Postal de Melilla: La frontera silenciada

Fa uns mesos vam relatar les vivències al camp de refugiats d’Idiomeni, quan dos periodistes de l’Ariet van participar en un projecte solidari gironí. En aquesta ocasió, Pere Cortada visita juntament amb representants d’organitzacions socials una frontera més propera però menys coneguda: Melilla. En aquesta crònica, l'autor ens relata la cruesa i les traves a les que s'enfronten les persones que intenten saltar la tanca. 

8 juliol 2016
Un grup de migrants intenten saltar la tanca a Melilla / Robert Bonet
Un grup de migrants intenten saltar la tanca a Melilla / Robert Bonet

El barri de La Cañada és un exemple clar de la discriminació que pateix la població rifenya

Melilla és una postal antiga i esgrogueïda. Des de la frontera de Farrakhan a l’estàtua de Franco al port, hi ha un munt de relíquies: el carrer Falangista, la immensa àliga franquista de la Plaza de los Héroes de España, el barri Primo de Rivera i un munt de referències als africanistes que van guanyar la Guerra Civil. “Melilla faro fiel: muralla azul, puerta de gloria”. Hi ha una espanyolitat desacomplexada que bandeja tot allò que pugui qüestionar la metròpoli.

El barri de La Cañada, de majoria rifenya, és l’exemple clar d’aquesta discriminació latent: “A La Cañada tenim la mala fama de ser un niu de radicals, però més enllà dels tòpics el que passa aquí és que la gent no té feina, que a les escoles no es parla la nostra llengua i que no se’ns reconeix com a comunitat.” En Musa, de Jóvenes por Melilla, és qui ens ensenya la postal. Tot seguit ens comenta que la nit anterior hi ha hagut problemes: “davant de la mesquita del Mantelete ens hi van posar un escenari, en ple ramadà. A mitja oració van començar les proves de so i ens van obligar a interrompre-la. Això no és cap error! L’any passat va passar exactament el mateix. No ens tenen cap respecte!”. Javier Imbroda, president de la ciutat autònoma, va declarar cínicament a elfarodigital.es: “davant d’aquests fets, si algú ha de dimitir són els responsables de la Comissió Islàmica de Melilla”.

“Hi ha històries molt macabres, però jo tinc l’obligació d’explicar-vos les coses com són”

Del Gurugú a Melilla

Ens trobem amb dues activistes al bar Nabona de la plaça de las Culturas a la 1 del migdia. Una bandera espanyola, situada sota el televisor, presideix la nostra conversa. Elles, treballen amb immigrants sudsaharianes a l’altra banda de la frontera, al massís del Gurugú. Des de fa setmanes no hi ha assalts a la tanca. El triple tancat per la part espanyola, la construcció d’un fossat nou i un immens entramat de concertines -el temible filferro amb navalles per arrancar la pell i la carn de les immigrants que s'enfilen, a la tanca- estan dissuadint els intents d’assalt. Això fins que la desasperació sigui prou gran com per tornar-hi. La manca d’assalts ha fet creure a una part de la població que ja no hi ha immigrants al Gurugú. Quan els ho comentem esclaten a riure: “Que no hi ha ningú al Gurugú? Està ple! El que passa és que no són tan visibles. La policia marroquina els destrueix els campaments i, si els troben, els envien a Agadir, o a altres ciutats al sud del país. Però ells sempre hi tornen. Han de ser molt cauts. Però nosaltres n’atenem molts. Calculem que al Gurugú hi ha unes 120 persones, i al conjunt de Nador uns 20 assentaments amb un mínim de 600 persones”.

El seu relat inclou moments de dramatisme i d’alegria. Ens parlen de la Jenny, una noia nigeriana que fou víctima de les xarxes d’explotació sexual. Quan va arribar al Gurugú ja estava embarassada de sis mesos. Als responsables de la màfia no els interessava una dona prenyada al grup i van intentar fer-la avortar tant amb medicaments -que li van provocar una malformació fetal- com a cops de pal. Quan la van atendre li faltava poc per anar de part. Poc després paria un nen de sis quilos amb el cap totalment deformat. Una setmana més tard el nadó moria. “Hi ha històries molt macabres, però jo tinc l’obligació d’explicar-vos les coses com són”, assenyala una de les activistes. Un instant després torna a somriure: “La Jenny va aconseguir atenció mèdica, va travessar la frontera i va arribar al Canadà, on ara està refent la seva vida”.

No obstant, la majoria d’immigrants no poden fugir de les màfies: “les pors al vudú o que les seves famílies pateixin les represàlies de la seva fugida són més fortes que l’afany de llibertat”. Aquest és només un dels sinistres relats de frontera amb què topem. N’hi ha molts. En tots, el protagonisme el tenen les pallisses de les màfies i de la policia marroquina, una tanca massa alta i el cinisme d’una policia espanyola que es diu democràtica però que també els maltracta, les devolucions en calent sense garanties judicials... però també l’esperança, l’èxit i la solidaritat compartida.

Al CETI de Melilla hi viuen famílies senceres a qui els neguen l'entrada a Espanya

El CETI com a final del camí

El Servicio Jesuita a Migrantes fa poc que ha obert una oficina a Melilla. Quan ens trobem amb ells aprofitem per repassar l’extens informe sobre la situació a la frontera sud. Ens expliquen que és evident que la situació que viuen les persones migrades al Marroc respon a l’intent d’externalització del control de fronteres per part de la Unió Europea i l’Estat espanyol, que condemnen les immigrants a caure en mans de les màfies i els abusos policials per part de la policia marroquina (i de l’espanyola, si arriben a creuar la frontera).

Malgrat totes les dificultats, els fluxos són imparables. És cert que qui pot intenta arribar a la península a través de pasteres des de les costes marroquines, però una part significativa segueix intentant entrar a Melilla com a pas previ a l’arribada a Europa. És un macabre joc de l’oca que inclou esquivar la policia marroquina, travessar la frontera com es pugui, esquivar la policia espanyola i arribar al CETI (Centro de Estancia Temporal de Inmigrantes) abans no et puguin retornar per la frontera en calent, és a dir sense cap procediment legal que t’empari. El problema és que per a molts el CETI és una via morta que no suposa l’arribada a Europa. I això també passa, com a Idomeni, a tota mena de peticionàries d’asil.

En Mohamed i l’Ali tenen reconeguda la petició d’asil des de fa 10 mesos. Estan esperant una sortida a la seva situació. La targeta vermella que ens ensenyen no els serveix, a la pràctica, per entrar a la Península, tot i que el dret d’asil inclou en principi la llibertat de moviments dins del territori espanyol. Schengen, la burocràcia, la Llei d’estrangeria i no sabem quantes coses més els converteixen en presoners a Melilla, sense haver comès cap delicte.

Al CETI també hi viuen famílies senceres. Quan ens veu, la Fàtima ens ve a buscar. Ens pregunta si som periodistes i li diem que no, que venim d’organitzacions socials de Catalunya per conèixer que passa a la frontera sud. Ens explica que té 49 anys, que és marroquina i que es va casar amb un sirià.  El seu marit va morir fa un parell d’anys, a la guerra. Abans d’entrar al CETI va viure uns mesos just al costat de la tanca, en una petita cova, a la banda marroquina. Malvivia amb el seu fill Samir, de 10 anys i nacionalitat siriana, gràcies a la caritat de les passavolants. Tot i que al CETI es permet entrar i sortir lliurement, les autoritats desconfien d’ella perquè té nacionalitat marroquina, i no permeten que viatgi a la península. Amb poca estona se’ns van apropar altres famílies i individus, explicant-nos històries molt semblants. No ignoren que el tracte serà dolent per a tothom, també pels refugiats, com descriu un recent informe d’Amnistia internacional, però esperen amb certa impaciència un canvi de situació.

Melilla és una postal estàtica: el temps passa molt a poc a poc, tant per les ciutadanes, que viuen ancorades en el passat colonial, com pels centenars de persones que esperen, pacientment, algun tipus de sortida a la seva situació. La Unió Europea, l’Estat espanyol, el govern marroquí... són responsables directes d’aquestes situacions, i la societat civil potser també hauria de reflexionar sobre quin paper desenvolupa en aquest joc de silencis. Una de les activistes, que treballa al Gurugú, ens deia que Melilla és la frontera silenciosa, nosaltres tornem a Catalunya pensant que també és la frontera silenciada.