Que la història parli de tu, Txema

En memòria de Txema Bofill, revolucionari, pedagog, aventurer

9 desembre 2015
Txema Bofiil, pedagog, activista, investigador, revolucionari i ex militant dels GARI /Toni Ferragut
Txema Bofill a la seva casa de la Bisbal d'Empordà, amb Jean-Marc Rouillan al fons /Toni Ferragut

“Ben lluny s’emporti el crit la tramuntana. Avall, camí del mar, on la terra es fa més aspra!”

Infinit. Aquest és el terme intangible que es projecta al meu cap quan intentes rememorar tot allò que ha fet i significat Txema Bofill. Però un fet traumàtic que pateix un inestimable company obliga a prendre una automàtica pausa per omplir el buit insalvable que deixa la mort. La memòria ens reclama paraules. I més o menys encertades, paraules escriurem.

Txema Bofill sembla que va néixer amb molles al cul. Si algú fa l’esforç de seguir les passes de la seva vida es perdrà entre somnis, països, noms i fets. I és que en Txema ha estat peça clau en tota aquesta nebulosa memòria històrica que ens han volgut callar a base de transicions silencioses i lleis de memòria històrica traïdores. 

Bofill, abans de creuar la frontera direcció Tolosa, passà una joventut flirtejant amb cèl·lules de Bandera Roja, trotskistes i grups de teatre situacionistes, mentre feia veure que estudiava medicina. I és que en aquell moment, la universitat era un camp de batalla que es conqueria amb el cor i les idees i no amb  els sabers tècnics. Això en Txema ho va agafar fil per randa i va acabar establint-se a França amb la CNT exiliada.

Amb les pessigolles d’una nova generació que no entén els postulats de la vella guàrdia cenetista, es comença a distanciar per prendre partit amb l’autonomia dels grups armats de l’època. La detenció de Salvador Puig Antich i Oriol Solé Sugranyes i l’amistat amb Jean Marc Rouillan, el llença de cap als GARI, que tal com ell ens recorda “ja seria hora que els llibres d’història en parlessin, perquè ara resulta que els que van canviar el règim franquista van ser el Rei, el Fraga Iribarne… i els que fotíem merder a fora i a dins, i que debilitàvem el règim, d’aquests ni se’n parla.” I té raó, mentre caps d’estat i ministres d’Interior conspiraven dins el grup de Trevi per construir una política de seguretat comuna que blindés el capitalisme i la CIA estenia la xarxa Gladio al continent europeu per acabar amb les FARC, ETA, Brigades Roges, Action Directe, IRA, GARI i etc; el nostre company anava esquivant cops i posant-hi voluntat. En Txema va pagar el seu compromís amb anys de presó a França i a Suècia. Però la veritat és que sempre t’ho explica amb una mena de rialla d’aquell que li sap treure profit a les adversitats. 

A la presó de França va acabar la seva tesina i es va convertir en pedagog. I aquesta mena de bonaventura tastaolletes el va fer voler reencarnar en Ferrer i Guàrdia per satisfer les seves il·lusions pedagogues llibertàries i crear una escola a Barcelona. En Txema formava part d’aquells que saben que la vida té més bon gust quan es viu intensament i es prem l’accelerador. Els calers en aquell moment no havien de ser un problema i menys tenint el contacte del falsificador més gran que hi hagut a Europa: Lucio Urtubia. Aquestes jugades, però, tenen els seus riscos i va acabar per segona vegada a la presó quan la policia sueca el va trobar en possessió d’una exorbitant suma de diners, per finançar la futura escola. Fins i tot aquesta segona vegada, somriu i explica com de bé es viu a les presons del nord. 

Mil peripècies més a partir d’aquí: París, Nicaragua, Veneçuela, Colòmbia. Sandinistes, les FARC... Torna a aparèixer a Catalunya i contribueix a crear les primeres xarxes de centres cívics, passa per TV3 però li acaben fent el buit per revolucionari en un moment on calcen més els pactes de silenci... vida intensa Txema, tu sí que en saps.

Se sent acollit per la CGT i des d’aleshores continua amb els seus papers polifacètics. Fotre canya i ajudar on calgui, sempre emparat pel seu lema preferit: “sent poca gent es poden fer coses importants”. I tant que sí Txema, i tant que sí. Tu ens ho has demostrat. Quants mites reviscuts gràcies a tu  i que hem gravat amb foc la nostra generació. Vas viure els estirabots revolucionaris dels grups armats autònoms, el romanticisme d’aquell París conquerit per una seductora Sorbona, el regust agredolç de la Tolosa exiliada, aquell temps de vi i de roses, vas rebre les armes encara calentes de les mans dels darrers maquis anarquistes, vas jugar-te la pell per Puig Antich, vas estavellar poemes contra el vent amb Enric Casasses... Mare meva! Ni que visqués cent vides, podria arribar a viure tantes coses com tu. 

Moltes persones que el vam tenir a prop el consideràvem com una mena de savi. I no perquè alliçonés amb el manual del bon revolucionari. Al revés. Crec que el que sempre m’ha agradat d’en Txema és que no s’ha considerat mai com a tal. Sempre ha demostrat trobar-se en pau amb ell mateix, callant més que parlant, i mirant-s’ho tot càlidament amb un somriure generós. I és que sembla que la tramuntana llibertària que bufa a la Bisbal el va sacsejar fort i li va fer córrer l’anarquisme per les venes. Aquell anarquisme tan sa i tan bonic que no et tanca en un dogma rígid, sinó en una praxis quotidiana. 

La mort sempre és inoportuna, Txema. Ara que tot just estaves buidant la planta baixa de casa teva a la Bisbal per fer-hi un ateneu, i que el teu amic Jean Marc, després de tants anys separats pels murs de la presó, finalment s’anava a instal·lar a casa teva. Crec que has deixat massa coses per fer, i les haurem d’acabar. T’ho devem, Txema, i tan sols ens queda cridar ben fort citant el teu amic Enric Casasses:  “Ben lluny s’emporti el crit la tramuntana. Avall, camí del mar, on la terra es fa més aspra!”