My friend, my friend!

Després de quatre dies a Idomeni, les cooperants de Girona tornen cap a casa. En aquesta darrera crònica, Elisabet Punset i Carles Palacio reflexionen sobre l'experiència que han viscut i sobre els llaços d'amistat que s'han creat amb les famílies refugiades. Marxen amb la sensació d'haver fet molt feina, però també amb la impotència i la ràbia de saber que milers de persones segueixen amenaçades per unes polítiques europees inhumanes.

9 abril 2016

En David juga amb un nen a les vies, a escassos metres de la frontera amb Macedònia / Carles Palacio

Últim dia a Idomeni. Una de les frases que se sent més sovint al camp és “my friend, my friend”. Totes les refugiades la utilitzen per dirigir-se a les voluntàries, i al final acaba essent un mantra alegre que sí, que serveix per definir la relació que s’estableix: amistat. 

Aquests dies aquí hem intentat invertir els diners recaptats mitjançant les donacions de la millor manera possible. Sobretot, no volíem donar-los a cegues a les grans organitzacions que d’alguna manera intenten controlar l’activitat de les voluntàries independents que arriben a la zona, i també els recursos que aporten. Vam rebre aquest oferiment tan bon punt vam arribar dilluns passat, i vam negar-nos-hi. Autorganitzant-nos hem col·laborat amb els projectes que ens han semblat més útils; hem comprat olles i estris de cuina, crema solar, coixins i catifes per a l’escola, sacs de dormir i tendes; hem comprat menjar i hem ajudat a repartir-lo, hem ordenat, classificat i repartit la roba que s’amuntega al magatzem situat a prop de Polikastro; hem pintat, cantat i ballat amb els infants i també amb alguna de gran; però, sobretot, hem estimat. Amb reciprocitat i dolor, amb empatia i alegria. Tant com hem pogut. 

Trencant el mite que quatre dies aquí no serveixen per res, marxem amb la sensació que hem fet molta feina, en aquestes llargues jornades de treball amb ganes i força, sempre amunt i avall: a tot arreu falten mans. Però amb la impotència i la certesa que queda molta feina per fer.


A la 'school tent', s'hi realitzen diferents activitats en diferents idiomes / Carles Palacio

Conversant amb altres voluntàries, coincidim en fer-nos les mateixes preguntes: l’activitat humanitària de caire més assistencial, és necessària? fent aquesta tasca estem perpetuant aquesta situació? o bé és l’única manera de garantir que aquestes persones tinguin uns mínims -molt mínims- garantits? És difícil de respondre.

El que ens queda clar és que aquesta tasca assistencial s’ha de compaginar indiscutiblement amb la lluita política, ja que l'única manera de canviar la situació de les refugiades és política. Aquesta crisi humanitària no està provocada per un desastre natural inevitable, és una crisi per uns governs i les seves polítiques que han propiciat que totes aquestes persones hagin hagut de marxar de casa seva buscant un futur millor i hagin acabat en un camp de refugiades (que moltes vegades pot ser pitjor i tot).

La Masmi, de 29 anys, és una voluntària que ve de Manlleu. Tot conversant ens explica l’anècdota d’una família siriana que va arribar a Idomeni amb el seu gos. No se'n podien fer càrrec i el van regalar a una voluntària espanyola. Després de vacunar el gos, va poder fer-li el passaport i endur-se’l cap a casa amb avió. És només una anècdota, però és colpidora. Qui decideix qui pot o qui no pot creuar fronteres porta una vena als ulls. 


L'Alexia pren aire enmig d'algunes de les tendes més aïllades del camp /Carles Palacio

Enmig del fang, dels pilons d’escombraries, dels plàstics i de la pols, enmig de la misèria, d’aquest futur podrit que els estan preparant, de les reixes més altes i mortíferes que han pogut construir… Enmig de tot això coneixes algú, algú que et toca l’ànima amb la punta dels dits i després només vols que tota aquesta merda s’acabi d’una vegada. Ens acomiadem de les amigues que hem fet aquests dies: de la Nadiah, d'en Bakar, d’en Foat, de la Fàtima, d’en Hanno, d’en Fahdi, de l’Asha,… i de tantes altres. Alguna cosa es queda a Idomeni, i la sensació és que es fa més difícil la partida que l’arribada. La impotència opaca de sentir que nosaltres marxem i avui dormirem al llit, a recer, mentre elles aguanten la pluja que caurà. I que seguirà caient. Llàgrimes avall, la furgoneta marxa en silenci.

 


El moment dels adéus. L'Esteve es despedeix d'en Baker, un dels nois que el grup va coneixer / Carles Palacio

Humanes després de ser deshumanitzades. Privades de qualsevol condició, caràcter o origen. Desarrelades. Sense nom, sense casa, sense futur. Només un passat dolorós i un present sòrdid, contra el qual lluiten per evitar que esdevingui quotidianitat. Persones que volen seguir essent persones. Per això n’escrivim el noms, perquè totes i cadascuna de les vides que tenim al voltant valen la pena de ser escoltades, han de ser respectades i s’han de cuidar. Perquè, si nosaltres no tenim cura dels nostres semblants, aleshores qui és que s'ha deshumanitzat?

Que no ens fallin les forces, que tot el que hem viscut ens serveixi per seguir lluitant fins que el món sigui un lloc lliure i just, un món on hi puguem viure totes.