“Prendre consciència de la violència viscuda és el primer pas de la lluita feminista”

Natàlia Zaro. /Carles Palacio
Natàlia Zaro. /Carles Palacio

Natàlia Zaro és una dona catalanoargentina de 40 anys. Va arribar a Celrà als 8 anys, terra d’on la seva família havia emigrat després de la Guerra Civil. És educadora social i disposa d’un postgrau en Democràcia, drets humans, globalització i conflicte. Arran d’unes pràctiques que va fer a Nicaragua, va començar a formar-se i especialitzar-se en l’àmbit de la violència masclista. Posteriorment, va treballar durant quatre anys en una casa d’acollida per a víctimes d’aquest tipus de violència, una experiència que la va marcar profundament. Actualment és militant de l’assemblea de dones Goges de Celrà. Convençuda que l’educació és una eina de transformació social, la Natàlia és una dona de ritmes sud-americans que intenta canviar la realitat dia a dia, amb petits gestos.

Aviat serà 8 de març, data clau per reobrir el debat: continua havent-hi violència de gènere. Ho estem fent bé per eradicar-la?

Les dates són importants, però encara ho és més que el debat sobre la violència masclista estigui a l’ordre del dia de totes les agendes polítiques. Hi ha lleis contra la violència masclista, a nivell estatal i internacional, però la violència estructural cap a les dones persisteix. Necessitem una legislació que apunti cap a l’eradicació de la violència masclista, però al mateix temps cal educar per una societat no discriminatòria, on les persones puguem superar els estereotips de gènere, on puguem desaprendre les relacions de poder que hem après a l’entorn familiar, a l’escola, als mitjans de comunicació. El 25N, el 8M, són dies per dir: senyores i senyors no estem fent les coses com les hauríem de fer. Aquestes dates significatives ens serveixen per recordar que la lluita contra la violència masclista ha d’estar present en totes les polítiques públiques.

Com podem lluitar contra la violència masclista?

Necessitem una organització de base per incidir políticament, començant per la feina local i creant xarxes per poder lluitar a nivell més ampli. També hi ha d’haver una voluntat política de crear espais educatius alliberadors. Malauradament, avui en dia s’inverteix molt poc en educació. Hem de tenir clar que sense educació no hi ha transformació.

S’han de canviar tantes coses! Per on podem començar?

La feina de formiga és important. Ens hem d’analitzar a nivell personal i intentar, des de la nostra quotidianitat, no reproduir els patrons masclistes que tenim incorporats. També s’han de posar en marxa programes d’educació comunitària que previnguin la violència masclista, no només per a les criatures i els adolescents, també per a la població adulta. És responsabilitat de tothom. Necessitem una formació permanent. Militar també és una forma de formar-se. A més, en aquest cas, nosaltres mateixes som el terreny sobre el qual treballem: com a dona, estic exposada a la violència, l’he patida en molts àmbits i el meu compromís és cada vegada més ferm. Prendre consciència de la violència viscuda és el primer pas de la lluita feminista.

Quan vas tornar de Nicaragua, vas començar a treballar en una casa d’acollida per a dones maltractades. A què et dedicaves, exactament?

Em dedicava a l’acompanyament psicosocial de les dones que havien patit violència masclista. Les conseqüències de la violència són molt greus, tant a nivell físic com emocional i social. L’acompanyament consisteix, en primer lloc, a fer que les víctimes es puguin reconèixer com a tals. A continuació, s’han de reconèixer com a supervivents. Finalment, comença un procés d’empoderament, perquè la dona pugui esdevenir un agent de canvi. Sempre dic el mateix: a la casa d’acollida hi he conegut heroïnes, dones que han tirat endavant, que s’han reinventat, que han tornat a somriure. Per això es necessita molt de valor, perquè vivim en una societat que permet la violència. Hem de tenir present que quan una dona surt de la casa d’acollida es troba, de nou, amb una violència econòmica i institucional. Treballar en una casa d’acollida genera moltes contradiccions. Per què elles han de marxar de casa i ells es poden mantenir al seu territori?

M’imagino que aquesta violència, per molt professionals que sigueu, acaba afectant-vos. Com s’aguanta?

El procés d’acompanyament exposa les professionals a la toxicitat de la violència de gènere. Hi ha moments molt durs. Amb la dona que acompanyes crees un vincle molt especial, basat en la confiança i també en l’afecte. La casa d’acollida és la primera línia de la barricada. Estàs les 24 hores del dia amb dones que estan en un moment de crisi total, lluny d’amics i familiars, amb noves normes i pautes diferents, etc. La meva sortida de la casa d’acollida està relacionada amb aquest fet. Necessitava temps per fer altres coses, per prendre distància, per recuperar allò que la casa d’acollida m’havia fet deixar. Has de ser forta per poder acompanyar, perquè els relats de les víctimes et connecten amb el teu relat com a dona; tu també pateixes violència, en diferents graus i situacions, però violència al capdavall.

Fins i tot en els espais de militància hi ha violència de gènere?

Hem de treballar molt per eradicar la discriminació en els espais de militància. Una cosa és el discurs i l’altra, la pràctica. Hem desaprès tot allò que portem dins? I nosaltres, com a dones, no reproduïm patrons de violència masclista envers altres dones? Hi ha micromasclismes, violències molt subtils que no entomem com una discriminació. No hem de tenir por de l’autocrítica. Hem de millorar i transformar tot allò amb què no ens sentim a gust. No es tracta de culpabilitzar-nos; es tracta de prendre consciència, de posar-hi paraules i de fer-nos càrrec que ho volem canviar. És necessari tenir espais per revisar les dinàmiques dins la nostra militància, observar i fer explícit allò que ens fa sentir malament. Ara bé, sempre des de la responsabilitat, conjuntament i amb voluntat de canviar-ho.

Com valores el naixement de col·lectius feministes?

Molt bé. Estic esperançada. Estem demostrant que volem una altra realitat on no hi hagi relacions de poder i on existeixi la justícia social. Hem de tenir clar que el masclisme està totalment lligat al capitalisme. Ens hem de qüestionar en quin sistema estem vivint, ens hem de plantejar una forma diferent de relacionar-nos, més humana. Hem de canviar tantes coses! És important compartir estratègies de resistència i poder crear aliances per transformar la realitat. A vegades ens pot resultar molt dolorós i difícil, però per això mateix és important organitzar-nos, parlar i treballar, també, les emocions. El canvi passa per les idees, per l’emoció i per l’acció. No és només un discurs i no ens podem quedar només amb aquest, també l’hem de sentir i actuar.