Ramón Llorente: “No pot ser que a vegades sembli que la policia actuï per si mateixa seguint uns interessos que no sabem ben bé quins són”

9 febrer 2015
Ramón Llorente, Defensor de la Ciutadania de Girona / Toni Ferragut
Ramón Llorente, Defensor de la Ciutadania de Girona / Toni Ferragut

En aquests darrers anys hem pogut observar com Girona s’ha encaminant cap a un model convivencial rígid i regulador, fent una clara aposta en matèria de seguretat, tal com ens evidencien les polítiques i els pressupostos municipals. Per aquest motiu hem entrevistat Ramón Llorente, advocat laboralista i Defensor de la Ciutadania de Girona des de l’any 2009. Aquesta institució aprovada pel ple municipal el 1999, s’encarrega de vetllar pels drets de la ciutadania en relació amb l’administració. Consultant les memòries que anualment publica el Defensor, podem observar que les queixes que es reben habitualment tenen a veure amb l’àrea de Seguretat, és a dir, en relació amb la policia municipal. Per aquest motiu preguntem a Llorente sobre la percepció que tenen les gironines pel que fa a les actuacions policials. També fem incís i parlem dels pressupostos de Girona per aquest 2015, als quals, si fem una ullada, ens adonem de la desproporcionada dotació pressupostària que hi ha en matèria de Seguretat Ciutadana en relació amb altres àrees.

Ramón Llorente es mostra clar: el tracte de la policia cap a la ciutadania hauria de ser impecable i no n’hi ha prou amb la presumpció de veracitat dels agents per donar sempre com a vàlida la seva actuació. En totes les intervencions, insisteix en un model ideal de convivència obert i agermanat, deixant clar, però, que aquesta no és la realitat. Durant la conversa al·ludeix també recurrentment, a la difícil situació econòmica de la ciutadania. De totes maneres, en altres aspectes, Llorente es mostra ambigu i cautelós i no entra a valorar els pressupostos ni determinades polítiques de l’actual equip de govern, tot i que reconeix que ens hauríem d’acostar a un model menys sancionador.

Analitzant les memòries que publica, he pogut comprovar que el nombre més gran de queixes que rep està relacionada amb l’àrea de Seguretat Ciutadana, per què és així?

El que és evident és que la potestat sancionadora dels agents policials és un fet quotidià i per tant recurrent. Els motius pels quals el ciutadà formalitza queixes es poden explicar de la següent manera: per una banda, per la realitat econòmica que viuen moltes persones a les quals suposa un daltabaix afrontar una multa de 200 euros per un mal estacionament, per exemple. El segon motiu és que a vegades la policia, que té l’obligació de vetllar pel compliment de les normatives, potser per un excés de cel i de rigidesa, sanciona situacions que, des del meu punt de vista en què haig de buscar l’equitat i la justícia, no em sembla que haurien de ser sancionables.

Creeu que potser es posen massa sancions?

No, l’altre dia en el ple municipal, el regidor de Seguretat Ciutadana va dir que havien disminuït en una quantitat molt important el nombre de sancions.

De totes maneres, el regidor de Seguretat Ciutadana anunciava que, relacionat amb la nova ordenança de civilitat, se n’han posat més de 1.600. Està d’acord en aquesta nova regulació?

Aquí hi ha un debat de si hi ha d’haver ordenances de civilitat a la ciutat o no i si és adequat ordenar tots els aspectes de la vida ciutadana. Certament l’ideal seria que no hi haguessin ni normes ni lleis i que tots ens tractéssim amb fraternitat i solidaritat i fóssim responsables dels nostres actes. Però aquesta societat ideal no existeix i, per tant, hi ha drets i obligacions que s’han de recollir i respectar. Jo, per exemple, rebo queixes de veïns que se senten molestats pel soroll derivat de l’oci d’altres. Quan hi ha col·lisió de drets, cal tenir alguna eina, i en aquest sentit crec que l’ordenança en alguns aspectes ho ha pogut millorar.

Vostè apuntava que no sempre les sancions són correlatives amb el nivell d’ingressos de les persones; creeu que s’haurien de flexibilitzar i acomodar a cada cas, com fan els jutges?

Aquest és un tema discutible. El que queda clar és que les multes han d’afectar a tothom de la mateixa manera. És molt difícil regular quan hauríem de posar un límit o no. Com per exemple les sancions, que diuen que a partir de 100 euros queden exemptes de pagar-se íntegrament; doncs, per què no de 50? És evident que hi ha àmbits en què hauríem de ser més sensibles i justos, tot i que aplicar-hi equitat seria complicadíssim.

S’ha confirmat la tendència a l’alça aquest passat 2014 del nombre de queixes rebudes en relació amb l’àrea de Seguretat Ciutadana?

Sí, completament. La majoria de recomanacions estan dins d’aquesta àrea perquè la meva funció és mirar d’humanitzar les normes. No m’acontento simplement amb la versió policial, jo he de fixar-me en el context.

L’administració fa cas de les demandes de la ciutadania i, més concretament, de les recomanacions que li fa vostè? N’està satisfet?

Jo crec que per part del consistori són ben rebudes les meves recomanacions. Satisfacció plena…, no, perquè hi ha algunes recomanacions que no són acceptades. Però he de dir que n’hi ha moltes que sí que ho són.

"Els policies han de saber que han d’aguantar determinades coses al carrer" / Toni Ferragut
Ramón Llorente / Toni Ferragut

Entenc, doncs, que ha notat una millora ja que en anteriors declaracions deia sentir-se “molest” ja que l’administració massa sovint addueix la presumpció de veracitat de la policia per tal de rebutjar les seves recomanacions.

Insistiré sempre en aquest tema. La policia té el privilegi de la presumpció de veracitat enfront dels ciutadans. Tal com es concep actualment, si un policia diu una cosa i un ciutadà en diu una altra, la raó la té el policia. Però això hauria d’estar subjecte en funció de prestar un servei, el sentit del servei públic ha de ser quelcom inqüestionable. Els policies han de saber que han d’aguantar determinades coses al carrer. No pot ser que d’una conversa amb un policia amb qui s’està discutint una sanció derivi en un procés penal com a vegades passa. El respecte i l’amabilitat del policia cap al ciutadà ha de ser impecable. Pel que fa a la presumpció de veracitat, no pot ser l’única raó per la qual es desestima una queixa d’un ciutadà.

Parlant del tracte dels policies al ciutadà, en les seves memòries es reflecteixen sovint queixes de la ciutadania que ha rebut un tracte inadequat.

Any rere any, anem insistint que la relació amb la ciutadania ha de ser amable, no podem estar enfrontats. Han de ser un servei a la convivència i això ho hem d’exigir. No pot ser que a vegades sembli que la policia actuï per si mateixa seguint uns interessos que no sabem ben bé quins són. No, els interessos estan marcats i han de ser els de defensar les llibertats i els drets de les persones.

M’agradaria que em fes una valoració de la dotació pressupostària pel 2015 en matèria de Seguretat Ciutadana, que és de 6.876.922 euros, de bon tros la dotació pressupostària més gran, ja que la segona és d’Educació i representa la meitat amb 3.824.384 euros.

Jo no puc intervenir en les decisions polítiques, això es cosa dels grups municipals i el debat del ple de l’Ajuntament. Sí que m’agradaria incidir, però, que estem immersos en una crisi profunda i no només econòmica, sinó també de valors. És hora de treballar a partir de la compassió i la solidaritat, per tant, tots aquells que tenen la responsabilitat de fer pressupostos han de saber que aquests dos elements s’han de mantenir per afavorir la cohesió social.

Creeu que un model ideal de convivència se sosté a partir del control i la seguretat?

Jo diria que una societat que se sosté únicament per les normes i la policia és una societat quasi malalta. La cohesió social i la convivència s’han de fomentar amb els valors del respecte, la solidaritat i la fraternitat. El que passa és que la realitat és la que és, i ara mateix el control és indispensable. Sense agents, imagina’t el caos que hi hauria al carrer.

De totes maneres hi ha polítiques que s’encaminen cap a un model més penal o més sancionador i d’altres que ho fan cap als valors que vostè cita.

Sí, s’ha d’accentuar més l’aspecte de mediació i de recerca de solucions que fan partícips tots els agents que estan dins la problemàtica, i cap a aquest model s’estan fent petits passos. Com, per exemple, la unitat de mediació de la policia, que certament hauria de tenir més dotació i més personal. Cal remarcar també que la figura que jo represento, hi ha pocs ajuntaments que la tenen reconeguda, perquè al poder li fa por està sotmès a un mínim control. Estic d’acord que ens hauríem d’encaminar cap a un model fonamentat des de valors positius i no tant des d’un teixit de normes sancionadores.