“Què passaria si el president d’una associació anomenada Societat Civil Alemanya anés a un acte d’homenatge a Hitler?”

30 maig 2015
Jordi Borràs, fotoperiodista i il·lustrador / Carles Palacio
Jordi Borràs, fotoperiodista i il·lustrador / Carles Palacio

Jordi Borràs és il·lustrador i fotoperiodista. Va descobrir la fotografia per accident: va anar a una manifestació i va acabar fent fotos que ningú més feia. A partir d’aquell moment, va agafar-li el gust i amb els anys ha arribat a la conclusió que la seva militància és, sobretot, amb la càmera.

La trajectòria de Borràs com a fotoperiodista s’ha centrat especialment en dos temes: les qüestions socials i els moviments d’ultradreta. El 2013 va publicar el primer llibre, Warcelona, una història de violència i aquest passat abril sortia a la llum Plus Ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya. Parlem amb ell arran de la presentació del seu última llibre a Girona.

Plus Ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya. Què és i com neix aquest llibre?

Aquest llibre mostra el “contra-procés”, és a dir, com l’espanyolisme ha afrontat el procés independentista durant aquests anys, com l’ha analitzat, com s’ha organitzat, els vincles que hi ha amb l’extrema dreta… i com tot això s’ha silenciat. S’han escrit milers de llibres sobre el procés independentista, en canvi de llibres que tractin l’espanyolisme des de l’òptica independentista no se’n troben. I això, personalment, no ho entenc.

Estem en una guerra d’informació, on es destapen coses de forma intencionada. Crec que això no s’ha assumit des de posicions independentistes. Em sorprèn, perquè realment el nostre adversari fa patinades monumentals, com ara que Josep Ramon Bosch, el president de Societat Civil Catalana, vagi a un acte de la Fundación Francisco Franco a commemorar el cop d’estat franquista a Gandesa. Em sorprèn que ningú no en digui res. No em serveix el “ja sabem que són fatxes”; s’ha de denunciar. Què passaria si el president d’una associació anomenada Societat Civil Alemanya anés a un acte d’homenatge a Hitler? Per què aquí ho assumim?

Tot un llibre sobre l’espanyolisme. Quan i com vas començar a indagar en aquest tema?

Per curiositat i per mon germà. Ell és aficionat a la fotografia i se n’anava a Montjuïc a fotografiar fatxes. Vaig acompanyar-lo i vaig descobrir un món nou, perquè allà veus gent que no et trobes al dia a dia. Allà els trobes tots junts un 12 d’octubre: amb els aguilots, les creus cèltiques, les creus gamades… I et preguntes: com pot ser possible que això estigui passant ara, que la societat no se n’assabenti i que, a més, es permeti sense cap problema.

En quin moment situes, en el llibre, l’inici de la crònica de l’espanyolisme a Catalunya?

Jo situo el punt d’inflexió l’any 2009, amb la consulta d’Arenys. La consulta dóna el tret de sortida de la resposta de l’espanyolisme al procés independentista. És una data simbòlica, en aquell moment s’inicia tot el moviment de consultes populars i, alhora, comença la reacció de l’espanyolisme i de l’extrema dreta. Parlo dels dos termes, però moltes vegades són indissociables. L’espanyolisme és un corrent de pensament que podem trobar tant a Alianza Nacional com a Podemos.

Coneixes molt bé el tema i em fa la sensació que fins i tot els coneixes millor que ells mateixos! Com s’organitza l’espanyolisme?

Entre ells estan molt barallats. Tenen alguns tics que patia l’independentisme fa 25 anys, quan era un projecte menys madur. L’espanyolisme s’ha enfrontat al procés independentista des l’espanyolisme civil, passant per l’espanyolisme armat, fins l’àmbit esportiu. Als nuclis dirigents sempre hi ha les mateixes persones. Les associacions que promouen l’espanyolisme tenen un bagatge polític molt concret, que prové de la Transició, de l’època dels incontrolats i de les bombes al carrer.

I de catalanisme ultradretà no n’hi ha?

Hi ha personatges com Xavier Andreu, que encara mouen la cua, però l’extrema-dreta catalanista organitzada és absolutament residual. Ramon Bau, un històric neonazi català fundador del Círculo Español de Amigos de Europa, l’organització neonazi més importat després del III Reich, té una frase que recullo al llibre que ho diu molt bé: “se podría debatir durante horas, pero la verdad es que el neonazismo siempre ha sido anticatalanista”. També diu que podria comptar amb els dits de la mà els neonazis catalanistes. El primer intent de crear un partit neonazi català el va fer la pròpia CEDADE, però es va convertir en una organització fantasma controlada per nacionalistes espanyols. Però sí, aquest perfil existeix i cal denunciar-lo quan convé. Això sí, sense caure en la trampa. No cal magnificar-los, perquè això els alimenta.

Tu també vas fer un seguiment molt intens de l’intent d’enderroc de Can Vies, que ara compleix un any. Com vas viure aquells dies?

Va ser una setmana molt intensa. Cada dia hi havia manifestació fins a la nit, arribava a casa tardíssim, editava, penjava 60-70 fotos, i el dia següent sant tornem-hi. Va ser dur en el sentit físic, però molt enriquidor fotogràficament. Et podies trobar coses tant diferents! Manifestacions, càrregues, una excavadora cremant al bell mig de Sants, veïns apagant fogueres, veïns picant cassoles… Vaig fer unes cinc o sis mil fotos tranquil·lament. A l’exposició només n’hi havia 37, em va ser difícil escollir, però la meva intenció era mostrar com vaig viure una setmana molt concreta a través del meu objectiu. Can Vies va ser molt interessant, ja que l’enderroc es va aturar. L’Administració n’hauria de prendre nota.

Jordi Borràs, fotoperiodista i il·lustrador / Carles Palacio
Jordi Borràs, fotoperiodista i il·lustrador / Carles Palacio

Com aconsegueixes fer poesia amb una càmera?

Hi ha un alt component artístic, és clar. Jo sempre intento posar-hi una mica de mi. Veig les coses a través de l’objectiu, però també dels meus ulls i de la meva escala de valors, sentiments i estats d’ànims. Tot això es reflecteix, vulguis o no. Hi ha moments que has de mirar de treure-li suc a la situació, però n’hi ha altres, en canvi, que ja veus que és un poema visual. La fotografia, com la il·lustració, no deixa de ser un mètode d’expressió i de comunicació. Es tracta de trobar la bellesa a coses que no en tenen, com pot ser un incendi o uns fatxes. Buscar un impacte visual segons la composició, la llum… Al cap i a la fi, això és un ofici i s’aprèn com tot. Em poso nerviós quan em titllen d’artista: jo no habito a dos pams de terra i, per tant, no sóc l’artista eteri que tothom té al cap. Darrerament la paraula artista s’ha prostituït tant que ja ha perdut el sentit. Els fotògrafs som gent d’ofici, i els il·lustradors també.

Si el teu ofici és ser fotògraf, com portes aquesta democratització de la fotografia que tothom s’atreveixi a fer fotos?

Té coses bones i coses dolentes. Sense aquesta democratització, jo avui potser no estaria fent fotos. Penso que per una banda aquesta democratització acosta la fotografia a gent que abans no hagués tingut l’oportunitat d’endinsar-s’hi, i això és genial. Tenim un planter de fotògrafs molt bo. Per altra banda, però, ens trobem amb un cert menyspreu quan els diaris, per exemple, no ens volen les fotografies perquè han enviat el periodista amb el mòbil. Com que tothom té mòbil, o càmera digital, això equival que tothom pot ser fotògraf. Tu pots tenir el millor ordinador i no seràs informàtic. L’ofici s’aprèn, i una màquina no fa l’ofici.