Les lliçons de l’Opus Dei (III): El Palau

Per sobre de qualsevol altra cosa, les escoles de l'Opus són un negoci molt lucratiu. Les empreses que gestionen les setze escoles que hi ha a Catalunya facturen prop de 30 milions d'euros cada any i reben el suport incondicional del Departament d'Ensenyament, que manté les subvencions malgrat l'elitisme i la religiositat dels centres. Aquest negoci està en mans de famílies de l'Obra molt ben connectades amb les altes esferes de la Generalitat. El Palau és el tercer i últim reportatge de la sèrie 'Les lliçons de l'Opus Dei'. 

17 febrer 2016
Toni Ferragut
Toni Ferragut

Les lliçons de l'Opus Dei (I): El Claustre

Les lliçons de l'Opus Dei (II): La Presó

Si la vida no tuviera por fin dar gloria a Dios, sería despreciable, más aún: aborrecible - Josémaría Escrivá de Balaguer

A finals del curs passat vaig visitar Les Alzines de Girona amb el pretext de matricular-hi la meva filla. Em va rebre una professora molt elegant que de seguida em va fer entendre que aquella escola era diferent de la resta. Després d'interessar-se per la meva situació familiar, em va proposar conèixer les instal·lacions del centre educatiu, situades a l'exclusiu barri de Palau.

Als passadissos hi regnava un silenci impressionant. Costava creure que en aquells moments l'escola es trobés en plena activitat. Arreu hi havia ordre i netedat. Vam passar per davant de la capella i vaig veure com diverses alumnes s’agenollaven i es persignaven davant de l’altar.

La meva guia em volia ensenyar una aula de primària. Vam pujar un tram d’escales i vam arribar a un passadís completament buit. Al fons, hi havia tres alumnes de vuit o nou anys que s’esperaven en silenci davant d’una porta tancada amb clau. Ens hi vam apropar i la professora els va preguntar si volien deixar les maletes dins la classe. Elles van respondre que sí.

La professora va obrir la porta i vam entrar a la classe. Les alumnes van deixar les maletes, però enlloc de tornar a sortir, es van quedar amb nosaltres, escoltant amb molta atenció les explicacions sobre el funcionament de l’escola. De seguida van intervenir en la conversa i em van començar a donar detalls sobre els seus estudis. «Les classes d’anglès són les millors», em va dir una d’elles.

Al principi, em feia gràcia l’espontaneïtat d’aquelles nenes. Després, veient com s’esforçaven per convèncer-me de les virtuts de l’escola, em vaig començar a sentir incòmode. Aquella situació tenia quelcom d’artificial, com si algú l'hagués preparada amb la intenció de mostrar la millor imatge de Les Alzines. Aquest pensament em va esgarrifar. Era possible que utilitzessin aquelles alumnes per vendre un producte educatiu?

Una hora més tard, vaig sortir de l’escola amb una carpeta plena de propaganda sota el braç i amb la sensació que m’havien tractat, no com el pare d’una criatura, sinó com un client potencial.

«La meva mare sempre deia que allà el més burro pagava més. Sempre et venien amb històries que s’havia de pagar no sé què o no sé 'quantos'»

30 milions en subvencions

Totes les escoles de l’Opus reben diners del Departament d’Ensenyament. Segons una investigació recent de Crític, uns 30 milions d’euros cada any. Per aquesta raó, no poden demanar cap mena de quota a les famílies i han de garantir la gratuïtat de l’ensenyament en els cursos concertats. Fins aquí la teoria. A la pràctica, aquestes escoles ofereixen tota mena de serveis que es presenten com a opcionals, però dels quals no es pot prescindir sense rebre una forta amonestació social.

Quan vaig visitar Les Alzines em van deixar molt clar que si hi volia matricular la meva filla havia de fer un esforç econòmic. Malgrat les subvencions de la Generalitat, l'escola només accepta alumnes pobres de forma excepcional. A primària, per exemple, cada mes es paguen 69,50€ per l’atenció personalitzada, 75€ per les activitats complementàries i 72€ pel projecte pedagògic. El servei de menjador val 145€ i el centre demana una aportació «voluntària i imprescindible» de 47€ per a la Fundació Vaixell, vinculada a l’Opus Dei.

A banda de la factura mensual, les famílies han de pagar una factura anual de 340€ pels serveis escolars, que inclouen una assegurança, l’atenció mèdica i les excursions culturals, entre altres. Les Alzines també demana una aportació extraordinària de 2.500€ per a la Fundació Impuls, que dedica els seus esforços a millorar les infraestructures de les escoles de l’Opus. Segons em van dir, aquesta aportació es pot fer d’un sol cop o de mica en mica durant tota la vida escolar.

Una altra despesa ineludible són els uniformes, que s'han de comprar a El Corte Inglés i que en cap cas es poden imitar amb peces de roba similars. La imposició de vestuari es justifica amb l'argument que així no es veuen les diferències socials però, tal com recorda un exalumne del Bell-lloc del Pla, «al final tothom sabia qui tenia diners i qui no».

No totes les famílies paguen el que demana l’escola, però la pressió per fer-ho és constant i en cas de mostrar-se reticent cal assumir-ne les conseqüències. El Josep recorda que al Bell-lloc «anaven molt de cara la pela» i que si no es feien aportacions «et miraven malament». Els records de l'Anna, que va estudiar a Les Alzines, coincideixen amb els del Josep: «La meva mare sempre deia que allà el més burro pagava més. Sempre et venien amb històries que s’havia de pagar no sé què o no sé 'quantos'. Només qui els parava els peus i s’imposava no pagava».

Cada any, les escoles de l'Opus acullen una minoria d'alumnes que no poden pagar-se els estudis. En aquests casos, qui es fa càrrec de les despeses derivades de l'escolarització és la Fundació Vaixell, que l'any 2014 va destinar 507.198 euros al programa Ajuts a l'estudi i menjador per a alumnes amb dificultats econòmiques. En total, 527 alumnes d'educació obligatòria i post-obligatòria es van beneficiar d'aquest programa.

L'accés a aquest tipus d'ajudes és del tot opac i informal. Bàsicament es tracta de convèncer la jerarquia de l'Opus que la caritat donarà els seus fruits. Al final de cada curs, les escoles redacten un informe per valorar els progressos de les persones beneficiàries i la Fundació Vaixell decideix si les ajudes es renoven o es revoquen. En aquestes condicions, resulta difícil dir si es tracta realment d'un «ajut» o més aviat d'un deute encobert que funciona com un mecanisme disciplinari per afavorir la tasca apostòlica de l'Opus i la captació de joves adeptes.

Toni Ferragut
Toni Ferragut

«Les famílies que donaven més diners es notava que tenien un tracte diferent»

Discriminacions i favoritismes

Totes les persones amb qui he parlat, totes, m'han assegurat que les escoles de l'Opus tracten de forma diferent l'alumnat segons el seu origen familiar. El Josep, per exemple, recorda que alguns alumnes aconseguien més bones notes simplement perquè venien de famílies benestants o vinculades a l'Obra: «Al Bell-lloc t’adonaves ràpidament del classisme de la societat. Per una banda, hi havia els alumnes de classe mitjana, que hi anàvem perquè l’escola tenia prestigi. Per l’altra, hi havia gent de bona família, amb molts diners, i gent de l’Opus. Els que tenien diners i els de l’Opus tenien facilitats per aprovar».

El pare del Josep va treballar una temporada al Bell-lloc i, segons explica el seu fill, «rebia pressió per aprovar determinada gent». Els alumnes que es beneficiaven d'aquest tracte de favor arribaven al batxillerat amb moltes mancances i l'escola no els deixava fer la selectivitat «perquè feien baixar la mitjana». Els favoritismes eren tan explícits i creaven tanta mala maror que quan arribava l'hora del pati els alumnes se separaven en dos grups i jugaven dos partits de futbol diferents.

L'Anna, que és cinc anys més jove que el Josep, descriu exactament les mateixes pràctiques: «Era curiós veure com a una alumna que acabava d’arribar, i que es veia ràpidament que tenia més capacitats, se li exigia més per treure la mateixa nota que a una d’aquestes 'protegides'». L'Anna recorda que «tothom sabia qui eren les famílies importants o vinculades estretament a l’escola. Sobretot les que hi érem de feia temps i no formàvem part d’aquest cercle».

L'Albert explica que «els fills de les grans famílies de l'Opus estaven més ben tractats que la resta». Des del seu punt de vista, protegir aquests alumnes és una «garantia de futur» per a l'escola, ja que amb tota probabilitat ocuparan càrrecs de responsabilitat en el món polític o empresarial. L'Albert relaciona aquest tipus de favoritismes amb els professors de l'Obra, «el 50% del professorat, més o menys». La resta només ho feien «si ho manaven des de dalt».

L'Andrea tenia moltes dificultats amb les matemàtiques i la seva professora no l'ajudava gens ni mica: «Li preguntava i no em responia. Si hagués estat una altra alumna, segur que hauria estat més per mi». Segons l'Andrea, les discriminacions s'expliquen per les aportacions econòmiques de caràcter voluntari: «Les famílies que donaven més diners es notava que tenien un tracte diferent».

Un cas que em crida força l'atenció és el de la Teresa, que està molt satisfeta amb l'educació que va rebre i sobretot amb els «valors humans» que li van inculcar a Les Alzines. La Teresa posa el següent exemple: «Al meu curs hi havia una noia amb una lesió cerebral. La vam integrar i no hi havia la típica discriminació de la nena rara, a qui ningú ajuda. Ens deien que l'havíem d'ajudar a vestir-se, que l'havíem d'acompanyar... Jo crec que en una altra escola això no m'ho haurien ensenyat tan bé».

Així i tot, la Teresa reconeix que les alumnes de l'Opus no rebien el mateix tracte que la resta. Per a ella, aquest és un fet «normal», atès que coincideixen amb les professores en tota mena d'activitats extraescolars de caràcter religiós i es coneixen molt bé. «No poden tenir la mateixa relació, si es troben fora de l'escola en una romeria», diu la Teresa.

El Ramon nega que l'origen familiar pogués condicionar les notes, però recorda que els alumnes de l'Opus es beneficiaven d’un tracte «diferent» i «millor». «Em sobtava la confiança que tenien els professors amb els alumnes que participaven en els clubs», explica.

La Maria es fixa en un altre tipus de tractes de favor, els que es produeixen en la contractació de personal. Aquesta exalumna recorda que, en una ocasió, Les Alzines no va renovar el contracte d'una professora i poc temps després en va contractar una altra que venia «d'una de les famílies més grans de l'Opus de Girona» per fer exactament la mateixa feina. «Si tens parella i no estàs casat, no et donaran feina», diu.

Podria citar altres testimonis que apunten en la mateixa direcció. El que m'interessa destacar és que tots els exemples que he posat provenen de persones que no es coneixen entre si i que han estudiat a Les Alzines i al Bell-lloc en diferents moments durant els últims trenta anys. En aquestes condicions, cal tenir molt bona fe per parlar de «fets aïllats». Sembla més aviat que afavorir els alumnes que vénen de famílies importants o vinculades a l'Opus és una pràctica plenament acceptada i fins i tot fomentada per aquests centres educatius.

Institució Familiar d’Educació gestiona onze centres i té un volum de negoci anual d’uns 24 milions d’euros

Sis empreses controlen setze centres

He esperat fins al final d'aquesta sèrie de reportatges per respondre una pregunta fonamental: qui hi ha darrere de les escoles de l'Opus? Qui és el responsable de totes les pràctiques que s'han descrit? Per respondre aquesta pregunta, cal endinsar-se en els negocis de l’Obra, que tenen ramificacions en els sectors més importants de l’economia i que estan en mans de famílies molt properes als poders públics.

Les setze escoles de l'Opus que hi ha a Catalunya estan controlades per sis societats anònimes diferents. La més representativa és Institució Familiar d'Educació, que gestiona onze centres i té un volum de negoci anual d'uns 24 milions d'euros. El president d'aquesta societat és Joan Gallostra Isern, l'amo de JG Ingenieros, una firma d'enginyeria que ha assumit projectes tan ambiciosos com el disseny de la nova seu del BBVA. Gallostra també té interessos a Renta Corporación, una immobiliària valorada en 1.000 milions d'euros que ha comprat i venut tota mena d'edificis a les administracions públiques, aprofitant alternativament els seus moments de fortalesa i debilitat.

El secretari de la societat és un home fort del Grup Planeta: Luís Elías Viñeta, en qui José Manuel Lara confiava cegament. Viñeta dirigeix les finances de l'imperi editorial i té càrrecs de responsabilitat en totes les empreses que en depenen: Edicions 62, Seix Barral, Paidós, Crítica, Ariel, etc. Per fer-nos una idea de la influència que pot tenir Viñeta en els poders públics, n'hi ha prou amb comprovar que ha format part del patronat de l'Obra Social la Caixa, juntament amb personalitats com el comte de Godó o Isidre Fainé.

Institució Familiar d'Educació és una empresa molt coneguda dins l'administració catalana, fins al punt que pot oferir feina a tot un exconseller. Lluís Alegre Selga, conseller de Comerç i Turisme amb Jordi Pujol entre 1988 i 1999, en va ser gerent fins a l'any 2010. De la mateixa manera, la societat ha aconseguit col·locar un dels seus càrrecs directius dins la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual. Es tracta del pedagog Jordi Viladrosa Clua, que va ser nomenat assessor de continguts i programació.

Una altra de les societats implicades en l'educació opusiana és Docència i Investigació, que gestiona el col·legi Viaró de Sant Cugat. El president d'aquesta societat és un membre destacat de la família Amat: Pere Amat Roca, el màxim dirigent de Tecpesa, una empresa especialitzada en la construcció i el manteniment de gaseoductes i oleoductes arreu del món. Pere Amat és un home d'una discreció admirable, sobretot si el comparem amb el seu germà, Matías Amat, que va saltar a la fama quan es va descobrir que s'havia gastat 430.000 euros amb una targeta opaca de Caja Madrid, la major part dels quals en alta costura. El banquer està esperant judici pels excessos comesos a l'ombra de Miguel Blesa.

Si pensem que l’Opus concep la tasca educativa de forma global, des de la llar d’infants fins a l’edat adulta, no ens ha de sorprendre que el professorat de l'IESE Business School s’impliqui en la gestió dels centres de primària i secundària. Un exemple significatiu és el de Jorge Soley Sans, professor de finances a l'escola de negocis de l'Opus i president dels col·legis Pineda i Xaloc de l'Hospitalet de Llobregat fins a l'any 2007. De Soley Sans cal destacar-ne la seva dilatada trajectòria professional a la Caixa, dirigint-ne el banc de finançament especialitzat, MicroBank. Soley Sans també ha estat executiu de Telefònica i ha participat en la patronal Foment del Treball.

En el consell d’administració de Xaloc, precisament, hi descobrim una persona molt propera a Carles Puigdemont: Mateu Ballbé Turu, un empresari que té interessos en desenes d’empreses, entre les quals Catalonia Today, el diari en anglès fundat pel nou president de la Generalitat. Ballbé Turu també és el propietari de El Món, el mitjà de comunicació dirigit pel periodista Salvador Cot.

He citat tan sols alguns exemples de les relacions entre el món empresarial català i les escoles de l'Opus. La llista, en realitat, és molt més llarga. Estirant el fil del Registre Mercantil podríem dibuixar una àmplia xarxa d'interessos que aniria des de les escoles fins als bancs, asseguradores, indústries de l'automòbil, mitjans de comunicació, immobiliàries i un llarg etcètera. Que les escoles més reaccionàries de Catalunya estiguin controlades per l'elit econòmica és un fet molt alliçonador, ja que d'aquesta manera podem entreveure el nucli ideològic de la nostra societat.

Meritxell Ruiz és 27 anys més jove que Irene Rigau, però prové del mateix entorn social i conserva les mateixes conviccions religioses i morals

Una consellera d'Ensenyament vinculada a l'Opus

Tenint en compte el poder descomunal que hi ha darrere les escoles de l'Opus, s'entén millor la raó per la qual la coalició de Junts pel Sí es va negar a eliminar-ne les subvencions, tal com li ho demanava la CUP en les negociacions per formar govern. Aquesta petició estava avalada per tota mena d'estudis que demostren que, per millorar la igualtat d'oportunitats, cal evitar que l'alumnat amb més recursos econòmics es concentri en escoles d'elit. Els arguments, tanmateix, no van servir de res i al final la proposta es va descartar.

La CUP no només ha hagut de saltar-se una de les «línies vermelles» establertes abans d’iniciar les negociacions, sinó que també ha hagut de veure com es nomenava una consellera d’Ensenyament que manté vincles molt estrets amb la Prelatura. Meritxell Ruiz és 27 anys més jove que Irene Rigau, però prové del mateix entorn social i conserva les mateixes conviccions religioses i morals que la seva predecessora. Ruiz va començar la seva trajectòria política a Unió i no en va sortir fins a l'any passat, quan ja tenia un càrrec dins del Departament d'Ensenyament i es començava a entreveure l'enfonsament del partit de Duran i Lleida.

La nova consellera només coneix el sistema públic d'ensenyament per la feina que ha fet com a directora general d'Atenció a la Família, entre 2011 i 2016, però les seves relacions amb l'Opus són immillorables. El seu pare va treballar fins al moment de jubilar-se com a professor d'educació física al col·legi Turó de Reus, que està gestionat per la Institució Familiar d'Educació. Ella va estudiar en un col·legi femení de la mateixa empresa: Aura. Ja d'adulta, Ruiz ha visitat el centre sempre que li ho han demanat: per celebrar-ne els 40 anys, per trobar-se amb exalumnes o per presentar la llei d'educació que ella mateixa va redactar.

Aquesta familiaritat ha afavorit l'ascensió meteòrica de la consellera? Això no ho sabrem mai. El que sí que sabem és que els empresaris de l'Opus poden dormir tranquils; de moment, ningú posarà les mans sobre el seu negoci escolar.