els homes i ha hagut de fer molts esforços per desaprendre els rols de gènere que li van inculcar a Les Alzines. «Sempre he trobat a faltar els bons moments a l'escola i a l'institut dels quals parla la gent. Jo aquesta etapa no l'he poguda viure», es lamenta.

L'Anna és una de les persones que he entrevistat per conèixer el funcionament de les escoles de l'Opus. També he parlat amb l'Andrea, la Laura, la Maria, el Josep i l'Albert, entre altres. Totes elles tenen entre 20 i 35 anys i provenen d'entorns socials molt diferents, des de famílies benestants vinculades a l'Obra, fins a famílies de classe mitjana sense cap mena de convicció religiosa. Cadascuna d'aquestes persones va tenir una relació diferent amb l'escola, en alguns casos propera i còmplice i en d'altres, absolutament conflictiva, però totes coincideixen a l'hora de descriure’n el funcionament; totes recorden el mateix conservadorisme, els mateixos instruments de pressió i les mateixes injustícies.

«M'enviaven a confessar-me, i no volia. Deien que no era obligatori, però et demanaven que hi anessis i el mossèn et cridava personalment»

Imposició religiosa

Tant a Les Alzines com al seu equivalent masculí, el Bell-lloc del Pla, la religió catòlica impregna tots els àmbits de la vida escolar. Quan arriben al matí, les alumnes resen una oració. Al migdia toca l'Àngelus. I a la tarda, abans de marxar, s'acomiaden amb una altra oració. Cada setmana se celebra una missa i dos o tres cops al mes tenen una entrevista personal amb un capellà que s'encarrega de la seva formació espiritual. A banda de la missa setmanal, també se celebra una missa diària, que és voluntària i durant la qual les alumnes poden escollir estudiar o fer els deures.

No cal dir que tot això s'acompanya de classes de religió, que són obligatòries, i de tot tipus d'activitats extraordinàries que tenen un component confessional, com ara visites a santuaris, concursos de pessebres o representacions teatrals durant la Setmana Santa.

El respecte per la llibertat religiosa és un principi al qual les escoles de l'Opus només s'adhereixen de forma nominal. A l'hora de la veritat, totes les alumnes són empeses en menor o major mesura a adoptar una actitud piadosa. Preguntes com ara «Quant de temps fa que no et confesses?» o «Ja has anat a missa aquesta setmana?» són d'allò més habituals. A l'escola, tothom és conscient que la institució valora de forma positiva la devoció religiosa i saben que cal sotmetre's a aquesta exigència si volen que les professores les observin amb bons ulls.

Les criatures que provenen d'un entorn familiar sense creences religioses s'adapten amb dificultat a aquest món estrany, ple de preceptes implícits. L'Anna recorda perfectament que se sentia malament perquè no anava a missa els diumenges i que tenia vergonya quan veia que els seus pares dormien despullats, enlloc de posar-se un pijama. Ella i el seu germà van demanar-los de fer la primera comunió, perquè a l'escola ningú se n'escapava. «Ens estaven rentant el cervell!», diu amb ràbia.

Quan estudiava 4t d'ESO, la Laura, una altra exalumna, va anar a passar uns dies amb la seva classe en una propietat de la família Nadal, coneguda pels seus vincles amb l'Opus. Allà van resar i van fer examen de consciència, entre altres activitats. Les noies s'ho prenien com unes colònies, però la finalitat evangelitzadora era evident. «Crec que ens ho emmascaraven una mica», reconeix la Laura.

No tothom accepta amb docilitat la disciplina i el fervor religiós d'aquest tipus d'escoles. L'Andrea explica que rebia tota mena de pressions per sotmetre's a l'autoritat dels capellans: «M'enviaven a confessar-me, i no volia. Deien que no era obligatori, però et demanaven que hi anessis i el mossèn et cridava personalment.» Quan no volia resar, les professores se'n mofaven: «Què, no et saps l'oració? Però si dus tota la vida aquí!»

Quatre anys després d'abandonar l'escola, l'Andrea recorda amb indignació una excursió de Setmana Santa durant la qual es va projectar La Passió de Crist, una pel·lícula molt violenta protagonitzada per Mel Gibson: «Sortien aquelles imatges tan dures i [les professores] deien: 'Això és per culpa vostra!' Vaig haver de marxar, perquè no ho volia veure».

L'Albert, que va estudiar al Bell-lloc, està content d'haver rebut una formació religiosa, perquè així pot «parlar-ne amb propietat». Tot i això, lamenta que el catolicisme aparegués d'una manera o altra en totes les assignatures de l'escola i especialment en aquelles que impartien els professors de l'Opus. «Una cosa és entendre les religions i l'altra, aprendre tota la dogmàtica d'un credo en concret», diu.

Un dels testimonis més interessants que he trobat durant aquesta investigació és la Maria, una noia que ha estudiat tota la vida en institucions vinculades a l'Obra. El que impressiona del seu testimoni és que fins i tot ella, que es defineix com a «cristiana, catòlica i practicant», reconeix que l'escola en fa un gra massa. «Es posen molt tossuts amb el tema religiós. Podrien ser molt més oberts. La gent d'allà necessita veure que no està en una bombolla», explica.

En qualsevol cas, per la majoria d'alumnes la imposició religiosa es presenta com un costum innocu. Hi estan tan acostumats, que ni tan sols s'adonen de la violència que s'exerceix sobre la seva consciència. «Com que ho vivíem des de petits, no ens n'adonàvem», diu el Josep.

«Et donen una visió tan distorsionada i tan allunyada dels homes, que quan se te n’acosta un, no saps com prendre-t’ho»

Educació patriarcal

Ignoro si l'anomenada «educació diferenciada» serveix per millorar el rendiment acadèmic. El que és innegable és que les escoles de l'Opus utilitzen la segregació sexual per inculcar de forma molt agressiva dos rols de gènere perfectament diferenciats i complementaris. Aquest fet es manifesta, sobretot, a Les Alzines, on les noies reben indicacions molt clares sobre el lloc que han d'ocupar a la societat. L'objectiu és formar dones devotes, discretes, entregades a la vida familiar i al treball domèstic, tal com mana la tradició catòlica.

Gairebé totes les noies amb qui he parlat recorden haver rebut instruccions precises sobre com s'havien de comportar pel fet de ser dones o sobre el tipus de relacions que havien d'establir amb els homes. A Les Alzines, la faldilla de l'uniforme ha de tapar les cuixes. Per anar bé, s'ha de portar per sota dels genolls. Qualsevol mostra de suposada coqueteria és sancionada de forma sistemàtica.

L'Andrea qualifica les professores que va tenir de «masclistes». Aquesta exalumna recorda que li havien cridat l'atenció per tocar-se els cabells a classe: «Em deien que estava molt 'pava'». La seva germana, que també va estudiar a LesAlzines, va rebre una esbroncada monumental perquè en una ocasió se li veia la tira del sostenidor. La van enviar a la secció d'objectes perduts i va haver de posar-se un jersei brut que li tapava les espatlles. La germana de l'Andrea no ha oblidat aquesta humiliació. 

La Laura recorda el cas d’una noia que va ser expulsada perquè portava pantalons curts. També recorda que li parlaven constantment sobre com havia d’anar vestida. Des del seu punt de vista, l’objectiu de l’escola és crear «petits traumes», de manera que al final t’avergonyeixis dels teus desitjos. «A mi m’ha acabat afectant, això de la roba. Amb els anys, he agafat manies i segons què ja no m’ho posaria», reconeix la Laura.

Durant l’adolescència i abans del matrimoni, les relacions amb els homes estan molt mal vistes. El cas de l’Anna és especialment colpidor. Quan estudiava batxillerat va perdre un amic amb qui tenia una relació molt íntima. Va demanar permís a l’escola per anar a l’enterrament i quan va tornar les llàgrimes li corrien cara avall. Recorda com si fos avui que la seva tutora li va etzibar, menyspreant el seu dolor: «Ara plores? Si t’he vist entrar per la porta de l’escola i estaves tan fresca».

Pocs dies després d'aquest comentari brutal, van començar a desaparèixer objectes de poc valor. Van acusar l’Anna d’haver-los robat i la van portar al despatx de la directora perquè confessés. Segons explica l’Anna, van pressionar-la durant uns quants dies, fins que la seva mare va intervenir per exigir que, si l’havien d’acusar d'alguna cosa, ho fessin en un jutjat.

El col·legi Bell-lloc, en canvi, dirigeix tots els seus esforços a assegurar l'èxit dels alumnes en el món professional. Els nois amb qui he parlat consideren que el nivell de l'escola és molt bo i que s'estimula molt la competitivitat. L'Albert, per exemple, explica que l'escola no educava «per a la vida de la gent 'normal'», sinó per «assolir grans resultats i apuntar molt amunt pel que fa al futur professional».

El Josep recorda que el Bell-lloc sovint animava els alumnes més brillants a participar en tota mena de competicions i concursos escolars. Això servia per millorar el prestigi del centre i perquè els nois aprenguessin a demostrar públicament la seva vàlua. El Josep té un record molt significatiu d'aquest tipus d'esdeveniments: «Vaig anar a les Olimpíades de Química perquè el professor va insistir molt que hi participés, però com que no vaig guanyar, el tracte que rebia va canviar. Tot el bon rotllo que hi havia, va desaparèixer».

Totes les persones amb qui he parlat, tant les que van estudiar a Les Alzines com les que ho van fer al Bell-lloc, afirmen que la segregació sexual els ha portat més problemes que beneficis. Totes elles han tingut dificultats a l’hora d’establir relacions amb les persones de sexe contrari, sobretot després d’abandonar l’escola. «Et donen una visió tan distorsionada i tan allunyada dels homes, que quan se te n’acosta un, no saps com prendre-t’ho. Sents que t’has de protegir, perquè els homes són éssers estranys que estan, o bé per damunt nostre o bé per sota, però mai a la nostra altura», reflexiona l’Anna.

Toni Ferragut
Museu antiavortista de Girona/ Toni Ferragut

«A les tutories ens deien que no podíem utilitzar el condó, que el sexe era per procrear i que si estàvem embarassades, no podíem avortar»

La 'malaltia' de la homosexualitat

La gran obsessió de les escoles de l’Opus és la sexualitat. Seguint els preceptes més estrictes de l'Església Catòlica, aquestes escoles tan sols toleren el sexe entre un home i una dona, dins del matrimoni i amb una finalitat reproductiva. Tot allò que s'escapi d'aquest marc tan estret es considera pecaminós.

Les Alzines i el Bell-lloc reprimeixen i amaguen qualsevol cosa que pugui recordar ni que sigui de forma remota la vida sexual dels éssers humans, fins i tot si això perjudica la formació de les alumnes. «Passàvem de puntetes per sobre el tema sexual. A classe de biologia, per exemple, mai no parlàvem de la reproducció. Arribàvem a final de curs i hi dedicàvem cinc minuts», explica el Josep.

Quan la Laura tenia quinze o setze anys, va rebre una xerrada que es titulava «Vale la pena esperar». Les encarregades de la xerrada eren dues educadores sud-americanes que, a banda de destacar els suposats beneficis de la castedat, també censuraven l'ús del preservatiu i la pràctica de l'avortament.

L'Andrea recorda una classe de religió en la qual el mossèn va assegurar que l'homosexualitat era una malaltia. L'Andrea va esclatar. Va dir que el seu cosí era homosexual i que tenia dues carreres universitàries. Després d'això, va aixecar-se i va sortir de classe. «A les tutories ens deien que no podíem utilitzar el condó, que el sexe era per procrear i que si estàvem embarassades, no podíem avortar», explica l'Andrea.

La Maria, que prové d'una família religiosa, està molt disgustada amb l'educació sexual que va rebre a Les Alzines: «Si no te’n parlen al col·legi i tu no ho busques, pot arribar un moment que certs temes et cohibeixen o no t’atreveixes a parlar-ne. Converteixes en un tabú un tema que és molt normal». Com que venia d'un entorn conservador, la Maria corria el risc de percebre la sexualitat de forma molt limitada. Afortunadament, ha pogut escapar-se de l'ambient resclosit i opressiu de l'Obra: «He tingut la sort de tenir molts amics i moltes amigues que m’han dit: 'el terra és aquí'».

La formació espiritual és responsabilitat dels capellans. Ara bé, com que la majoria de docents són persones vinculades a l'Opus, els principis morals de la Prelatura es transmeten de manera més o menys explícita en totes les activitats acadèmiques. L'Albert no podrà oblidar mai una entrevista que va tenir amb un tutor que supervisava el seu aprenentatge quan era adolescent. Després de dir-li que les dones eren «el diable», el tutor va preguntar-li si es masturbava.

Aquesta pregunta tan íntima i tan inoportuna va capficar molt l'Albert, que va decidir parlar-ne amb els seus pares. Poc temps després, va notar que l'actitud del tutor en qüestió va canviar de forma radical. Pel que sembla, el pare de l'Albert s'hi havia enfrontat i li havia exigit que es preocupés tan sols de les qüestions acadèmiques, que de la resta ja se'n cuidaven a casa.

L'única educació sexual que recorden haver rebut les persones amb qui he parlat es relaciona amb les malalties de transmissió sexual. L'objectiu és òbviament moralitzador; es tracta de presentar la sexualitat com una amenaça, com quelcom intrínsecament pervers. «Et posaven la por el cos. Primer per les malalties. Després, pel fet que els homes et poguessin utilitzar. Et deien que si eres una dona massa fàcil, acabaries perdent la reputació», explica la Laura.

L'Anna s'ha fet un fart de reflexionar sobre l'educació sexual que va rebre i n'ha tret unes conclusions molt clares. Des del seu punt de vista, les escoles de l'Opus transmeten «una cultura de la vergonya i la culpa en relació amb el cos i la sexualitat». L'Anna considera que aquest tipus d'educació és «un perill per a la salut mental de les dones» i adverteix que la repressió de la sexualitat pot comportar «conductes i formes de relacionar-se molt disfuncionals».