Llucifer és una dona

Júlia Terricabras és militant d'Endavant-Osan i membre del col·lectiu feminista i anticapitalista Malapècora

Júlia Terricabras, militant d'Endavant - OSAN i membre del col·lectiu feminista i anticapitalista Malapècora /Toni Ferragut
Júlia Terricabras /Toni Ferragut

"M'indigna que en conjunt hi hagi tanta permissivitat, i fins i tot es vegin com a normals les desqualificacions sexistes contra les dones que són a primera línia política, i que després es facin tants discursos quan hi ha un nou femincidi"

Aquests darrers mesos, tan moguts pel que fa a política parlamentària principatina, han fet sortir a la llum algunes mostres ben explícites del patriarcat profund en què vivim. Ara que la ràbia i la indignació ja no em bullen a la cara, puc intentar posar paraules a allò que, des de la consciència feminista, només es pot entendre com una onada gegantina de violència masclista.

Que dins de la CUP el blanc preferit de les burles i estigmatitzacions són les militants dones s'ha vist ben clarament, no només aquests dies, sinó des que té representació parlamentària. I que això no només passa amb la CUP, sinó amb totes les dones que són a primera línia política i que defensen una ideologia d'esquerres, com ara l’Ada Colau, també és evident. Els comentaris sobre l'aspecte físic de les diputades i de l'alcaldessa de Barcelona, sobre els seus moviments corporals i com van vestides, són una mostra tan evident de masclisme que sorprèn que hi hagi gent (sobretot periodistes, però també militància tuitaire) que negui el component misogin de tot plegat i defensi que si fossin homes es farien els mateixos comentaris.

La portaveu que va sortir a parlar després del Consell Polític de la CUP, somreia com una encantada. La Gabriela Serra, diputada que va parlar immediatament després, semblava una portera de discoteca, amb els braços creuats. A l’Anna Gabriel, una de les cares més visibles de la CUP aquests dies, li han dit de tot, el més suau, que és un llop amb pell de xai, veu dolça però dura com una pedra per dins, calculadora, freda, que gaudeix amb el conflicte i la tensió. Putes, traïdores, lletges, mal vestides, manaires, dures, culpables, culpables, culpables. Cap d'aquests adjectius són aquí gratuïtament, sinó que han sigut part de la munició que s'ha llençat no només contra la CUP, sinó contra tot el que representa, a través de mitjans de comunicació, xarxes socials, etc.

Que en Xavier Trias (CDC) vagi a una tertúlia de ràdio i digui, amb veu burleta, que l’Ada Colau és “una senyora molt mandona” i tothom li rigui la gràcia, és de vergonya. La caricatura constant de periodistes com en Sebastià Alzamora (diari ARA) o altres al fet de parlar en genèric femení, o de defensar el feminisme com una lluita indestriable de qualsevol procés d'emancipació, són una altra mostra de masclisme més refinat, que porta implícita la idea que les dones, si fem política, ens volem imposar als homes i a qüestions més importants pel conjunt del país que no pas el feminisme. Que, al cap i a la fi, és una qüestió de dones.

Que tot això a més estigui passant el 2015, l'any que hi ha hagut més feminicidis als Països Catalans i a l'Estat, i que estigui passant el 2016, que comença amb més dones mortes, em sembla especialment greu. Perquè tot forma part del mateix fil que teixeix el patriarcat i que ens fa submises, temoroses de sortir a l'arena pública, insegures amb nosaltres mateixes, febles, petites, discretes, defugint la confrontació, hàbils oients dels conflictes mundials però mai narradores amb veu pròpia.

Aquest fil que ho lliga tot comença quan naixem i se'ns educa com se'ns educa, i continua amb els prejudicis socials amb els quals creixem, i amb l'autoodi que se'ns imposa si ens atrevim a pensar o anar més enllà, al sentiment de culpabilitat per actuar malament, a acceptar les opinions masculines sempre més enteses i sàvies que les nostres, a acceptar com un fet natural que som propietat de la nostra parella (home, és clar), que el nostre cos és important pels altres, i que, finalment, si rebem algun cop, és perquè quan portem situacions a l'extrem hi ha homes que no en saben més, de comunicar-se. I si us sembla que exagero, observeu com es tracten mediàticament els assassinats de dones.

M'indigna que en conjunt hi hagi tanta permissivitat, i fins i tot es vegin com a normals les desqualificacions sexistes contra les dones que són a primera línia política, i que després es facin tants discursos quan hi ha un nou femincidi.

Els insults i els feminicidis són el mateix. Formen part del mateix, d'una llarga tradició d'odi i violència contra les dones, i sobretot contra les que intenten trencar les cadenes de la societat patriarcal. I fer veure que són actituds individuals i no tractar-ho com un fet social, estructural, col·lectiu, és hipocresia patriarcal de la més barata. Res de nou, vaja.

Molta força a totes les dones que lluitem per un món no patriarcal, i sobretot una abraçada  de sororitat a l'Anna, la Gabriela, l'Eulàlia, i totes les companyes que davant del linxament públic no s'arronsen i persisteixen fermament.