Manuel Nadal Oller, l’home que movia els fils de Girona

24 octubre 2017
Grup de vivendes del barri de Vilarroja /Toni Ferragut
Habitatges al barri de Vila-roja /Toni Ferragut

El 17 d’octubre moria als 94 anys l’empresari Manuel Nadal Oller. Malgrat que la premsa local en va publicar diversos articles, la notícia va passar desapercebuda per l’enrenou que viu el país. Convé, tanmateix, aturar-se un segon per conèixer un personatge que deixa una empremta molt profunda a la ciutat de Girona.

Fill d’una nissaga de fabricants de taps de suro, Manuel Nadal va néixer a Cassà de la Selva el 1923. Dels vuit germans, ell era el que tenia una vocació empresarial més definida. Després de casar-se amb Montserrat Farreras, una pubilla de la vall del Llémena, va posar-se al capdavant del negoci familiar. L’explotació forestal i la fabricació de taps de suro van ocupar, durant un temps, tota la seva atenció.

Manuel Nadal i Montserrat Farreras formaven un matrimoni exemplar. Ell era un empresari d’èxit i ella era una mestressa de casa amb profundes conviccions religioses. No van treballar mai per l’administració franquista, però van viure sempre a recer del poder local. Manuel Nadal va ocupar càrrecs de responsabilitat al sindicat vertical i la seva esposa es va implicar en la formació espiritual de les noies gironines. Seguint els preceptes de l’Opus Dei, el matrimoni va engendrar dotze criatures, algunes de les quals han tingut una gran projecció pública.

L’explosió demogràfica dels anys seixanta va oferir noves oportunitats de negoci a la família Nadal. En aquella època milers de persones s’amuntegaven als afores de la ciutat. Eren famílies que fugien de la misèria que hi havia al sud d’Espanya i que s’havien instal·lat en barraques a la falda de les muntanyes que envolten Girona. Aquell desordre urbanístic esgarrifava les classes benestants, que van convertir la construcció d’habitatges en una de les seves prioritats.

Amb altres prohoms de la ciutat, com Miquel Arpa o Joan Maria de Ribot, Manuel Nadal va participar activament en el desenvolupament urbanístic de la ciutat. A través del Patronat de la Santa Creu, una entitat vinculada al Bisbat de Girona, van aixecar desenes d’edificis als barris perifèrics. Els pisos eren petits i estaven construïts amb materials de mala qualitat, però es venien fàcilment entre les classes populars, que buscaven desesperadament un sostre on aixoplugar-se.

Entre 1957 i 1979, el Patronat va construir dos mil habitatges en barris empobrits i allunyats del centre: Santa Eugènia, Torre Gironella, Sant Ponç, Sant Narcís... Una de les promocions més importants va ser la de Can Gibert del Pla, on es van construir gairebé mil habitatges. Molts dels desequilibris urbanístics que poden observar-se actualment a Girona provenen d’aquells anys d’eufòria constructora.

La frenètica activitat del Patronat de la Santa Creu s’ha presentat sovint com una acció benèfica, però en realitat era un negoci molt llaminer. Sobre el paper, el Patronat no podia repartir beneficis, però els gestors van trobar la manera de treure’n rendiment. Tal com recorda Francesc Ferrer al llibre Una acció per l’habitatge, l’entitat es finançava amb obligacions que es pagaven a un tipus d’interès del 6%. A més, el Patronat derivava una part de les promocions a una empresa amb afany de lucre, la immobiliària Pérez Xifra, que durant molts anys va estar dirigida per Manuel Nadal. En qualsevol cas, com que la construcció d’habitatges de protecció oficial estava subvencionada per l’administració franquista, el risc era mínim.

La mort del dictador no va pertorbar gens ni mica els negocis de Manuel Nadal. Al contrari: després de les primeres eleccions municipals, el primogènit de la família va arribar a l’alcaldia. Ningú ha estudiat mai les relacions de Joaquim Nadal amb el sector de la construcció, però probablement un estudi d’aquest tipus ajudaria a comprendre moltes de les decisions que es van prendre a Girona entre els anys vuitanta i noranta del segle passat i la raó per la qual l’alcalde socialista va aterrar a la conselleria d’obres públiques.

Posarem tan sols alguns exemples de l'activitat de Manuel Nadal durant la transició. A Sant Ponç, la immobiliària Pérez Xifra va construir desenes de pisos. A l'avinguda de França, prop de l'hospital Josep Trueta, l'empresa va vendre terrenys a la conselleria de salut perquè hi construís un pàrquing. A Pont Major, el Patronat de la Santa Creu va participar en la urbanització del barri. A Sant Julià de Ramis, Manuel Nadal va comprar una fortalesa militar que pertanyia al Ministeri de Defensa per convertir-la en un hotel de luxe. La premsa no va explicar mai que en totes aquestes operacions hi estava involucrat el pare de l'alcalde de Girona. Era com si el fet és donés per sabut o com si no tingués cap tipus d'importància.

La majoria de projectes urbanístics es van executar de forma rutinària, però d’altres van trobar la resistència de veïnes i càrrecs públics. A Sant Ponç, mig centenar de veïnes van denunciar la immobiliària Pérez Xifra. L'empresa els havia obligat a comprar places de pàrquing, però finalment només els va oferir un traster. Després d’un litigi que va durar 22 anys, el Tribunal Suprem va condemnar la promotora per l’estafa. L’alcalde de Sant Julià de Ramis, per la seva banda, va oposar-se a la transformació de la fortalesa en un establiment hoteler. Volia que el monument, considerat pels experts com una peça arquitectònica única, continués sent de domini públic. Va aconseguir frenar les obres durant un temps, però finalment la fortalesa va acabar en mans de dos joiers que la van transformar en un centre d'art privat.

Però les aportacions de Manuel Nadal van molt més enllà de l’àmbit urbanístic. Juntament amb altres famílies vinculades a l’Opus Dei, el patriarca va fundar les dues escoles de l’Obra que hi ha a Girona: el Bell-lloc i les Alzines. Des de fa més de quaranta anys, aquestes escoles transmeten valors profundament reaccionaris a la joventut gironina, com la segregació sexual o la submissió incondicional a la institució fundada per Escrivà de Balaguer. "La religió ens ha ajudat a ser el màxim d'honrats i seriosos", deia Manuel Nadal en una entrevista l'any 2002. La ciutat no oblidarà fàcilment ni les seves accions, ni les seves paraules.