Porteu la mainada a Font de la Pólvora

Pau Casacuberta, col·laborador de l'ARIET, exposa la seva experiència a l'escola bressol Cavall Fort, al barri gironí de Font de la Pólvora

2 juliol 2018
Celebració a l'escola Cavall Fort / Carles Palacio
Celebració a l'escola Cavall Fort / Carles Palacio

Fa dos anys amb la meva parella vam prendre una decisió de la qual em sento molt orgullós: vam matricular la nostra filla a l’escola bressol Cavall Fort, al barri de Font de la Pólvora.

Si viviu a Girona ja sabeu de quin barri us parlo. A la resta us en faig cinc cèntims: Font de la Pólvora es va construir a finals dels anys setanta per reubicar les persones que malvivien en barraques als afores de la ciutat, la majoria de les quals gitanes. El barri s’amaga darrera d’una muntanya, en l’anomenat sector est. És com una cambra de mals endreços on hom guarda allò que no desitja veure. La majoria de veïns de Girona no s’hi han passejat mai. Si del que es tractava era de perpetuar la marginació de la comunitat gitana, l’Ajuntament no podia haver triat un emplaçament millor. Amb el pas del temps s’ha convertit en el barri amb més mala anomenada de tota la ciutat. Els diaris només en parlen quan hi ha batudes contra el narcotràfic o per denunciar les persones que es connecten de forma il·legal a la xarxa elèctrica.

Doncs bé, fa dos anys vam decidir que la nostra filla tindria el primer contacte amb el sistema educatiu a Font de la Pólvora. Dic "decidir", però això no és del tot cert. En realitat vam tenir mala sort en l’adjudicació de places. A Girona la demanda de places a les escoles públiques és superior a l’oferta, de manera que moltes famílies han de pagar un centre privat. Dels efectes beneficiosos que tindria un increment de la inversió pública en l’educació preescolar en podem parlar un altre dia. Nosaltres vam optar per enviar la nena a Font de la Pólvora, on la van rebre amb els braços oberts. L’escola Cavall Fort deu ser l’única de titularitat pública on cada any sobren algunes places. Com que només hi acudeixen famílies del sector est, l’oferta sovint supera la demanda.

Al principi no va ser fàcil. Alguns coneguts ens miraven malament quan els ho explicàvem. "Allà la voleu portar?", ens deien amb una ganyota d’incredulitat als llavis. Donaven a entendre que érem uns mals pares. Un individu ens va dir que els nens de Font de la Pólvora tenien polls i eren violents. Certes reaccions semblen automàtiques, com un ressort que s’activa quan es pronuncien determinades idees. Els mecanismes d’exclusió es manifesten a través de detalls minúsculs que, agafats en conjunt, formen un aparell de dominació formidable. Jo també vaig haver de vèncer certs prejudicis. La primera vegada que vaig trepitjar el barri em vaig esgarrifar. Els carrers bruts, els edificis tronats... deixaria la persona que més m’estimo en un lloc com aquell? Que m’havia begut l’enteniment?

El temps ha esbandit totes les pors. Ara hi porto la nena sense cap angúnia. A vegades fins i tot m’hi diverteixo. M’agrada la vitalitat del barri: les mares que surten al carrer amb pijama i plantofes, les converses a crits d’una punta a l’altra del carrer... Allà hi descobreixo una espontaneïtat que trobo a faltar a Girona. He après que les famílies gitanes es preocupen pel benestar dels fills tant com ho faig jo. L’escola s’ha hagut de guanyar la confiança del barri. Quan es va inaugurar, les famílies no se’n refiaven gens ni mica. L’escola era percebuda com una prolongació d’un sistema que les maltractava de forma sistemàtica. Trenta anys després s’ha convertit en un dels equipaments més ben valorats. Al barri tothom us dirà el mateix: "És la millor guarderia de Girona". I probablement tenen raó.

Això és així gràcies a les dones que hi treballen. Utilitzo el femení perquè, com en totes les feines relacionades amb les cures, a l'escola no hi trobareu ni un sol home. No sé quant cobren les educadores de Font de la Pólvora, però segur que és menys del que es mereixen. Algú m’hauria d’explicar per quina raó menyspreem les feines més necessàries, aquelles de les quals depèn el benestar de tota la societat. Durant aquests dos anys la meva filla ha guanyat autonomia, ha après a relacionar-se amb estranys i ha descobert el plaer de l’amistat. Mai he tingut la sensació que l’escola fos un espai per "guardar" la mainada, sinó que era un element indispensable pel seu desenvolupament físic i emocional. Els infants no tenen polls ni són violents. Són adorables, com tots els infants en aquesta edat. Les educadores se senten profundament lligades al barri. Algunes fa anys que hi treballen i no en volen marxar de cap manera. Saben que el sistema educatiu és una de les poques esquerdes a través de les quals es pot trencar el mur de la marginació. Es prenen la feina com un compromís moral i el barri els reconeix humilment la feina deixant-los la canalla.

El dilluns passat l’escola va celebrar la festa de fi de curs. L’acte va servir per acomiadar l’Imma, una educadora que es jubila després de treballar-hi 35 anys. Ho va fer amb llàgrimes als ulls, repetint diverses vegades "gràcies per confiar en aquesta escola". Per un moment vaig tenir la sensació que assistia a un acte de redempció en el qual la ciutat es disculpava per l'oblit social i urbanístic. I és que la confiança establerta entre les famílies i les educadores és gairebé un miracle que s'imposa per sobre de malentesos, estigmes i discriminacions. L’Imma va dir una altra cosa que em va cridar l’atenció i que diu molt sobre l’actitud de les educadores de Font de la Pólvora: "cada any l’Ajuntament em demanava si volia marxar i cada anys els havia de dir que no, que em volia quedar".

No voldria transmetre una imatge idealitzada del barri. Sóc perfectament conscient dels problemes que arrossega Font de la Pólvora. A banda del que apareix habitualment a la premsa, hi ha qüestions més subtils que degraden lentament el barri. La salut pública, per exemple. Recordo haver llegit en algun lloc que, en el menjar, els rics hi busquen el plaer estètic, mentre que els pobres tan sols esperen omplir l’estómac. Aquest fet salta a la vista quan et passeges pels carrers de Font de la Pólvora. Allà la gent envelleix ràpid i malament. Els efectes devastadors del sedentarisme i la mala alimentació es manifesten des de la infància. També podem parlar del transport escolar, nefast, que fa que els alumnes arribin mitja hora tard als instituts de secundària. Si viure en un barri empobrit i estigmatitzat és un repte per qualsevol estudiant, imagineu-vos què succeeix quan es perden centenars d’hores de classe per la negligència de l’Ajuntament.

Sigui com sigui nosaltres ens n’enduem un record magnífic. Hem conegut gent humil, honesta i treballadora que es mereix tot el nostre respecte. A les educadores de l’escola Cavall Fort els agraïm infinitament la feina feta. Portar-hi la filla ha estat una de les millors decisions que hem pres des que som pares. Si ens hem de queixar d’alguna cosa és que no hi hagi carril-bici per arribar al sector est. Durant aquests dos anys hem infringit l’Ordenança de circulació amb contumàcia, exposant-nos a multes de fins a 200 euros. Ens en declarem  culpables, al·legant tanmateix que no es pot passar pel carrer del Carme en bicicleta sense posar en perill la pròpia vida. Els veïns fa anys que se’n queixen sense que l’Ajuntament els faci cap mena de cas. Ara que Girona s’ha convertit en la "capital europea de la bicicleta", potser seria hora de fer una minúscula inversió en la seguretat i el benestar de la bona gent del sector est.