Pisos turístics i incapacitat municipal: qui garanteix el dret a l’habitatge a Girona?

Arnau Barquer és doctorand a l'Institut de Recerca Històrica de la UdG i activista de la plataforma + Barri - Pisos turístics.

7 febrer 2018
Edifici del Barri Vell de Girona on la plataforma de veïnes ha penjat una pancarta reivindicativa /Sergi Vázquez
Edifici del Barri Vell de Girona on la plataforma de veïnes ha penjat una pancarta reivindicativa /Sergi Vázquez

La Plataforma Més Barri Menys Pisos turístics va néixer l’estiu de 2017 amb la intenció de posar fre a una dinàmica que pateix la ciutat de Girona, i en concret el Barri Vell, que és la descontrolada proliferació de pisos destinats a l’ús turístic; i que agafa una velocitat vertiginosa a partir del 2013.

Aquesta proliferació ha vingut acompanyada d’una pujada important del preu del lloguer. Una tendència que es confirma a la resta de ciutats catalanes. Especialment preocupant és el cas de Barcelona, on ja són habituals els desnonaments per impagament de lloguer, i que marca un ominós exemple de què pot arribar a passar si no s’actua ràpidament i s'hi intervé.

Alhora, la puja del preu de lloguer ve acompanyada d’un seguit de pràctiques mafioses que, d’una manera o altra, impedeixen a la gent mantenir-se en els pisos en règim de lloguer. No renovar el contracte, augment injustificat dels preus d’arrendament... Pràctiques que es disparen des del 2013 i que s’expliquen en gran part per la cobertura legal que tenen immobiliàries i propietaris amb la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), modificada el mateix any. La possibilitat de destinar un pis a l’ús turístic, desvinculant un bé d’ús com és l’habitatge de la seva funció social fa que el benefici passi per davant de les persones.

Des de la Plataforma, vèiem com aquesta dinàmica s’imposava sense aturador al Barri Vell, on se situen més del 60% dels pisos turístics de la ciutat i on els pisos turístics suposen un 10% del total d’habitatges del barri. Per fer front a aquesta problemàtica, proposàvem un seguit d’iniciatives que enteníem que eren de sentit comú, com ara garantir la legislació reguladora vigent, la realització d’un cens amb la identificació corresponent a la façana, i una moratòria que possibilités un debat públic sobre quin model de ciutat volíem i que permetés abordar la situació de forma consensuada amb el màxim d’agents implicats possible.

La resposta de l’Ajuntament

Vam exposar la nostra postura a partir d’una moció presentada el dia15 de gener al Ple municipal. El resultat és conegut per tots: un cop de porta a les reivindicacions del veïnat i menysprear la sensació de gravetat amb què es viu la problemàtica des de la Plataforma i des del Barri Vell. Especialment preocupant fou la intervenció de l’alcaldessa Marta Madrenas, que va gastar una bona estona alliçonant els i les membres de la Plataforma i equiparant la moratòria amb una situació “d’injustícia social”, molt en la línia de la regidora Veray del Partit Popular. És sorprenent haver d’insistir una vegada rere una altra que el mite del propietari que té un pis que lloga per complementar com pot un ingrés escàs no és més que això, un mite. De fet, sorprèn tant que fa pensar que es tracta més aviat d’un argumentari fal·laç ideat per un sector immobiliari que treu molt bons rèdits de l’especulació immobiliària destinada al turisme, amb la complicitat de les administracions locals.

Però encara que es tanquin en banda i menystinguin el problema, aquest segueix aquí i hem aconseguit fer-lo evident a la llum pública. Només cal veure la proliferació d’articles, entrevistes i ressò mediàtic, de la mateixa manera que la Plataforma està rebent un gran suport per part de veïns i veïnes (recordem que vam reunir un miler de signatures de suport a la moció). La problemàtica de l’accés a l’habitatge en general i la qüestió dels pisos turístics en particular és percebuda amb la mateixa preocupació que tenim nosaltres, senzillament, perquè afecta cada cop més gent i és impossible ignorar-la. Només això pot explicar la resposta apressada de l’alcaldessa, durant les darreres setmanes, d’oferir l’Ajuntament com a mediador en casos que afectin veïns i veïns que portin vivint al Barri Vell... deu anys!

No cal dir que té tant dret a no ser expulsat de casa seva una persona que hi porti vivint deu, cinc, dos anys o tres mesos; però a més a més, actuar com a agent mediador mentre no es reconegui que els llogaters i llogateres ens trobem en una situació d’indefensió i no es faci res per evitar-ho és cínic i irreal.

És cert que els ajuntaments no tenen gaire recursos al seu abast. Tanmateix, des d’un Ajuntament es poden fer moltes coses. La primera d’elles és un Pla Especial per regular els pisos d’ús turístic, prenent l’exemple de Barcelona, amb la participació de tots els agents implicats i, en particular, veïns i veïnes organitzades. Tot just ara arrenca a Girona i veurem on ens porta.

Però l’Ajuntament mai no pot ser equidistant davant d'una problemàtica que afecta dos agents (immobiliàries i gestors turístics i veïns i veïnes) en situacions de desigualtat tan evidents. Davant d’això ha d’emprar totes les eines al seu abast, i una d’elles és precisament la moratòria de llicències. Entre 2016 i 2017, el nombre de pisos turístics es va multiplicar, passant de 202 a 411. Entre maig i juny de 2017, es van atorgar de cop 50 llicències més. Actualment ja estem parlant d’un total de 584 pisos, un 40% més que fa 6 mesos!

Aquesta dinàmica afecta molt negativament un mercat de lloguer estructuralment escarransit i pressiona sobre les expectatives de guany de les rendes immobiliàries, cada cop més a l’alça. Així, les famílies veuen el seu lloguer augmentat a cada renovació i el preu de mercat pels núvols. En aquest conflicte, entre els beneficis de les immobiliàries i fons d’inversió turístics i el dret a l’habitatge dels gironins i gironines, mediarà l’Ajuntament? De debò una institució pública que ha de vetllar perquè es garanteixin els drets més bàsics ha d’arbitrar de forma neutra com el sabó? En la nostra opinió l’Ajuntament ha de triar, i ha de fer-ho de la banda dels seus conciutadans per garantir-los els drets.

El perquè de l’organització

Els pisos turístics són un agreujant important i un fenomen que cal abordar en la seva magnitud, però no són el causant últim de la precarietat habitacional, que afecta cada cop més i més famílies catalanes i que rau en la configuració particular del mercat d’habitatge a l’Estat espanyol. La causa principal és un mercat de lloguer desregulat a partir d’unes lleis permissives com la LAU, que donen barra lliure a les immobiliàries i als fons inversors per especular amb el preu de l’habitatge.

Aquestes instàncies legislatives corresponen a la competència del govern espanyol, que ha tallat qualsevol intent de la Generalitat per posar-hi remei, encara que fossin propostes tèbies. Això només deixa espai perquè veïns i veïnes afectades assumeixin que la defensa del seu dret a l’habitatge passa per elles mateixes, per organitzar-se col·lectivament i posar fre a les pràctiques immorals dels especuladors. En aquest estadi és imprescindible l’articulació d’estructures i espais de defensa amplis, com estan fent a ciutats com Barcelona i Madrid, on la creació de sindicats de llogaters i organitzacions de barri està permetent als veïns i veïnes mantenir els seus habitatges i els seus drets com a llogaters i llogateres. Què esperem per replicar-ho a Girona?