“Les lluites que mostrem a ‘Poble Rebel’ formen part de la nostra història”

Entrevistem a les productores i guionistes del documental Poble Rebel, que relata les darreres tres dècades de lluita a Catalunya.

Sergi i Damià, productors de 'Poble Rebel' /Carles Palacio
Sergi i Damià, productors de 'Poble Rebel' /Carles Palacio

“Hi ha una Catalunya dissident i combativa que viu i resisteix més enllà del relat oficial.” D’aquesta manera, les autores del documental Poble Rebel comencen explicant el projecte a la pàgina de micromecenatge. Hem quedat a la vila de Salt amb els dos productors i guionistes: Damià Puig i Sergi Fàbregas. Els preguntem sobre les lluites que retransmeten, sobre els testimonis. En Damià insisteix que hi ha un fil conductor claríssim: les lluites d’avui són les lluites d’ahir. En Sergi té molt clar el comú denominador: la desobediència. Davant de situacions injustes les companyes han perdut la por. Tenim una conversa tranquil·la i propera i examinem les tres darreres dècades de lluita. I és que a vegades convé agafar aire i mirar enrere. Per mirar endavant.

Poble rebel: un documental centrat en les lluites dels darrers anys a Catalunya. D’on neix la idea? 

SF: Doncs mira, en principi el nostre documental havia d’anar per una altra banda. El nostre company Enric Duran, que ens és molt proper, es troba ara mateix a la clandestinitat i volíem ajudar-lo en la campanya comunicativa fent un documental sobre l’amnistia i els judicis farsa com el seu. Però costava concretar i vam trobar poc material. A mesura que anava passant el temps vam anar trobant punts de connexió amb altres lluites diferents i vam decidir reflectir-les en aquest documental. 

Què és el que expliqueu? Lluites o casos repressius?

DP: Expliquem casos de lluita que han acabat en repressió. 

Són dues cares de la mateixa moneda? 

DP: Sí, sempre van de la mà. Però a vegades oblidem que les lluites deixen llavors i que quan passa la tempesta repressiva, aquestes llavors broten. Nosaltres ho hem vist molt clar quan escoltàvem els testimonis. Les lluites d’ahir han possibilitat, clarament, les lluites d’avui. 

I per què comenceu el documental amb Puig Antich? 

SF: No volíem començar al 75 amb la mort de Franco. Volíem explicar la nostra història i, per tant, volíem que el documental partís d’un fet traumàtic dels moviments socials.

DP: A més, en les primeres entrevistes que vam fer a persones del moviment llibertari i també de Terra Lliure, tots els testimonis coincidien que havien quedat molt marcats per l’assassinat de Puig Antich. Crec que ens trobem en un d’aquests moments traumàtics que van esdevenir el punt de partida de moltes mobilitzacions i lluites futures.

Una de les moltes accions de protesta de la PAH /Carles Palacio
Una de les moltes accions de protesta de la PAH /Carles Palacio

'Hem intentat entrevistar a l'Ada Colau, ja que surt en bastants moments en els vídeos d'arxiu que tenim, però ha passat de nosaltres olímpicament'

Quins casos relateu? Seguiu una única línia ideològica?  

DP: No seguim una línia ideològica restrictiva. Mostrem casos del moviment llibertari, el moviment independentista i els nous moviments socials d’aquests darrers anys, com ara els manters i la PAH.

SF: El comú denominador és que surten de base i el seu motor és la desobediència. És curiós perquè hem agafat casos de gent que està molt polititzada i d’altres que ho estan poc i després quan els entrevistes t’estan expressant el mateix. La nostra intenció és a la inversa que la dels mitjans de comunicació que solen criminalitzar, nosaltres volem humanitzar les lluites i posar cara als moviments socials.

Com heu fet per escollir els casos? 

DP: Hem intentat escollir els més significatius. De la dècada dels 70, la vaga de Roca; als 90, les Olimpíades, el moviment del MRG (Moviment de Resistència Global); i després les lluites més actuals, com el darrer cicle de vagues generals.

SF: Ufff... És arriscat perquè d'injustícies segur que n'hi haurà i ens faltaran molts casos. Per exemple a l’exposició que vam fer del tràiler a Girona ja ens van reclamar que faltava reflectir millor la lluita feminista... Caldrà esperar a la segona part, tenim la sort de què existeixin moltes lluites perquè clarament som un poble rebel (riu). 

Quines dificultats us heu trobat a l'hora de gravar el documental?

Damià: Les de sempre, finançament. Ja saps que és el handicap més gran quan comences un documental d’aquestes característiques amb zero recursos i sense buscar una productora que et financi.

Hi deu haver poc material documentat d'aquests casos, com heu aconseguit la informació?  

SF: Hem tingut la sort de comptar amb en Manel que és membre també de l’equip i que des dels 90’ que porta gravant lluites. Té més de 600h de vídeos i imatges inèdites que ens han facilitat, moltíssim, la feina d’arxiu. 

De ben segur que surten cares conegudes en aquest documental ...

DP: I tant! És divertit perquè veus la militància d’abans de persones que ara es troben a l’esfera política i pública, i tot i que algunes no hagin canviat gaire, d’altres sí que ho han fet.

Volem un spoiler! 

DP: Per mi el cas més evident és l’Ada Colau – que estava entre altres al MRG - però també en Jaume Asens, la Gala Pin, en Garganté ... i dius hòstia! Com han canviat! 

Els heu entrevistat?

DP: Doncs els que ara formen Barcelona en Comú han passat de nosaltres olímpicament (riu). No han volgut. Quan van veure el caire del documental ... A mi em va sorprendre i em sap greu perquè d'alguna manera sembla que es renunciï a tota aquesta lluita. Suposo que ara mateix a l’Ada no li interessa que es mostri la seva part més radical o underground. Però bé, els arxius documentals hi són i sortiran segur.

'Si pels mitjans creies que Andrés Benítez era un empresari cocaïnòman, al documental veuràs que era un activista LGBT'

Amb la filmació d’aquest documental heu estat testimonis de moltes lluites. Quin element creieu que és comú en totes elles? 

SF: Per mi la desobediència. Et trobes que en totes aquestes lluites la gent s’ha plantejat en algun moment el debat entre legitimitat i legalitat: i han triat desobeir perquè la seva lluita era i és legítima. 

DP: Jo he vist molt comú, a banda de la desobediència, l’empoderament de base. Es tracta d'un eix transversal a totes les lluites que mostrem al documental. 

Resseguint aquests darrers anys, heu trobat períodes d’inflexió? 

DP: Diversos períodes. Començant per la transició, la dècada dels 80’ també es mogudeta i la davallada coincideix amb les Olimpíades del 92 que signifiquen un abans i després a la ciutat de Barcelona. I que s’ajunta amb el clima de bonança econòmica i l’acomodament de bona part de les classes populars. Llavors ens trobem un desert fins l’esclat de la crisi econòmica a partir del 2008 que de manera clara enceta un nou cicle de lluites.

Quin testimoni us ha impactat més? 

SF: A mi els testimonis dels manters m 'han impactat molt. Et donen tota una lliçó de vida. Al·lucines com lluiten, com s'enfronten als contratemps... i tot això amb una situació vital duríssima. Pensa que no tenen gairebé drets! Tot i així, tenen un positivisme i una perseverança que és de llagrimeta.

DP: Doncs jo,  traient l’esperit empordanès (riu), la lluita que m’ha tocat més clarament és l’oposició valenta de Fellines a la MAT. Em sento molt identificat amb les lluites en defensa el territori. 

Després d’examinar tants anys de lluita i repressió, que us sentiu pessimistes o optimistes?

DP: Optimistes clarament! Al documental mostrem tota la repressió, però sobretot la creació d’alternatives i maneres de lluitar i resistir. I de fet és així com acaba el documental. No ho podíem fer d’una altra manera. 

SF: A veure, nosaltres hem intentat que al final del documental tinguis ganes de tancar l’ordinador o la TV de sortir al carrer. Jo personalment, treballant en el documental, m’he sentit molt optimista. He après moltíssim i segurament la gent quan el vegi també l’ajudarà a entendre d’on venim. Perquè aquestes lluites formen part de la nostra història. A més, també hem procurat donar la volta a les versions oficials i dignificar les nostres companyes. Si pels mitjans podies creure que Andrés Benítez era un empresari cocaïnòman, al documental veuràs que era un activista LGBT i una persona molt implicada. Hem buscat, doncs, positivitzar les nostres lluites i sobretot relatar-les nosaltres mateixos.