Les lliçons de l’Opus Dei (II): La Presó

Més enllà de transmetre uns valors profundament retrògrads, les escoles de l'Opus són indispensables per mantenir l'organització unida i captar noves adeptes. En els centres educatius se seleccionen aquelles persones que tenen més possibilitats de demanar l'admissió a la Prelatura i se les invita a accedir a espais més hermètics i dogmàtics: els clubs de joventut. La Presó és el segon reportatge de la sèrie 'Les lliçons de l'Opus Dei' i descriu el sistema de captació de l'Obra i l'experiència d'algunes persones que hi han estat sotmeses.

15 febrer 2016
Toni Ferragut
Toni Ferragut

Les lliçons de l'Opus Dei (I): El Claustre

Les lliçons de l'Opus Dei (III): El Palau

Ningún ideal se hace realidad sin sacrificio. Niégate. ¡Es tan hermoso ser víctima! - Josemaría Escrivá de Balaguer

Quan va acabar el batxillerat i es preparava per anar a la universitat, a la Montse li van oferir allotjament i manutenció a canvi d'unes hores de treball. Aparentment, era una bona oferta. Com que la Montse provenia d'una família sense gaire recursos econòmics, la possibilitat d'estalviar-se el lloguer en un pis d'estudiants i totes les despeses que comporta la vida a Barcelona li convenia molt. Va acceptar la proposta.

La feina consistia a netejar, cuinar i fer tota mena de treballs domèstics en una residència universitària masculina, el col·legi Major de Pedralbes. Cada matí, la Montse preparava l'esmorzar dels residents i quan aquests se n'anaven a estudiar, ella i altres noies els netejaven les habitacions. Un cop a la setmana tocava canviar els llençols, fer la bugada i planxar la roba del nois. En total, treballava vint hores a la setmana.

La Montse vivia a la mateixa residència de Pedralbes, però per la banda del darrere. En realitat, eren dues residències separades. En un cantó hi havia les noies i a l'altre, els nois pels quals elles treballaven. La Montse tenia estrictament prohibit dirigir-se als nois del col·legi Major. De fet, ni tan sols els podia veure. «No sabies ni quina cara tenien», recorda.

La secció masculina i la femenina es comunicaven per diverses portes que es tancaven amb clau. Les portes només s'obrien quan els nois marxaven i les noies havien d'entrar a fer la neteja. En cas que la Montse descobrís, a la universitat o en qualsevol altre lloc, un dels nois del col·legi Major, havia de fer com si no el conegués, com si no hi tingués res a veure.

La Montse tenia prohibit fumar, beure alcohol i portar nois a la seva habitació. Les hores dels àpats estaven fixades i no podia arribar tard a la nit. Quan treballava, s'havia de posar un uniforme negre i balder que amagava les seves formes femenines. L'únic moment de distensió que recorda d’aquella època va ser abans de començar el curs, quan els nois encara no havien arribat: «Aquell mes que vam passar allà va ser una passada. Fèiem pastissos i coses divertides».

La persona que s'encarregava de supervisar el seu treball era una numerària, una dona entregada amb cos i ànima a l'Opus Dei. La Montse la recorda com una «menjacocos» que controlava tots els aspectes de la seva vida; què havia fet, amb qui havia estat, a quina hora havia tornat. La numerària insistia constantment que s'havia de sacrificar per tenir una vida santa. «Tienes que confesarte, esto te ayudará», li repetia sense parar.

La Montse no va aguantar aquesta disciplina ferotge. Pocs mesos després de començar el curs, va buscar una altra residència i va marxar entre pressions de les numeràries, que li demanaven que es quedés. D'altres noies no han tingut tanta sort. Per elles, el col·legi Major ha estat la porta d'entrada a una organització fonamentalista que absorbeix la vida i la llibertat de tothom qui en forma part.

«Eren molt vives, elles. Sempre temptejaven les famílies i veien qui els podia interessar, a qui podien pescar»

Selecció d'adeptes

La primera vegada que la Montse em va explicar aquesta experiència, no em podia creure que una noia educada a Catalunya pogués acceptar ni que fos un segon una humiliació com la que s'acaba de descriure. Però és que la Montse no era una noia com qualsevol altra. Havia estudiat en una escola de l'Opus i havia passat per un procés de selecció i formació encarat, precisament, a normalitzar la submissió dels éssers humans.

Les escoles de l'Opus no només inculquen la tradició catòlica més intransigent, sinó que també participen activament en la captació d'adeptes. De fet, són una peça fonamental d'una institució religiosa que ha fet del proselitisme la seva principal raó de ser. Qualsevol criatura que hi estudiï corre el risc de ser captada per l'Obra i de sofrir una experiència tan desagradable com la que va viure la Montse.

Durant aquesta investigació he parlat amb diverses persones que m'han descrit els mecanismes de control als quals es van veure sotmeses mentre estudiaven a les escoles de l'Opus. L'Andrea, per exemple, recorda que les professores de Les Alzines «s'ho apuntaven tot». Dues vegades al mes, es reunia amb la tutora, que li feia tota mena de preguntes sobre la seva vida íntima: si tenia xicot, de què treballaven els seus pares, si havia tingut relacions sexuals, etc.

Si les escoles de l'Opus s'interessen per la vida privada de l'alumnat no és per millorar-ne el rendiment acadèmic, sinó per avaluar el seu possible encaix dins de l'Obra. Es tracta de saber qui és més dòcil, qui té problemes familiars, qui disposa de més recursos econòmics, per tal de poder-hi dirigir tots els esforços persuasius. «Eren molt vives, elles. Sempre temptejaven les famílies i veien qui els podia interessar, a qui podien pescar», explica l'Anna, una altra exalumna.

Quan era petit, l'Albert era un noi «obedient i que mai no portava problemes», segons reconeix ell mateix. Els professors del Bell-lloc s'hi van fixar i va començar a rebre molta pressió perquè participés en les activitats de caràcter religiós. Durant la missa diària, li costava quedar-se a classe fent els deures, com els altres alumnes. Els professors l'empenyien a assistir-hi i ell no sabia com escapar-se'n. L'Albert descriu molt bé els pensaments que travessaven la seva ment infantil: «Si no hi vaig, m'agafaran mania», «Si em quedo a classe, es pensaran que no he fet els deures a casa i que aprofito per fer-los ara».

A poc a poc, l'Albert es va anar sotmetent a la força d'una institució de la qual no podia fugir. Malgrat que la seva família no era religiosa, es va fer escolanet i va participar en diverses activitats extraescolars de caràcter espiritual. L'Albert finalment no va «pitar», que en l’argot de l'Opus vol dir entregar la vida a l’organització, però reconeix que era una qüestió de probabilitat estadística: «Cada any hi ha un miler d'alumnes per provar-ho».

Si prenem consciència que l’Opus no és una congregació religiosa com qualsevol altra, sinó una organització amb tendències sectàries que destina tots els seus esforços a captar adeptes, entendrem fàcilment per què defensa amb dents i ungles l’anomenada «educació diferenciada». Tal com reconeix una exmembre de l’Opus, els enamoraments i les relacions sentimentals que sorgeixen a les escoles mixtes dificulten la tasca apostòlica de l’Obra, mentre que la segregació sexual «afavoreix la disciplina d’aquells que s’inicien en el celibat».

«Estaves dins del seu cau per voluntat pròpia. Tenien carta blanca»

Els clubs de joventut

Les escoles juguen un paper decisiu en la selecció de possibles «vocacions», però qui s’encarrega del que col·loquialment podríem anomenar «rentat de cervell» són els clubs de joventut de l'Opus. Amb el pretext de protegir les adolescents de les drogues i del sexe abans del matrimoni, aquests clubs les aïllen del seu entorn i aprofundeixen en l'adoctrinament iniciat a l'escola.

De totes les persones amb qui he parlat, només tres van freqüentar els clubs: la Montse, la Maria i l’Albert. La resta tan sols n’havien sentit parlar o hi havien anat de forma esporàdica. Els clubs, de fet, es presenten en l’ambient escolar com un lloc exclusiu, al qual només poden accedir les persones més preparades. «Ets senties afortunat per l'elitisme que s'hi respirava, per la pista de futbol sala que hi havia al soterrani, la capella i les instal·lacions en general», recorda l’Albert.

Com les escoles, els clubs també separen nois i noies i organitzen activitats amb un clar rerefons sexista. El club Tempir de Girona, per exemple, diverteix els nois amb activitats esportives que generalment s'identifiquen amb el gènere masculí. El club femení Rocabruna, en canvi, ofereix cursos de cuina, de decoració i de dansa.

Els clubs incrementen la pressió que reben les adolescents a l’escola i les acostumen a un control sistemàtic de les seves vides. «Cada vegada que entraves al club, havies de passar per la capella i fer una genuflexió. Si no volies, no ho feies, però estava mal vist», explica la Montse. L’Albert recorda que el capellà del club Tempir sovint separava un noi de la resta del grup i el sermonejava durant una hora: «Estaves dins del seu cau per voluntat pròpia. Tenien carta blanca».

Als clubs hi treballen persones numeràries que es presenten com a portadores d'una revelació divina. En molts casos, es tracta de joves d'entre 20 i 30 anys que estableixen relacions molt estretes amb les adolescents. La Montse, per exemple, va intimar amb una numerària que l'ajudava sempre que calia: «Si li deies: 'Necessito comprar-me un llibre', ella t'acompanyava. Era com una germana gran». Un cop a la setmana, la Montse es reunia amb aquesta noia, que li transmetia el seu fervor religiós: «Et parlava durant mitja hora o tres quarts sobre un episodi de la Bíblia i ho relacionava amb un valor. Després, et feia preguntes sobre la teva vida». Aquesta activitat s'anomenava «Fer cercle».

Gràcies a l'acció conjunta de les famílies, les escoles i els clubs, l'Opus pot oferir una visió de la realitat molt restringida a les adolescents. L'objectiu és sotmetre-les als seus preceptes i evitar que s'esgarriïn. En el millor dels casos, es converteixen en noves adeptes. La Maria, que ha estudiat tota la vida en institucions vinculades a l'Opus, és perfectament conscient d'aquest fet i reconeix que és perjudicial per la formació de qualsevol persona: «Si véns de casa, on et donen una educació, al col·legi te la complementen i després vas a un lloc on et diuen el mateix... Aquí hi ha alguna cosa que falla».

La Maria considera que l'Opus «té moltes coses bones», però no li agrada gens que limiti la llibertat de les persones que en formen part. «Està molt bé que jo aprengui a cuinar, però no em privis de conèixer altra gent i de barrejar-me amb altres ambients», diu. Des del seu punt de vista, les persones que creixen en l'ambient de l'Opus viuen en una «bombolla» i sovint prenen decisions tan importants com casar-se forçades per l'entorn social o pel desig de tenir relacions sexuals sense que les mirin malament.

La majoria de persones que cauen a la xarxa de l'Opus provenen de famílies que ja en formen part o que són molt conservadores. Per elles, «pitar» és un pas gairebé natural. El que resulta més inquietant és que l'Opus pugui seduir gent aparentment molt allunyada dels seus preceptes, perquè això demostra l'efectivitat d'un sistema de captació finançat amb diners públics.

La Montse recorda el cas d'una amiga que ni tan sols estava batejada, però que després de passar per diversos centres educatius de l'Opus, ha acabat casant-se amb un noi que va conèixer a través de la pàgina web Jóvenes Católicos i de qui no sap pràcticament res. La Montse assegura que l'Opus ha aprofitat la baixa autoestima d'aquesta noia i els seus problemes familiars per introduir-la dins de la institució. «Si tens una situació personal complicada, ho aprofiten per dir-te: nosaltres t’ajudarem, t’oferirem activitats perquè t’ho passis bé, perquè no hi pensis», explica.

«No t'ensenyaven a pensar. T'ho donaven tot mastegat i no t'ensenyaven el perquè de les coses»

La resurrecció

Quan la Montse em va explicar la seva experiència al col·legi Major de Pedralbes, em va repetir dues o tres vegades una idea que em va cridar molt l’atenció: «Jo crec que les enganyàvem una mica, perquè no fèiem totes les coses religioses que [les numeràries] ens demanaven». El que em sorprenia és que la Montse considerés que havia actuat amb llibertat, quan per mi era evident que havia seguit el camí traçat per l’Opus durant molts anys i que no se n’havia separat fins al moment d’abandonar el col·legi Major.

Després de conèixer altres testimonis, he comprès que totes les persones que han estat captades per l’Opus han experimentat en menor o major mesura aquesta aparença de llibertat. Aïllades del seu entorn i sotmeses per unes normes molt estrictes, busquen escapatòries marginals, que les fan sentir posseïdores d’una llibertat que en realitat és il·lusòria.

L’Opus imposa de forma implacable els seus dogmes sobre la consciència de joves que tot just s'estan formant. La consciència individual no desapareix, però de mica en mica va disminuint, de manera que al final es perd la capacitat de reflexionar sobre els propis actes. Quan l'ésser humà s'ha convertit en un simple engranatge d’una institució total, resulta d’allò més fàcil demanar-li sacrificis tan absurds com dormir sobre una fusta o dur un cilici per mortificar-se, tal com fa l’Opus amb moltes persones numeràries. Aquestes persones simplement han perdut la capacitat d'imaginar conductes alternatives.

A la monumental Resurrecció, Tolstoi presenta un personatge que pateix una profunda crisi espiritual. Després de retrobar-se amb una antiga amant que ha caigut en desgràcia, el príncep Nekhliúdov descobreix que la seva vida és un engany i que els seus actes estan impulsats per la mesquinesa. A partir de llavors, Nekhliúdov s'esforça per recuperar l'amor de joventut i per viure d'acord amb la seva consciència renascuda.

Les persones que aconsegueixen escapar-se de les urpes de l'Opus experimenten una crisi espiritual similar a la del príncep Nekhliúdov. De sobte, s'adonen que la seva vida dins l'Obra no tenia cap sentit i que tot allò que consideraven bo i necessari, en realitat era pervers i prescindible. És com si un esclat de llum hagués il·luminat la seva consciència, sotmesa fins llavors a la tirania de l'Obra.

Al web OpusLibros, creat per persones que han sortit de l'Obra, hi ha centenars de testimonis que relaten, amb una sensibilitat que fa posar els pèls de punta, un sofriment psicològic extrem. Hi trobem, per exemple, una noia que demana ajuda per allunyar-se dels capellans de la seva escola. O un noi mexicà que manipulava els seus companys de facultat perquè caiguessin en mans de l'Opus. O el testimoni esfereïdor d'una numerària auxiliar que, després de passar 35 anys treballant per l'Obra, descobreix que ha sacrificat la seva joventut per una institució que tan sols busca el benefici econòmic.

Les escoles de l'Opus no tenen cap interès a formar persones autònomes i fortes. Tot el contrari. El seu objectiu és sotmetre-les a una disciplina ferotge i destruir qualsevol rastre d'esperit crític. D'això, l'Anna n'està convençuda: «Perquè una persona 'arribi lluny', no ho farà memoritzant i traient bones notes en geografia, sinó aprenent a pensar i a ser crític, aprenent a descobrir el que li agrada, formant-se com a persona forta i emocionalment sana. I això és tot el contrari de l'educació que et donen allà». La Maria formula la mateixa idea de la següent manera: «No t'ensenyaven a pensar. T'ho donaven tot mastegat i no t'ensenyaven el perquè de les coses. El tema de l'avortament, de l'eutanàsia... Et deien: això està malament perquè ho diu el catecisme! Aquests són arguments per a nens de cinc anys».

Quan l'Andrea va acabar 4t d'ESO no sabia si continuar els estudis a Les Alzines. Els mètodes i la moral de l'escola li repugnaven, però a batxillerat les noies obtenien resultats tan bons que potser valia la pena aguantar dos anys més. A les classes de tutoria li van ensenyar molts gràfics que mostraven que estudiar a Les Alzines era la millor manera de preparar-se per a la universitat.

Finalment, l'Andrea se'n va anar a l'Institut Narcís Xifra, un institut públic situat en un barri obrer de Girona. Allí hi va descobrir uns mètodes completament diferents: «Al Xifra tots els professors tenien vocació i estaven preparats. Em va encantar. No volia que s’acabessin les classes!». De les numeràries que li van fer la vida impossible a Les Alzines, no en recorda res de bo: «Per mi estaven boges». «Tret de l'anglès, no ha valgut la pena», conclou l'Andrea.