“Cert independentisme exigeix als altres el que no s’exigeix a si mateix”

Entrevista a Albano Dante Fachin, periodista del Cafèambllet i diputat de Catalunya Sí que es Pot al Parlament de Catalunya

8 maig 2016
Entrevista a l'Albano Dante al poble on viu, Breda /Toni Ferragut
Entrevista a l'Albano Dante al poble on viu, Breda /Toni Ferragut

Avui entrevistem Albano Dante,  una de les cares visibles de Podem i de la coalició Catalunya Sí que es Pot. L’Albano ha fet el salt a la política institucional per primera vegada en aquesta legislatura, com moltes altres diputades. Ell prové del periodisme independent, ja que  formava part,  amb Marta Sibina, de Cafèambllet, un mitjà que va destacar per fer públiques les corrupteles en matèria de sanitat. A banda del periodisme, i com molts altres membres de Podem, reivindica el 15M com un espai de lluita transversal i que ha contribuït a posar sobre la taula una nova manera de fer política. L’entrevista ens ajuda a abordar qüestions d’actualitat, com les noves eleccions estatals, l’interinatge de la direcció de Podem i les propostes de candidat, però també aspectes més interns com les relacions dins de Catalunya Sí que es Pot.

L’entrevista la fem al poble on viu l’Albano, Breda. Passejant i buscant la millor terrassa per fer l’entrevista, comprovem que és una persona ben coneguda al poble, saluda moltes veïnes i sovint el paren per parlar. Un cop cara a cara, l’Albano es mostra distès i directe, fa servir paral·lelismes constants per explicar-se i evoca recurrentment el seu antic projecte, Cafèambllet, que sembla que li produeix una certa nostàlgia. 

 “El Parlament sembla un concurs a veure qui presenta més preguntes i propostes de resolució.”

Albano, què hi fa un periodista de Cafèambllet al Parlament?

Jo intento fer el mateix que feia. Investigar i denunciar allò que no em sembla correcte, però sempre des de l’instrument que dóna el periodisme: la rigurositat. M’he adonat que al Parlament la gent diu el que li sembla, moltes inexactituds i el que li va bé al partit. El periodisme m’ha ensenyat que per fer una bona feina necessites temps, i al Parlament es viu a un altre ritme. Sembla un concurs a veure qui presenta més preguntes i propostes de resolució.

Tu, de fet, no venies de qualsevol mitjà, sinó d’un on eres plenament independent. Et comprimeix, de  vegades, la faixa del partit?

Aquesta era una de les meves pors, estava poc acostumat a treballar havent de fer convergir interessos diferents, ja que a banda de la independència del mitjà, el Cafèambllet el formàvem tan sols dues persones. El repte, doncs, ha estat i és gran, ja que no he passat a formar part d’un projecte qualsevol, sinó d’un partit polític. He de dir que m’he sorprès gratament del marge de llibertat que tinc. El fet que el partit i la confluència siguin nous fa que no tinguin estructures solidificades, i que per tant moltes coses estiguin per fer. Quan vaig començar, no em va dir mai ningú què havia de dir als mítings electorals, ni tampoc ara al Parlament.

Però el teu partit forma part d’una confluència amb ICV.

A veure, desavinences n’hi ha hagut i, de fet, personalment vaig criticar ICV públicament amb la carta Luz morada, on posava sobre la taula les dificultats d’aquesta convivència. Però a mi m’espantaria que en un espai tan plural tot fos una bassa d’oli. És veritat que tots ens hi vam haver d’acostumar i llimar les nostres diferències.

Ara ja les teniu llimades?

Mira, també passa una cosa òbvia, quan vam començar al Parlament no hi havia govern i com que no hi havia govern... Perquè ens entenguem, qui no té feina el gat pentina. Ara tot està en marxa i cadascú té les seves parcel·les de responsabilitat. Jo, per exemple, estic a la comissió de Salut i a la de la Sindicatura de Comptes, i tenim feina per al triple dels diputats que som. A la que et poses a treballar i veus les coses que t’impacten, les decisions del govern, el que passa dia a dia... A poc a poc hem anat aprenent a conviure i treballar plegats.

Ja, la veritat és que vau començar d’una manera una mica accidentada, amb en Joan Giner denunciant pressions de Coscubiela i Rabell

Això va ser molt interessant, perquè no va ser ben bé un enfrontament Podem-ICV. En aquest cas, per exemple, jo estava més d’acord amb la idea d’en Coscubiela que d’en Joan [Giner], que és del meu partit. I això pot tenir una lectura positiva. Ara bé, sí que va haver-hi conflicte entre com es gestionaven aquestes diferències. ICV porta més temps com a partit, i tenen la confluència històrica d’ICV i EUiA, i deuen solucionar els conflictes d’una manera més cap endins. Nosaltres, que no tenim aquesta experiència, de seguida el que ens surt és fer-ho públic. A veure, venim d’un temps on tot això es solucionava als passadissos i al despatx, nosaltres per inexperiència o vés a saber per què, ho hem fet públicament. I a mi em sembla bé i espero no canviar aquesta dinàmica i ho vull reivindicar. Potser així la gent entén més les coses.

Albano Dante Fachin, periodista independent i diputat al Parlament de Catalunya per Catalunya Sí que es Pot /Toni Ferragut
Albano Dante Fachin, periodista independent i diputat al Parlament de Catalunya per Catalunya Sí que es Pot /Toni Ferragut

“Jo he passat per Via Laietana i davant de la seu de CCOO i he cridat culpables. Moltes vegades.”

L’activitat parlamentària es la punta de l’iceberg del que passa realment entre bambolines.

És clar, passa com en el periodisme. A vegades llegeixes una peça i dius “no entenc res”. I això pot passar perquè el que l’ha escrit no en sap o perquè et vol amagar alguna cosa. Quan es va filtrar la carta, tothom es va escandalitzar. Era una carta a la militància de Podem, però de Podem pot ser-ho qui vulgui. Molts diuen que es un error, que aquestes coses s’han de cuidar,  però jo el dia que ho hagi de tornar a fer, ho faré.

A vegades tampoc deu ser fàcil combinar la frescor d’un partit nou amb, per exemple, la vella guàrdia del PSUC i de CCOO.

Suposo que ells han fet una reflexió. I m’imagino que la primera vegada que la van fer va ser el 16 de maig de 2011. Les places deien: “ningú ens representa” i també es referien a ells. Sens dubte, les coses s’han de fer d’una altra manera i en això estem. A mi em treu la son que algun dia ens repeteixin a nosaltres la mateixa frase. I això pot passar.

Com?

Assumint mimèticament la manera com s’ha treballat fins ara. Tots n’hem d’aprendre, per no tornar-ho a repetir. Tu em dius: Coscubiela representava CCOO.  Jo he passat per Via Laietana i davant de la seva seu he cridat “culpables”. Moltes vegades. I ho he fet perquè certament crec que s’ha fet malament la feina. I és veritat, dius: ostres, el teu company era el cap de tot això. Doncs bé, suposo que ell haurà fet la reflexió i el seu procés, igual que CCOO. Nosaltres haurem d’ aportar el que puguem sense perdre la mirada crítica i, sobretot que estar junts no suposi no acceptar que hi ha coses que s’han fet malament.

Però, creus que ICV s’ha reconciliat amb els seus fantasmes del passat? Tripartit, càrregues de Bolonya, Núria Pórtulas ...

Si fem la revisió històrica, aquesta l’ha de fer la pròpia Iniciativa. El Tripartit en el seu conjunt i ERC i ICV tenen la seva responsabilitat, per exemple en les polítiques desastroses en matèria de sanitat. Ara bé, cal puntualitzar que en sanitat hi ha dos grans partits que s’han repartit el pastís: CDC i PSC. Nosaltres mirem de vetllar per no cometre els errors passats. L’altre dia, a Sant Esteve Sesrovires, regidors de Podem van treure a  la llum sobresous, i entremig hi havia ICV, i s’ha denunciat igual. I el dia que passi a Podem, jo faré el mateix.

Cal dir també que s’han renovat càrrecs. En Boada jo no l’he vist mai al Parlament, i m’imagino que si es trobés amb en Joan Giner, que va rebre pals a les càrregues anti Bolonya, no crec que es fessin gaires abraçades. És veritat que la memòria sempre ha d’estar present, però ho hem de sobrepassar. Ara hi ha una situació molt bèstia, i crec que es pot fer bona feina. Es pot prescindir de tota aquesta gent? S’ha de retreure a la CUP haver investit un president convergent després de tot el que ha fet CDC? Forma part d’una estratègia i uns objectius, i ningú pot afirmar que la CUP comparteixi els interessos de CDC, tot i que hi hagi sectors de l’esquerra no independentista que els agradi fer-ho per treure rèdits electorals. I si comencem a assumir contradiccions?

Vosaltres també n’heu de treure algun profit, de la coalició.

Ostres, jo no puc obviar que aprenc molt dels companys d’ICV, perquè tenen molta experiència. Jo veig en Coscubiela a les juntes de portaveus i, t’ho ben juro, has de ser molt gat vell, perquè te la colen per tots cantons! A en Coscubiela hi ha gols que no li colen. Ara que potser també en Coscubiela ens pot colar gols a nosaltres... (Riu).

Posa’m un exemple d’aquests gols.

Doncs mira, es presenta una moció a la Comissió de Salut que diu que el Govern ha de fer efectiu el pagament de sous en tres mesos. Es presenta una esmena de Junts pel Sí en què, enlloc diu que “cal fer efectiu” sinó que “el govern vetllarà per fer efectiu el pagament”. I si no t’hi fixes, dius: doncs ja esta bé. Doncs no! “Vetllar” no és el mateix que “pagar”. Mira, tio, ens estàs fent perdre el temps: paga! Hem d’impugnar aquesta mena de trampes.

Albano Dante: "Doncs no! “Vetllar” no és el mateix que “pagar”. Mira, tio, ens estàs fent perdre el temps: paga! Hem d’impugnar aquesta mena de trampes." /Toni Ferragut
Albano Dante: "Doncs no! “Vetllar” no és el mateix que “pagar”. Mira, tio, ens estàs fent perdre el temps: paga! Hem d’impugnar aquesta mena de trampes." /Toni Ferragut

“Hi ha gent que li agrada posar el dit a l’ull de la CUP dins del nostre espai polític”

 

I, a veure, amb la CUP, ben bé què us separa?

L’únic que ens separa és l’estratègia.

I per què, doncs, aquest distanciament que va denunciar públicament la CUP per carta, aquest passat febrer?

Bé, perquè hi ha gent que li agrada posar el dit a l’ull de la CUP dins del nostre espai polític. És una realitat. Tot i que la CUP també ho ha fet. Però a mesura que es va fent feina i que tots anem veient les limitacions de les nostres pròpies estratègies, es destensa tot. A les comissions treballem molt bé. Per exemple amb l’Eulàlia [Reguant], que treballem el tema de Salut, compartim moltes coses. Fins i tot hi ha dies que treballo més amb la gent de la CUP!

Així, teniu una bona relació personal?

I no només personal. Jo n’aprenc molt, també. Hi ha companys de la CUP i, no només diputats, que són referents, i que els consultava quan feia de periodista. Seria molt trist que ho deixés de fer. A mi m’està agradant molt, perquè tot i no compartir una part de l’estratègia, l’objectiu jo crec que sí és compartit. Jo puc afirmar que estic aprenent tant d’en Benet [Salellas] com d’en Coscubiela. No sé quin monstre estrany sortirà de tot plegat (Riu).

En una entrevista a l’ARIET, en Benet retreia a Catalunya Sí que es Pot el mutisme durant les negociacions d’investidura de Mas.

És veritat, en Benet m’ho va retreure en una ocasió: “ens estem partint la cara i vosaltres no dieu res”. Però, què havíem de dir? Si aquest problema era conseqüència d’una estratègia que no compartíem. No era un simple “ja t’ho faràs”,  sinó que no compartíem el punt de partida. Crec que al desembre ens vam reunir per donar-hi la volta, però no hi va haver punt de trobada. Però bé, no em ve gens de gust fer retrets, ja que justament és el que estem deixant enrere. Però, per què no ens van ajudar a fer campanya pel referèndum, a les generals?

Segurament molts militants de la CUP van votar Podem.

És possible, puc entendre que no demanessin el vot públicament per nosaltres, perquè no estava dins de la seva estratègia. Tot i que m’agradaria molt que ho haguessin fet.

Parlant de referèndums: quin és el full de ruta de Podem per assolir el dret d’autodeterminació?

El referèndum és la via, i s’ha de buscar la manera d’exercir el dret. És veritat, i ho acabem de comprovar, que hi ha un tancament a Madrid. I nosaltres sempre hem dit que això del referèndum no és bufar i fer ampolles. Ha d’haver-hi una predisposició política que ara mateix no hi és, ha d’haver-hi també un treball pedagògic perquè mes enllà de Catalunya es pugui entendre el que està passant. A poc a poc es va fent. Cinc milions de vots a una formació que defensa el referèndum és un avenç. Que potser no es tot l’avenç que és voldria, està clar. Nosaltres no hem negat que caldria empènyer.

Però quina és l’alternativa? Vam anar a eleccions el 27S i alguns ens van voler fer creure que votàvem el 27, que el 28 declararíem la independència, el 29 seriem independents i el 30 estaríem al mundial de futbol. Va, Puigdemont, i la independència on és? És clar, s’estan trobant grans dificultats, i en ocasions escoltes el president i sembla de Catalunya Sí que es Pot. Des de cert independentisme no es fa autocrítica i s’exigeix als altres el que no s’exigeixen a ells mateixos. Si partim de la campanya electoral del 27S, n’hi ha que han enganyat. La declaració del 9N, on és? Ara vénen els pressupostos, desconnectarà en Junqueras? Perquè pot agafar i dir: desconnecto del sostre de dèficit marcat per Madrid. Si li dius a en Junqueras que faci un pressupost amb el 4% de dèficit, et dirà que vindran els homes de negre. Llavors, què? Tothom està veient les limitacions de la seva pròpies estratègies, ningú se n’escapa. Al final, el que hem de fer entre tots és trobar una solució a aquest conflicte. De moment s’estan fent avenços. Del 20N fins ara, tothom ha posat la lupa a veure quan Podemos traïa el referèndum; doncs no.

Albano Dante: "...nosaltres sempre hem dit que això del referèndum no és bufar i fer ampolles." /Toni Ferragut
Albano Dante: "...nosaltres sempre hem dit que això del referèndum no és bufar i fer ampolles." /Toni Ferragut

“Quan preguntes a diputats de Junts pel Sí què en pensen dels 18 mesos, n’hi ha molts que riuen i et diuen: Va, no m’acollonis!”

 

 

I si hi ha impossibilitats reiterades a Madrid per fer-lo?

Però a veure, aquí ja es va fer un referèndum.

Però no era vinculant.

Però, qui ho ha de dir que és vinculant? Estem parlant de qüestions polítiques, no tècniques. Tu pots fer les declaracions que vulguis, pressupostos, referèndums... però al final tot té un encaix polític. Ara ja hi ha la majoria parlamentària a Catalunya. Per fer un referèndum d'independència a Catalunya no es necessita Podem. Però no el faran, perquè és complex. Doncs busquem altres maneres. Si no, pots preguntar a alguns diputats de Junts pel Sí què en pensen, dels 18 mesos. N’hi ha molts que riuen i et diuen: “Va, no m’acollonis!”.

Cal continuar explorant vies, i la que proposem, humilment, crec que és bona tot i que estigui lluny des ser senzilla. Aquesta situació ens acaba portant, a vegades, a estar al mig.

I Podem està encara més al mig que Podemos? Xavier Domènech pot estar tranquil que es recolzarà el que ha afirmat al seu electorat?

De moment ens presentarem a unes noves eleccions sense trair el que vam dir, mal que li pesi a algun sector de l’independentisme que sembla que necessiti que Podem falli. Ens diuen que estem massa al mig. Però, a veure, si algú espera que Podem sigui una força independentista, doncs ja pot esperar.

La desobediència pot ser la clau per obrir el forrellat del 78?

La desobediència fa temps que s’exerceix. La PAH es desobediència, el 15m és desobediència, ocupar CAPs és desobediència, i aquesta sempre és un motor. Està clar que s’han de forçar les coses, però en aquest forçar s’ha de ser honest. I no es pot renunciar als altres mitjans, la postura de PSOE no es pot aguantar eternament. Tornem-ne a parlar després de les pròximes eleccions.

I pel que fa a la secretaria general de Podem?

(Riu) Això és el més xungo, la cosa més difícil, però també la més divertida.

Fent la radiografia ràpida de les candidates, no he sabut enquadrar la Jéssica Albiach, però sí que m’ha fet la sensació que Raimundo Viejo és el paracaigudista de Pablo Iglesias, i tu la persona de Revolta Global.

Sóc l’home de Revolta Global, de Procés Constituent, pels indepes sóc d’ICV... Mira, a Podem hi ha gent que ve de molts llocs. Izquierda Anticapitalista és fundadora de Podemos, i el primer manifest de Podemos s’assembla molt al del Procés Consituent. A la darrera Universitat d’Estiu d’Izquierda Anticapitalista, en què per cert hi havia Pablo Iglesias, em van tirar en cara que encara no milités a la formació anticapitalista. Així que, en certa manera, tot són més aviat conjectures periodístiques.

Tu, què proposes amb Ho podem tot?

Amb Echenique, hi està havent una reconfiguració. Ho podem tot ha de representar una cohesió territorial, però alhora diversa i enriquida pel debat dels cercles, i això no es fa fent comunicats. D’això jo n’he après de la CUP.

Això del comunicat, ho dius per en Raimundo? No em negaràs que sembla que l’enviïn a Catalunya a posar ordre.

Es va reclamar que se solucionés el tema de l’interinatge, i han sortit diferents candidatures. A mi personalment els mitjans m’han enquadrat com el crític. “Revolta a Catalunya”, diuen els titulars, “el que es rebel·la a Pablo Iglesias”. Bé, els mitjans funcionen així. Però mira, l’Echenique era el crític, no? I ara és responsable d’organització. A Podem no estan institucionalitzats aquests barons, com al PSOE, que són un pal a la roda. Tenim un secretari d’organització que fa uns mesos era el megacrític, i l’altre dia en Pablo [Iglesias] va dir que la direcció ja no prendria partit.

Però ja ha pres partit abans, no?

Bé, potser a Madrid hi ha gent que té unes preferències o altres, igual que aquí. Però, a veure, els estatuts ja diuen que les decisions de Catalunya s’han de prendre a Catalunya.

S’ha demanat una direcció col·legiada.

Això no. Hi ha uns estatuts que són flexibles, però ara mateix treballem amb el que tenim. Per col·legiar s’hauria de debatre molt.

I no en tenen gaire ganes. Fa poc els vas interpel·lar directament, oi?

No, no gaire.

Potser proposar una direcció col·legiada té algun tic de vella política, que és assegurar-se posar una pota a dins.

A veure, hi ha alguna cosa de la candidatura d’en Raimundo que em sobta. Es diu Impulsant el canvi, oi? Doncs la conformen bona part de la gent responsable dels problemes que té actualment Podem. És com si el PP es presentés demanant el canvi, no té gaire sentit. Però, per altra banda, en Raimundo i qualsevol té dret a proposar el que estimi convenient. A mi no m’agrada que es parli de “pacte”. Ja hi tornem a ser! Decisions entre passadissos. Això de “direcció col·legiada”, fa aquesta sensació, tu manes aquí i jo allà. Nosaltres hem recorregut tot el territori i jo no he sentit que es demanés cap direcció col·legiada. Per tant, sembla més aviat que la proposta vulgui defugir debatre les diferències de maneres de portar l’organització.

Albano Dante: "Ja hi tornem a ser! Decisions entre passadissos. Això de “direcció col·legiada”, fa aquesta sensació, tu manes aquí i jo allà." /Toni Ferragut
Albano Dante: "Ja hi tornem a ser! Decisions entre passadissos. Això de “direcció col·legiada”, fa aquesta sensació, tu manes aquí i jo allà." /Toni Ferragut

Per acabar, observem com darrerament companyes i referents institucionalitzen la seva militància i deixen un espai orfe a les lluites al carrer. Què en penses de l’abducció institucional?

Bé, d’entrada tenim el repte de no convertir-nos en polítics professionals i prestar el millor servei a les causes que defensàvem. Seria un error terrible. Quan feia el Cafèambllet, dèiem: el dia que per continuar haguem de posar un anunci de la Caixa i callar segons què, ho hem de deixar. Aquí, és el mateix. I moltes vegades pots tenir aquesta sensació, per fer això me’n torno al Cafèambllet. Però en el còmput global crec que som útils per fer d’altaveu, per empènyer. Per això és bona la limitació de salaris, no tens al·licients econòmics i tens menys temptació de quedar-te.

Però a vegades els copets a l’esquena també són al·licients poderosos.

Sí, i tant. Però en el meu cas crec que hi he sortit perdent. El Cafèambllet era molt transversal, i des de que he pres partit me n’han deixat de fer, i aquesta és una de les coses que em fa pena, perquè me’ls feien els que de debò m’importaven. Al Parlament els copets que fan no m’importen. Tot i que, és clar, sempre té un risc. M’envien invitacions de tot arreu i procuro no anar-hi, per no acostumar-m’hi. L’altre dia em van convidar al Català de l’any. Foto amb el president, i després endrapar esmorzar del Celler de Can Roca. I jo em dic a mi mateix: no hi vagis Albano, que encara t’agradarà... [Riu]. A vegades em ve nostàlgia de tornar a fer el Cafèambllet...