Quan la Falange organitzava Temps de Flors

Un recorregut crític pels 61 anys d’història del festival més concorregut de Girona

Carrer de la Força ple de gent durant el Temps de Flors 2016 / Carles Palacio
El carrer de la Força el Temps de Flors 2016 / Carles Palacio

Dissabte passat al Barri Vell de Girona no hi cabia ni una agulla. Milers de turistes s’amuntegaven als carrerons empedrats per veure els muntatges de Temps de Flors. Per accedir a alguns patis, calia fer cues de centenars de metres. Al pont de Sant Feliu els embussos eren monumentals. “Avui tot està horrible! Hem tardat una hora per arribar fins aquí!”, exclamava una turista de Tarragona que se’n tornava cap a casa amb un desengany. A la Federació d'Hosteleria, en canvi, devien fregar-se les mans, perquè ni en els millors dies d'agost s'omplen amb tanta facilitat hotels i restaurants.

Temps de Flors és l’aparador a través del qual Girona es projecta al món. Gràcies a la mostra floral, la ciutat apareix a totes les guies turístiques. Malgrat que l'exposició té un impacte decisiu en la ciutat, bé sigui en forma d’aglomeracions o bé sigui en forma de beneficis pel sector turístic, poca gent en coneix la història, que ha estat tergiversada per evitar que un passat massa fosc pogués deslluir un present molt lucratiu.

L'any 2014 Carles Puigdemont va homenatjar una antiga falangista, de qui va lloar el "mestratge"

Símbol de castedat

La primera edició de la mostra es va celebrar l’any 1954 al Teatre Municipal. En aquells moments, l’objectiu no era atraure turistes, sinó transmetre la ideologia nacionalcatòlica. De l’organització se n’encarregava la secció femenina de la Falange, que pretenia estimular les habilitats manuals de les noies i el gust per la decoració i l’interiorisme. Com que l'exposició es realitzava el mes de maig, el mes de Maria segons la tradició catòlica, coincidia amb cerimònies religioses dedicades a la Verge i amb xerrades teològiques d’allò més enrevessades sobre el naixement de Jesucrist. Les flors evocaven, en aquest sentit, el “tresor sagrat” que les noies havien de conservar fins arribar al matrimoni.

Les promotores de l’exposició provenien de les famílies més selectes de Girona, que estaven estretament vinculades a la jerarquia franquista. Entre elles destacava Maria Cobarsí, que poc temps després es convertiria en la delegada provincial de la Falange. En una entrevista publicada a la Revista de Girona l’any 2006, Cobarsí marcava distàncies amb el partit feixista, però el cert és que va ocupar càrrecs de responsabilitat en l’administració franquista fins a la mort del dictador. Cobarsí va participar en centenars d’actes oficials arreu de l’Estat espanyol i inclús va ser condecorada pel seu “trabajo laudable que enorgullece a la Jefatura provincial y que puede muy bien ser puesto com ejemplo y estímulo”. L’hemeroteca del diari Los Sitios és testimoni de les vegades que Cobarsí va cantar amb entusiasme el Cara el Sol.

L’origen profundament reaccionari de Temps de Flors ha causat força maldecaps a l’Ajuntament de Girona, que s’ha hagut d’empescar orígens alternatius al marge de la realitat històrica perquè l’espectacle no perdés atractiu. En una revista editada pel consistori l’any 2014, per exemple, es relaciona l’exposició amb unes activitats culturals que se celebraven a l’Ateneu de Girona durant la II República. També s’esmenta una enigmàtica “Secció Femenina”, sense dir que pertanyia al partit fundat per Primo de Rivera. Enguany, l’Ajuntament ha caigut definitivament en l’amnèsia, i tan sols recorda que l’exposició va començar fa 61 anys al Teatre Municipal.

A Girona, l’oblit històric és tan gran que fins i tot s’ha pogut homenatjar Maria Cobarsí sense que s’aixequessin veus de protesta. L’any 2014, després de la mort de l’antiga falangista, l’Ajuntament li va dedicar un comiat dels que deixen petja. En l’exposició d’aquell any hi havia un muntatge espectacular que, vist des del campanar de la Catedral, recordava el seu rostre. L’aleshores alcalde Carles Puigdemont va lloar el “mestratge” de Cobarsí i va assegurar que la ciutat li devia “gratitud”.

Montatge de les instal·lacions al carrer / Carles Palacio
Muntatge floral al carrer / Carles Palacio

Decorant els patis, l'Ajuntament pretenia incrementar el valor dels immobles i accelerar l'expulsió de persones amb pocs recursos econòmics

Instrument de gentrificació

Les paraules de Puigdemont s’entenen millor si pensem que Cobarsí va ser una de les persones que va mantenir la tradició després de la mort del dictador. Durant els anys vuitanta, l’Ajuntament no es va preocupar gens ni mica per l'exposició, que semblava condemnada a desaparèixer. Si es va mantenir viva va ser gràcies al compromís de famílies molt notables que volien conservar el costum franquista: els Amics de les Flors. Aleshores, l’exposició es realitzava al monestir de Sant Pere de Galligants, un entorn idoni per transmetre els valors catòlics que anaven lligats a la mostra floral. Amb la inauguració del Museu Arqueològic, l’any 1983, els Amics de les Flors van haver d’abandonar aquest recinte i es van traslladar al convent de Sant Domènec. Ho van fer a contractor i queixant-se pel tracte que els dispensava l’administració pública.

1991 va ser un any decisiu per a l'exposició. Aquell any els Amics de les Flors van ser expulsats del convent de Sant Domènec, que s’estava convertint en l’Aula Magna de la Universitat de Girona. Com a alternativa, l’Ajuntament els havia ofert el Pavelló Firal, un espai inhòspit allunyat del centre històric. Els Amics de les Flors van rebutjar l’oferta i l’exposició es va suspendre. La mostra, que s’havia anat esllanguint amb el pas del temps, semblava tocada de mort. La premsa local va publicar diversos articles que exigien una reacció immediata de l’Ajuntament per evitar que la tradició es perdés.

I aleshores el regidor Josep Maria Birulés va tenir una idea sensacional: estendre l’exposició a tot el Barri Vell, obrint desenes de patis que estaven tancats la resta de l’any. D’aquesta manera es mataven dos pardals d’un sol tret. Per una banda, es renovava una tradició amb ressonàncies funestes i, per l’altra, s’embellia un barri afectat per un projecte urbanístic de gran envergadura. A principis dels anys 90, al Barri Vell encara hi quedaven molts rastres del Barri Xino. Els últims prostíbuls no tancarien fins l’any 1996. Decorant els patis amb flors, l’Ajuntament pretenia incrementar el valor dels immobles i accelerar l’expulsió de persones amb pocs recursos econòmics cap a altres zones de la ciutat. L’alcalde Joaquim Nadal reconeixia sense embuts que les flors eren tan sols una “excusa” per “donar més vida al Barri Vell”.

Turistes i de més persones curioses s'apropen a Girona pel festival / Carles Palacio
Turistes i venedors ambulants al carrer Ballesteries / Carles Palacio

L'Ajuntament destina cada any gairebé mig milió d'euros a l'organització de Temps de Flors

Reclam turístic

El nou format es va inaugurar el 1992 i duia el lema Enamora’t de les flors. Aquell any es van obrir vint-i-sis patis i unes 20.000 persones van passejar-se pel Barri Vell. A partir d’aquí, la història és més coneguda. Ràpidament, l’exposició va perdre totes les connotacions polítiques i religioses i es va convertir en un producte cultural al servei del sector turístic. Dos anys després, va adoptar un lema molt més poètic i atraient, Temps de Flors, i l’escultor Bonaventura Ansón va decorar l’Ajuntament amb 40 xiprers posats cap per avall com a símbol de la “destrucció de l’espiritualitat que representa aquest arbre davant el materialisme imperant”. A marxes forçades, l’exposició amagava el seu passat carrincló i es presentava com un festival d’art avantguardista.

A mesura que Temps de Flors incrementava el nombre de visitants i decorava nous espais, també esdevenia el marc perfecte per denunciar els desequilibris d’un model de ciutat basat en el turisme i l’especulació urbanística. L’any 2000 un grup d’okupes va aprofitar la cerimònia d’inauguració per llançar un plat de nata contra Joaquim Nadal. Protestaven pel possible desallotjament del CP Les Tines, que es materialitzaria de forma violenta uns mesos més tard i en el qual l’Ajuntament tindria un paper decisiu. Una de les persones que va participar en l’acció recorda que l’empastifada va generar un “corrent subterrani de simpatia”, perquè la gestió de l’alcalde socialista era cada vegada més autoritària. En la cerimònia d’inauguració d’enguany, un grup de persones va intentar mostrar una pancarta de suport a les vaguistes del 14N, però van ser ràpidament reduïdes per la policia municipal.

Temps de Flors atrau cada any unes 200.000 persones que omplen hotels i restaurants i col·lapsen els carrers del Barri Vell. Pel sector turístic, es tracta d’una font d’ingressos excepcional. L’èxit de la mostra s’explica, en part, per la forta inversió de l’Ajuntament, que hi destina gairebé mig milió d’euros. En nou dies, el consistori es gasta més diners en muntatges florals del que es gasta en tot l’any en els menjadors de les escoles bressol. Desenes d’empreses de jardineria, decoració i interiorisme exhibeixen les seves creacions gràcies a les generoses subvencions municipals. L’afluència massiva de públic també atreu grans corporacions, que aprofiten la mostra floral per fer publicitat. Enguany, el BBVA ha patrocinat un muntatge als soterranis de la Catedral que representa “un món fantàstic de bellesa i misteri, paral·lel a la nostra realitat”.

Temps de Flors ha canviat molt en aquests 61 anys d’història. Va començar sent un instrument propagandístic del règim franquista i s’ha convertit en un regal esplèndid pel lobby turístic pagat amb diners públics. Si podem extreure una lliçó d’aquestes sis dècades d’història és que, malgrat que centenars de persones hi participen de forma voluntària, Temps de Flors no ha estat mai una festa popular, sinó que sempre ha estat una festa dirigida per les classes dominants per atènyer els seus propis interessos, siguin polítics, urbanístics o econòmics.