Per una vaga feminista on realment hi siguem totes

7 març 2018
/ Carles Palacio
/ Carles Palacio

Abans que res, que quedi clar: parlo des dels i pels feminismes. Si algú ve buscant arguments per desautoritzar la Vaga, que no ho faci aquí. Parlo des de l’experiència com a militant d’un dels tres col·lectius feministes no mixtos autònoms que hi ha ara mateix a la ciutat de Girona. Parlo, repeteixo, des de l’experiència situada i, per tant, sense cap pretensió de representar o fer de portaveu de cap proposta alternativa. Sols busco compartir i, si pot ser, generar un espai on posar en comú un seguit de sensacions, incomoditats, preocupacions i contradiccions que m’ha generat i em genera la propera Vaga Feminista del 8 de març.

Que les coses sovint s’han fet per inèrcia o perquè era ‘el que tocava’, sense el temps i espai de debat necessari per qüestionar-nos o debatre temes essencials de la Vaga, si més no en l’àmbit local. I no només aquí, a Girona, sinó que em consta que també ha passat a molts altres llocs. I permeteu-me que hi insisteixi, perquè si el discurs de la Vaga Feminista no es treballa, s’articula, es genera o s’assimila des dels espais i col·lectius locals, no comprenc qui és el nosaltres, qui són les totes, que protagonitzaran els discursos i els actes de demà. I permeteu-me que ho digui així, des de l’exageració, perquè és clar que entre moltes de les persones amb qui compartirem els carrers demà ja fa temps que ens coneixem i, de fet, són els comentaris que hem anat compartint al llarg d’aquests dies que m’han permès detectar d’on venien les incomoditats que se m’estaven acumulant.

I ho deia perquè, si no ens preguntem d’on neix i qui som aquest nosaltres-que-demà-farà-vaga, acabem reproduint una certa lògica del tot s’hi val, en què el que compta és sumar sense importar què defensis ni què diguis, a condició que siguis una dona, és clar. I a hores d’ara defensar això és –si se’m permet– directament indefensable. És indefensable des del moment que blinda amb una impunitat total, fins al punt de permetre instrumentalitzar la Vaga (feminista o no) com fa anys que no passava, a entitats sindicals que, directament, estan contraconvocant la vaga general feminista de 24 h i cridant a aturades de dues hores perquè és el que treballa gratuïtament cada dia una dona de mitjana (sic.) És indefensable des del moment que arriba als pobles, assemblees i barris com una imposició respecte la qual és impossible desmarcar-se o situar-se críticament perquè això ara no toca, això ara no és l’important i es distreu l’atenció del que vertaderament importa. Si us plau, vigilem-nos què ens estem dient unes a les altres aquests dies, que moltes coses ressonen a la militància masculinista d’esquerres més rància.

El que és realment imperdonable és que res del que passa ara és nou, que no és la primera vegada, ni l’última, que els feminismes obliden el sentit del plural, que el nostre nosaltres no fa referència a tantes dones com a vegades ens agradaria creure. I és des d’aquí que hem d’entendre que les companyes d’Afroféminas –que es defineixen com una comunitat en línia per a persones afrodescendents i negres– s’hagin vist obligades a llançar un comunicat públic per exposar les raons per les quals no se sumen a la vaga, recuperant aquell  ‘Ain’t I a woman?’, pronunciat per primera vegada l’any 1851 per l’activista afroamericana pels drets de la dona i l’abolició de l’esclavatge Sojourner Truth, en denúncia de la blancor del moviment pel sufragi femení nord-americà. Una denúncia de blancor no només en la composició del moviment, sinó també de l’agenda política i el discurs. Per tant, també, de les victòries i les conseqüents derrotes polítiques, culturals i socials. És per això que cal parar-nos a pensar qui parla en cada moment, així com estar especialment atentes amb els silencis i les absències que es generen. Que generem.

S’ha dit i s’ha repetit en nombroses ocasions, de fet és una de les obsessions –altrament tan necessària- del discurs de demà: que no només som dones, sinó que també som precàries, migrades, negres, diverses funcionals, dissidents sexuals i trànsfugues del gènere. Som estudiants, som analfabetes, som preses. Som el que volem ser i totes aquelles categories polítiques que ens resultin útils per pensar-nos col·lectivament. I com a tals, cal ser conseqüents: més enllà de les bones intencions, preguntar-nos quines veus han quedat excloses en el procés de redacció del manifest unitari, o si hem tingut la cura suficient per fer els espais inclusius, buscant maneres que els espais on farem els nostres actes i els recorreguts de les manifestacions siguin accessibles per a totes les companyes.

I, a partir d’aquí, ja preguntar-nos fins a quin punt és reduccionista el concepte de cura tal com s’ha plantejat fins ara, pensant-lo només a partir del model de mare treballadora-precària de família heterosexual que ha d’assumir les tasques de cura tota sola, i si és per això que gran part de les dones amb qui compartim espais laborals i estudiantils no s’han sentit interpel·lades per la vaga de cures. O perquè sovint sembla que s’han presentat la vaga de cures i la vaga laboral com si fossin coses separades, sense entendre que un dels sectors laborals amb més feminització –i la conseqüent precarització–, el de la Indústria de l’Atenció (telefònica, cultural, al client, etc.), no és res més que la professionalització de les tasques de cura. O on queda la qüestió de la raça i les relacions colonials en tot plegat, per exemple.

En definitiva, més enllà de celebrar les victòries de demà, preguntar-nos qui no hi serà o no hi podrà ser. I per què no hi són. Perquè si no fem això, si realment no hi podem ser totes perquè és més allò que ens separa que el que ens uneix –a saber, el fet de ser dona– i arriba el moment de triar, tinc més que clar qui són realment les meves companyes. Mentrestant, ens veiem demà (i cada dia) als carrers, a les places i on calgui.